Anar o no anar a la manifestació de la Diada Nacional

Si us he de dir la veritat encara no tinc clar si anar o no anar a la manifestació de la Diada Nacional. I com jo, segurament molts de vosaltres teniu el mateix dubte. O potser no, potser ho teniu clar en un sentit o en l'altre. Motius per anar-hi, en tinc, però també per no anar-hi.

Un dels motius que em motiva per anar-hi és per xiular tots els partits processistes: ER, Junts i la CUP. A ER per mantenir una taula que anomena de "diàleg" on hi ha de tot menys precísament diàleg. A Junts per no sortir del Govern, aferrar-se a la cadireta i a la pagueta i no donar ja la veu als militants perquè decidieixin ells si volen o no sortir del Govern. Diuen que volen esperar-se al Debat de Política General. Suposo que esperen algun miracle que no arribarà. I de la CUP, ja ho sabeu el que em seguiu a Twitter, volen fer un altre referèndum, acordat o no, perquè ens fotin òsties de nou perquè ja fa temps que van decidir llançar a la paperera de la història el referèndum de l'1-O.

I de motius per no anar-hi, també en tinc. Em pregunto de què han servit tantes manifestacions de milions de persones i performance variades que hem fet durant tants anys i sense llançar un paper a terra. De res. Tinc la impressió que si vaig, cada partit utilitzarà la meva presència pel seu benefici: uns per parlar de fracàs, altres per apuntar-se l'èxit, però després marxarem tots cap a casa i qui dia passa any empeny. Res haurà canviat.

Davant de tota aquesta situació tenim ara un president, Pere Aragonès, que diu que la manifestació és contra els partits i que per aquest motiu no hi anirà. Jo em pensava que un president havia d'estar a les verdes i a les madures, però es veu que no. A alguns només els agrada que els llepin el cul, rodejar-se de gent que els fa la pilota amb l'esperança de mantenir o aconseguir una bona pagueta, però no que els xiulin quan la gent creu que el polític de torn fa les coses malament. Això no va amb el sou de més de 100.000 euros l'any?

A Twitter, aquesta tarda de dissabte he fet un #TwitterSpaces en el qual he demanat a la gent que em digui què pensa fer. Han estat més de tres hores durant les quals hem sentit opinions de tot tipus, la majoria de les quals no us deixarà indiferents. Us recomano sincerament que quan tingut algun moment l'escolteu, sobretot si teniu dubtes de què fer.

Per acabar. Veieu que és el primer article que escric després de 4 anys. És força interessant fer una ullada del que anteriorment vaig escriure al blog per adonar-se'n que tot i que han passat moltes coses des d'aleshores, pràcticament tot segueix igual però amb alguns personatges i protagonistes diferents. I el que més em crida l'atenció és el gir de 180 graus que han fet alguns polítics independentistes. En un pròxim article en parlarem.   

Vídeo inèdit de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Lluís Llach de la manifestació del 20 de setembre de 2017

La vergonya de Miquel Iceta

Miquel Iceta i Pedro Sánchez

La visita que aquest dimarts ha fet Pablo Iglesias a la presó de Soto del Real, per veure Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, ha deixat totalment descol·locat Miquel Iceta.

El líder del PSC ha hagut de sortir al pas, immediatament conèixer la notícia, i ha justificat la seva negativa a veure els seus ex-companys del Parlament: "Jo també visitaria els presos si no se'n fes una lectura política errònia. Si sabés que no se sabria, ja ho hauria fet." D'aquesta manera ha sortit del pas després d'adonar-se que el seu cap, Pedro Sánchez, va autoritzar expressament la visita que li havia sol·licitat Pablo Iglesias sense posar-hi cap impediment i facilitant, fins i tot, que la visita no fos darrera un vidre. 

Pablo Iglesias, sortint de Soto del Real

De quina política errònia parla Miquel Iceta? De la mateixa que va impedir mirar els ulls i aplaudir les families dels presos polítics que van visitar al Parlament setmanes enrere? Era un qüestió d'humanitat, de donar suport al patiment que tenen aquestes famílies. No de posicionar-se políticament. Però, no. Va preferir també que no es fes una lectura equivocada dels seus actes. I efectivament la seva actitud va ser inequívoca. De la mateixa manera no pot justificar-se assegurant que sí hauria visitat els presos polítics si ningú l'hagués vist. Precisament es tracte d'això, de no amagar l'anormalitat de la situació d'uns presos, alguns dels quals fa vuit mesos que estan en presó preventiva, acusats d'uns delictes que Iceta també sap perfectament que no van cometre. 

Miquel Iceta ha dedicat tota la seva vida a la política i gràcies als equilibris que ha anat practicant al llarg dels anys, més de quaranta, ha sabut mantenir-se en la primera línia política i més concretament del PSC. Però no tot s'hi val i menys quan parlem d'humanitat. No vulguis pels demés el que no voldries per tu. 

Què farà Mariano Rajoy després del #27S?

Mariano Rajoy, president del govern espanyol

Si algú té dubtes sobre la resposta, li aclareixo enseguida: res. Mariano Rajoy no donarà cap pas per començar una negociació amb el pròxim president de la Generalitat sobre la situació de Catalunya - i ja no dic la independència-. Els motius són diversos.
El més important és que el president espanyol creu que Espanya és una sola nació i com a una, la creu indivisible. Per aquest motiu només està disposat -diu- a negociar el que no suposi trencar l'Estat (tot i que en el seu moment -recordem-ho- tampoc va valer negociar amb Artur Mas una cosa semblant a un concert econòmic per Catalunya, com el que tenen al País Basc o Navarra).
Un altre aspecte a tenir en compte és la proximitat de les eleccions espanyoles que se celebraran durant el mes de desembre. Un PP en 'hores baixes' (demostrat en el resultat de les eleccions catalanes i en les municipals i autonòmiques espanyoles) no es pot permetre el luxe de 'cedir' a Catalunya. La raó: té molt més a perdre que a guanyar. Cal tenir en compte que el PP a Catalunya és actualment un partit minoritari i sap que pocs vots podria aconseguir a Catalunya donant 'peixet' als catalans. En canvi, en podria perdre molts fora de Catalunya al considerar que ha beneficiat una comunitat autònoma respecte la resta. Una decisió, a més, que altres partits, aprofitarien per treure'n el seu rèdit electoral. I com precisament al PP no li sobra vots, ara mateix per guanyar les properes eleccions, doncs no es vol arriscar. És així. Catalunya, durant moltes dècades, ha servit -malauradament- per aconseguir vots fora del Principat atiant l'anticatalanisme (recordem la campanya del PP de recollida de 4 milions de signatures contra l'Estatut de Catalunya).
Un altre raó perquè Rajoy no es mogui. Espera l'error de l''enemic'. És a dir, com ja li va dir José Maria Aznar fa uns anys "déjalos que ellos solos se discutirán y no llegarán a nada". I no li falta a Aznar part de raó. El motiu és que la societat catalana és molt plural. Només cal veure la composició del Parlament per adonar-se que està format per molts partits ideològicament diferents. Això complica el fet de prendre decisions importants, si ho hi ha majoria absoluta. El problema que té Rajoy, en aquest punt, és que en el 'procés' s'han cremat ja diverses etapes i -al contrari del que es pensava Madrid- sempre hi ha hagut un acord 'in extremis'. Veurem si aquesta lògica es compleix en l'última pedra a la sabata del procés, que és la de decidir qui serà el pròxim president de la Generalitat i que ara està en mans de la CUP.

Anàlisi del resultat de les eleccions del #27S

Les eleccions del #27S d'aquest 2015 no es poden comparar amb les del 2012 perquè les circumstàncies i alguns dels partits que s'hi presenten no són els mateixos. Tot i això, sí que hi ha una certa relació en el traspàs de vots d'una formació a un altre. Analitzem cas a cas:

Resultat eleccions catalanes 2012

Junts Pel Sí+CUP: L'any 2012 CiU i ERC per separat obtenien 74 diputats. Ara n'han obtingut 62. Una xifra inferior que es compensa, però, amb l'increment de la CUP que ha passat de 3 a 10. S'ha de tenir en compte que al 2012 CiU no es presentava com un partit independentista i ara sí. Que sumava Unió, que ara ha anat per separat. Amb tot això, els resultats són bons, tot i que tenen un problema: L'independentisme té un sostre, ara mateix, de 2 milions de vots. En calen més.

Resultat eleccions catalanes #27S 2015

Ciutadans: Gran creixement d'un partit que basa el seu discurs en l'antiindependentisme, en el bilingüisme (sempre en defensa del castellà, el català, allà on és testimonial, res de res), i en la regeneració política que volen portar a terme no només a Catalunya si no al conjunt de l'Estat. Ha arreplegat vots sobretot del PP però també del PSC. La seva candidata, Inés Arrimadas, ha donat la impressió d'haver sortit d'un càsting de nous polítics. Bona imatge, cert holiganisme polític, però li falten taules i experiència per no semblar que diu sempre les mateixes frases (que li preparen els seus assessors en campanya) per col·locar en el moment adequat. El seu perfil de votant: unionista convençut, que no li interessa massa la política però que vol un canvi. Recordem que Ciutadans ha estat l'únic partit que ha posat en el cartell una persona (el seu líder, Albert Rivera) que no era candidat. Els hi fallen les formes: la mateixa nit electoral demanaven la dimissió de Mas i la convocatòria de noves eleccions) D'aquí el holiganisme polític que crec que practica aquest partit i que comentava abans.
PSC: Miquel Iceta s'ha convertit en una icona del 'bon rotllo' en aquestes eleccions. Del mal rollo que generaven altres partits, ell ha estat capaç de riure's d'ell mateix al ritme de la música que li agrada. I això, al votant del PSC li ha agradat per damunt de les contradiccions argumentals entre ell i Pedro Sánchez sobre si Catalunya és o no una nació. De fet, al votant 'sociata' que li queda al PSC crec que és un aspecte que li importa ben poc, ja que ara mateix el votant és més PSOE que no pas PSC. La part més 'catalanista' ja fa temps que, com pètals de rosa, va abandonar el receptàcle.
CSQEP: El seu candidat, Lluis (Franco - aquest cognom l'amagava) Rabell ha donat la imatge de jubilat al que li han donat una oportunitat excepcional per estar a la primera fila política i que per aconseguir-ho s'ha inventat que ell va votar SÍ-SÍ el #9N per rabieta contra el PP. Però remarcava que no és independentista (suposo que per acontentar Podem de Pablo Iglesias). Ara bé, ell mateix assegurava que al seu partit sí que hi ha independentistes, però que no tenien la 'indepe' com una prioritat. A banda d'això, la CUP de Baños, s'haurà endut molts vots d'aquest partit amb un discurs molt més irreverent i alternatiu que el que ofereix ara mateix Podem, que està més pendent d'acontentar tothom amb la vista posada a les eleccions espanyoles. En resum, un cacao al qual cal afegir: on estava Colau?
PP: Els catalans consideren, majoritàriament, que el problema que hi ha entre Catalunya i Espanya en els últims anys l'han generat ells (4 milions de signatures contra l'Estatut, enviar-lo al Tribunal Constitucional...) I quina solució han aportat a l'encaix? Cap ni una. Un NOOOOO constant de Rajoy a totes les propostes provinents de Catalunya. La patacada electoral tindrà conseqüències a Madrid. Temps al temps. De moment, l'expresident espanyol, José María Aznar, ja posa en dubte que Mariano Rajoy sigui el millor candidat del PP a les eleccions espanyoles de desembre. Veurem. Albiol ha fet el que ha pogut i gràcies. Almenys ha reconegut els mals resultats, que altres sempre van de guanyadors, encara que perdin.
Unió: El 'seny' que reclamava Unió ha passat a millor vida. La 'rauxa' és el que es porta i un Duran i Lleida que tothom associa al 'Palace' i ser considerat un 'dinousaure' de la política, no és la millor carta de presentació en aquests temps. O es renoven de cara a les eleccions espanyoles o desapareixeran del tot. Els ciutadans no s'han empassat que en dos mesos passessin de donar suport a Mas a retirar-li el suport i dir que ja no eren independentistes. La gent vol les idees clares. Li ha passat una cosa semblant a CSQEP. La indefinició els hi ha passat factura.

Qui podria votar en un referèndum acordat

L'Ara, veu majoria de vots

Deixaré de banda la polèmica sobre si el percentatge de vots a favor de la independència supera al que hi són contraris. És un debat provocat per la indefinició d'algunes formacions polítiques (com Catalunya Sí Que Es Pot o Unió), que no s'han definit clarament, en les eleccions del  #27S sobre la independència de Catalunya. És per aquest motiu que cada mitjà de comunicació - i segons els interessos que hi tingui- s'ha decantat per sumar-los als vots del NO (com fa El Periódico) o deixar-los en una tercera classificació (com fa el diari Ara).

El Periódico no veu majoria de vots

L'única manera en què no hi hagués hagut aquesta variada interpretació dels resultats, que es produeix ara, és fent un referèndum amb una pregunta clara i que no doni pas a cap dubte en la interpretació dels resultats. Una pregunta clara amb una resposta clara. El primer topall, com ja sabeu, és que això necessita l'aval del govern espanyol que no s'ha produït. Veurem si després de les eleccions espanyoles del desembre hi ha un canvi en aquest sentit.
Imaginem que sí, que el nou govern espanyol resultant dóna la opció de fer un referèndum acordat i vinculant. Des de Catalunya, aleshores, s'hauria d'establir una condició indispensable perquè el resultant no estigui esbiaixat: s'hauria de determinar qui tindria dret a vot en aquest referèndum. És evident que és un contrasentit que un català de 16 anys no pogués votar i en canvi una persona instal·lada a Catalunya en els últims tres mesos sí ho pogués fer. Per tant, seria condició innegociable la de demostrar un cert arrelament a Catalunya (ja sigui, per exemple, amb l'empadronament durant X temps) per exercir el dret a vot, en una votació tant important com és la de decidir sobre la independència d'un territori. Precisament, l'arrelament o el coneixement de l'idioma propi és el que demanen  la majoria de països per obtenir la nacionalitat. És un tema que encara no s'ha posat damunt la taula, suposo que perquè no s'ha arribat a aquest moment, però que s'haurà de tractar si arriba el cas. És evident que el 'problema catalán', com diuen a Madrid, no és nou. Però no és fàcil d'entendre si no es viu a Catalunya, com ho demostren constantment els mitjans de comunicació de fora el Principat.

#9N2014

#9N2014, Escola Barrufet, Plaça de Sants

No ha estat un referèndum, no ha estat tampoc una consulta, ha hagut de ser un procés participatiu, el que finalment ens ha permès votar, tot i el recursos del govern espanyol.
Milers de persones han expressat la seva voluntat a les urnes, tot i que no té cap validesa jurídica.
Uns intentaran menysprear les dades, a les persones que han participat, als col·laboradors, als voluntaris...Són els mateixos que no volen que es voti escudant-se amb la Constitució, que saben perfectament que els catalans sols mai podran canviar pel fet de ser menys que la resta d'espanyols. El govern espanyol no ha ofert cap sortida política, només judicial. Els polítics haurien de buscar solucions polítiques, perquè per llegir-nos les lleis i jutjar, ja tenim els jutges. Però com he dit més d'una vegada, a Rajoy li és igual perquè a Catalunya té tants pocs vots que no l'importa. En canvi, sí l'interessa els vots a la resta de l'Estat, en un moment en què te posada la vista a les eleccions municipals, a les eleccions generals i a Podemos, el nou partit de Pablo Iglesias, que puja com l'escuma a les enquestes. Per tant, sóc pessimista davant la possibilitat que Rajoy, vist el que ha passat les darreres setmanes, es posi a veure-ho d'un altre manera i es posi a negociar amb Mas, Veurem què passa en els pròxims dies, però auguro que Rajoy no mourà ni un sol dit. És més, si el mou serà per intentar derrocar Mas judicialment, si no ho pot fer políticament. Mas haurà de prendre decisions i aviat. Quan més temps passi, pitjors expectatives electorals tindrà CiU en unes eleccions en què anés en solitari. Les autonòmiques amb caràcter plebiscitàri? A hores d'ara difícils, a no ser que tinguin com a candidat algú com Carme Forcadell capaç d'unir els ciutadans a favor de la independència. Acaba el #9N2014, però el debat sobre la independència seguirà ven viu en els pròxims mesos.

Desobediència o acatar la llei espanyola?

Falta poc pel #9N i a aquestes alçades de la pel·lícula encara no sabem si anirem o no a votar. Perquè? Doncs perquè el govern català està exprimint tots els recursos que té disponibles per fer la consulta de manera legal a ulls de l'Estat. Com era de preveure, però, el govern espanyol no ho posa fàcil. També era previsible el recurs davant el Tribunal Constitucional i la decisió d'aquest. Aleshores, ara arriba el moment de la veritat. Si agafar el camí de la desobediència o seguir dins el marge de la llei espanyola. 

Una opció seria fer la consulta sí o sí, peti qui peti i independentment del que digui l'Estat. La segona seria suspendre la consulta i convocar eleccions avançades. 

De moment, els polítics catalans segueixen dins la llei. I no els ha faltat temps per diferenciar entre consulta i referèndum amb l'esperança que la lectura del Constitucional acabi sent jurídica i no política. Però, ja sabem tots, que el TC està format bàsicament per amics del PP i  el PSOE. Per tant, les esperances que prenguin una decisió més aviat neutre són poques, per no dir que nul·les. 

Les conseqüències de tot el procés? Imprevisibles. Des de que es faci la consulta i no passi res i Madrid fes veure que sent ploure (opció poc probable) al judici i empresonament de Mas si desobeeix les normes de l'Estat (opció, espero pel bé de tothom, també poc probable). Segurament, el que acabarà sent està al mig de tot això i es diu eleccions. Ho veurem aviat. Però si hi ha eleccions els polítics proconsulta hauran de tenir clara una cosa: hi haurà un moment en què algú, si té la majoria suficient, s'haurà de saltar la llei espanyola. Per tant es trobarà amb el mateix problema que hi ha ara. Per tant és qüestio de posar-li collons.

Quan hi haurà el xoc de trens?

El procés que viu Catalunya tindrà un dels seus punts àlgids en el xoc de trens, però quan? Doncs el dia en què el govern català decideixi, deliberadament, desobeïr les normes i sentències dictades per Madrid. Aquest xoc de trens es pot retardar més o menys, però es produirà en qualsevol cas, perquè el procés té difícil marxa enrere. Només és qüestió de temps. I aquest temps no dependrà de Madrid si no del govern català i de la seva valentia per tirar endavant el procés. Anem a concretar. Hi ha dues opcions pel xoc de trens.
La primera opció i més propera és al setembre. A principis de mes s'aprovarà la llei de consultes al Parlament, que ha de permetre, des de la legalitat catalana, convocar el referèndum. És de preveure, com ja va advertir el president Artur Mas, que el govern espanyol presenti un recurs al Tribunal Constitucional perquè aquest prohibeixi la celebració del referèndum. És de preveure, també, que el TC no trigui 5 anys a dictar sentència, com en el cas de l'Estatut, i al cap de pocs dies o setmanes anunciï la prohibició de la consulta. Aquesta decisió es prendrà, en qualsevol cas, abans del 9 de novembre de 2014 (#9N20914), data en què s'ha de celebrar el referèndum per la independència de Catalunya. És aquí i en aquest moment, on serà a les mans del govern català la primera possibilitat de què es produeixi el xoc de trens. Es produirà en cas que el president Mas faci cas omís al TC i mantingui la convocatòria del referèndum. En aquest cas, la pilota caurà en mans del govern espanyol per decidir quin tipus de mesures prendrà, com per exemple la suspensió de l'autonomia, el tancament dels col·legis electorals el dia del referèndum,...
La segona opció és que Artur Mas acati la decisió del TC i posposi , d'aquesta manera, el xoc de trens per més endavant. I quan seria això? Doncs el dia després d'unes eleccions autonòmiques, que no plebiscitàries. Cal recordar que la Constitució prohibeix també aquest tipus d'eleccions. Per tant, Mas es veuria abocat a convocar eleccions catalanes avançades, perquè tothom sap que l'actual situació no es sostenible en el temps i menys fins el 2016, que és quan tocaria fer les eleccions esgotant la legislatura. I perquè dic que el xoc de trens es produirà el dia següent de les eleccions? La resposta és clara: al programa electoral dels partits ja no podrà haver-hi la opció de fer una consulta que ha estat abans prohibida. Per tant, en el programa, a banda d'altres aspectes, sobre el tema de  la independència de Catalunya ja només hi haurà la opció d'estar a favor del NO o del SÍ i en el cas del vot afirmatiu fer la DUI (Declaració Unilateral d'Independència) perquè no quedaran altres opcions pels que volen tirar endavant el procés. En aquest cas, després de la DUI sí que es podria convocar un referèndum, ja sota la llei només catalana i per tant sota legalitat exclusivament catalana. En el cas dels partits profederals, tenen males opcions ja que les contradiccions internes els farà perdre vots i difícilment seran decisius en aquesta fase del procés.
Veurem quina de les dues opcions guanya. A hores d'ara, jo em decanto més per la segona opció i tu?

Què esperar de la trobada entre Mas i Rajoy?

La resposta a la pregunta és clara: res. Rajoy segueix instal·lat en el no a tot i Mas atrapat per un referèndum que ja li reclama el 80% dels catalans. Dues posicions que lluny d'aproximar-se segueixen equidistants i inamovibles. Preocupant per qui no vulgui el xoc de trens.
La pista més clara ens la dona la trobada prèvia entre el president espanyol, Mariano Rajoy, i el nou líder del PSOE, Pedro Sánchez. Tots dos han acordat una mateixa posició sobre el referèndum: considerar-lo il·legal a tots els efectes i que no es pugui celebrar de cap manera. La única sortida que tindria Catalunya, a parer dels socialistes, és la reforma de la Constitució. Però, en aquest sentit, Sánchez ha rebut també un cop de porta. Rajoy ha dit que ni parlar-ne, que ara no és el moment i que la Constitució no es toca. Que si algun dia es decideix a reformar-la és perquè hi ha un consens semblant  al de la transició. És a dir, tenint en compte que en aquell moment se sortia de 40 anys de dictadura i vist que no hi ha perspectives d'un episodi semblant, significa que Rajoy no té cap mena d'intenció de canviar la Constitució, ni ara ni mai!
A més, els socialistes, per molt que ens ho vulguin fer creure, tampoc hi creuen ni tenen intenció de reformar-la. Si hi creguessin de veritat, ja l'haurien reformat en temps de Zapatero. Però ho van trobar innecessari i ara, quan veuen que cada cop més catalans es plantegen si seguir vinculats a Espanya els hi entra la pressa. Si fos cert, a més, com el PSOE vendria a la resta d'Espanya una Constitució que es fa per acontentar els catalans? Creus sincerament que Espanya, en una suposada votació posterior per referendar-la, hi votaria a favor? O que, per contra, tornaria a ressorgir l'anticatalanisme que ha perdurat durant anys i anys des de temps que els presents ni hem viscut? Però si han estat els mateixos socialistes, amb l'acompanyament dels populars, els que en unes hores van proclamar Felip VI com a nou rei sense consultar-ho al poble! Veieu real la possibilitat que consultin a tots els espanyols sobre el tipus d'estat que volen i com ha de ser? Impossible!
Dimecres, un cop finalitzada la reunió a la Moncloa entre Mas i Rajoy, tots dos hauran evidenciat que no hi ha cap novetat a banda i banda, i que el xoc de trens s'aproxima de manera inexorable. I aquest xoc de trens arribarà el dia en què un president català decideixi desobeir les ordres dictades per Madrid i agafi el camí que majoritàriament li haurà traçat el poble català, sense mirar enrere. Haurà de ser un president valent i amb el pas ferm. Si serà Mas, Junqueras o un altre, només el temps ho dirà.

El primer discurs de Felip VI no aporta cap novetat pels catalans

Felip VI no ha introduït cap novetat en el seu discurs. Les mateixes paraules que ha pronunciat, les podria haver llegit el rei sortint, Joan Carles I. Ens centrem, però, en el que interessa ara mateix a molts catalans: el seu discurs sobre la pluralitat d'Espanya. El nou monarca espanyol, com no és cap sorpresa, considera Espanya "una gran nación". Això sí, diu que Espanya està formada per comunitats autonòmiques amb una riquesa cultural i lingüística que s'ha de respectar perquè és patrimoni de tots. En canvi, no ha distingit una cosa que sí distingeix la Constitució: comunitats autònomes de nacionalitats històriques. Ha dit que no s'ha d'uniformitzar però en això ho ha fet. I la prova més evident d'aquesta uniformitat i falta de respecte cap a la pluralitat de l'Estat és el mateix discurs, íntegrament en castellà i només amb un final en què ha donat un "moltes gràcies" en les quatre llengües oficials de l'Estat. I perquè no ha pogut fer part del discurs en les llengües cooficials de l'Estat? Doncs perquè al Congrés està prohibit i només es pot parlar en castellà. Aquesta és l'estima i protecció que té l'Estat amb les llengües que no són la castellana.

Ara bé, posem-nos en la pell de Felip VI. Un rei acabat d'aterrar gràcies al suport d'un PP i un PSOE en hores baixes i amb uns partits pro-república en plena efervescència després de les eleccions europees. Perquè Felip VI hauria d'acontentar els catalans amb el seu discurs? Per posar-se en contra la resta d'espanyols, en un moment en què necessita el màxim suport social per assentar-se en el seu càrrec? I perquè hauria d'acontentar els catalans si potser d'aquí uns mesos fan un referèndum i acaben decidint que volen marxar d'Espanya? Perquè crear dubtes sobre la seva legitimitat als, sobretot joves, que no entenen perquè algú ha de tenir privilegis per damunt d'un altre? Aquests són alguns dels motius pels quals el discurs de Felip VI ha estat el que ha estat: convencional i sense res nou a dir. 

Com a anècdota i curiositat us adjunto un gràfic en el qual podeu veure els diferents reis que han regnat a Espanya des del 1700 fins l'actualitat i els territoris que, en compte gotes, han anat perdent segle rere segle. Felip VI s'hauria de preguntar si potser alguna cosa han fet malament els seus avantpassats perquè amb cada rei que hi ha hagut a Espanya hagin perdut alguns territoris. I també preguntar-se què hauria de fer ara per posar-hi remei, si es que es pot, i evitar que el pròxim en anar-se'n sigui Catalunya.

Referèndum per l'acceptació del rei Felip VI

Aquest 2 de juny de 2014 passarà a la història per l'anunci de l'abdicació del rei Joan Carles I. Si no hi ha sorpreses, el príncep Felip es convertirà, en els pròxims díes, en Felip VI. De tothom és sabut que el rei Joan Carles I va ser el testament imposat per Franco a la seva mort. El seu lloc se'l va guanyar, de cara als ciutadans, amb el cop d'estat del 23-F de 1981. Amb el seu posicionament, a favor de la democràcia, es va guanyar la simpatia i l'admiració de bona part dels espanyols, fins i tot dels que eren republicans. Molts es feien dir fins i tot Juan Carlistes. Des d'aleshores, però, ha plogut molt i la institució monàrquica s'ha vist qüestionada per casos de corrupció dins la pròpia familiar reial, decisions errònies del propi rei, etc...Llums i ombres normals en 39 anys de regnat.

Estem al 2014 i la societat, tant la catalana com l'espanyola, ha canviat moltíssim. Avui en dia una majoria de la societat, que a més ja ha nascut en plena democràcia, no entén que hi hagi gent que tingui privilegis per qüestions de sang i menys uns privilegis que vinguin provinents d'una dictadura que va durar 40 anys i que va provocar milers de morts. Per tant, els partits espanyols i la pròpia monarquia hauria de fer una nova transició en aquest sentit, no només de forma si no de fons. Si el PP i el PSOE són incapaços per comoditat o per por, hauria de ser el propi príncep Felip en ser el primer en posar el seu càrrec a disposició del poble perquè sigui aquest el que decideixi si es mereix el càrrec de la institució o si, per contra, els ciutadans prefereixen un altre model d'estat. Sens dubte seria una manera de guanyar-se els ciutadans, més democràtica que per la imposició de la Constitució. Si, com diuen els partits, la societat espanyola és prou madura, també ho ha de ser per prendre decisions transcendents que van més enllà d'unes eleccions cada 4 anys. En temes importants, com el Dret a Decidir dels catalans, la societat espanyola ha de tenir dret a decidir el què i en aquest cas, en quin tipus de país vol viure. Si això no ho volen entendre ni el PP ni el PSOE, ho entendran a través d'un càstig a les urnes. Temps al temps. Perquè en ple segle XXI no es pot demanar que certes persones mantinguin uns privilegis perquè sí, i a més, perquè ho diu la Constitució. Una Constitució que si fins ara una part dels catalans ja la posaven en dubte, ara en seran altres que també en qüestionaran la seva legitimitat. Si el príncep Felip pren la corona i no es guanya el lloc, simplement caurà. Serà qüestió de temps. A no ser que tregui una vareta màgica i resolgui el conflicte més imminent que té a les mans: Catalunya i en segon terme el País Basc. Seria, potser, un altre manera de guanyar-se el càrrec. Tot i que aquesta qüestió és de molt més difícil resolució. I li queda poc temps, poc més de 5 mesos pel #9N2014.

Podem, a favor del Dret a Decidir

La sorpresa de les eleccions europees a Espanya ha estat el partit Podem (Podemos), de Pablo Iglesias. El moviment del 15-M sembla haver trobat, en aquest partit, un líder per intentar aconseguir un canvi polític a nivell espanyol. El primer pas: començar a posar fi al bipartidisme que hi ha a Espanya (no a Catalunya), després consolidar el seu espai electoral i qui sap si arribar algun dia al poder. En tan sols 5 mesos d'existència ha aconseguit treure 5 representants a les eleccions europees, més que Ciutadans que tot i que ha pujat a nivell estatal, a Catalunya pateix un cert retrocés en favor de Podem.

Sobre Catalunya, Podem ho té molt clar. Els catalans han de decidir el seu futur nacional i la seva integració o no a la Unió Europea. L'únic partit estatal que va en aquesta línia és Esquerra Unida (a Catalunya, ICV). La posició a favor del Dret a Decidir contrasta amb la del PP, PSOE, UPyD y Ciudadanos, que mantenen una posició totalment contrària i inamovible sobre aquest tema. Un altre diferència destacada és que Podem no és un partit totalment favorable a l'Euro. És a dir, que si la moneda única serveix per millorar la nostra economia i societat està a favor, però si només ens serveix per dependre més d'Alemanya i d'imposicions dels BCE i de la cancellera Merkel, està en contra. Sobre monarquia o república, també demana que siguin els ciutadans que democràticament decideixin en quin tipus de país volen viure. I pel que fa els bancs, el seu posicionament és clar: res de salvar-los. També assegura que si governessin, prohibirien als bancs fer fora de casa la gent que no pot pagar la hipoteca. Un missatge populista, però que en època de crisi, o més ben dit, d'empobriment que viu el país, arriba a molta gent.

El temps dirà si Podem ha arribat per quedar-se i per convertir-se en una veritable alternativa de poder o si és una flor que no fa estiu. De moment, el que és clar és que si Podem governés a Espanya, Catalunya no tindria cap problema per decidir sobre la seva independència, i  tot això estic convençut que es faria sense necessitat de canviar la Constitució. Perquè? Perquè si un partit com Podem hagués governat Espanya, segurament mai s'hagués arribat a la situació en la que es troba ara Catalunya, un punt de no retorn i que, probablement, desembocarà el #9N2014 en alguna cosa, ja sigui referèndum o eleccions anticipades.

Què farà Rajoy amb Catalunya després de les eleccions europees?

Catalunya vol decidir el seu futur com a país. Aquesta és la conclusió més clara després de les eleccions europees a nivell català. La victòria d'ERC i els bons resultats obtinguts per la resta de partits que estan a favor del 'Dret a decidir' (CiU i ICV) han creat una base sólida en aquest sentit. (Recordem que en aquests comicis la CUP no es presentava). La novetat més destacada és la irrupció de 'Podem', que recordem-ho de pas, també és favorable al 'Dret a decidir' del catalans i que deixa a l'ombra uns Ciutadans que, tot i que també ha obtingut uns bons resultats, sembla que s'estanquen a Catalunya. Pel que fa als grans partits contraris al 'Dret a decidir' (PSC i PP) pateixen un fort revés i deixen en entredit la seva estratègia de cara al referèndum que s'hauria de celebrar el #9N2014 (en menys de sis mesos).

Font: La Vanguardia.com

I davant d'aquest panorama, com actuarà Mariano Rajoy? Girar-se d'esquena a Catalunya i fer veure que aquí no ha passat res? Canviar d'estratègia? Seguir igual? Doncs, aposto que el PP seguirà amb la mateixa estratègia, és a dir, impedir la celebració del referèndum de totes les maneres possibles i sota diverses amenaces a l'estil de viatges per l'espai sideral.
La seva última amenaça i el xoc de trens definitiu, però, serà el Tribunal Constitucional, que previsiblement intentarà declarar inconstitucional la llei de consultes catalana, que el Parlament català ha d'aprovar el mes de setembre. Ho intentarà i estic convençut que ho farà abans del 9 de novembre. Van necessitar anys per dictar una sentència contra l'Estatut, però no dubteu que no trigaran ni una setmana en declarar inconstitucional una llei de consultes que té com a objectiu trencar la unitat d'Espanya.
Rajoy mantindrà aquest posicionament contrari a la consulta, inclús tenint en compte que això radicalitzarà més l'opinió dels catalans. Però sabeu què passa? Que a Rajoy li és igual. Li és igual, perquè el PP de Catalunya ja no l'importa massa, tenint en compte que és la cinquena força política a Catalunya i que, tot i això, ha pogut guanyar les eleccions europees a nivell estatal. Però abans prefereix perdre vots a Catalunya, on ja fa temps que ha tirat la tovallola, que a la resta de l'Estat. El PP també sap que el seu posicionament sobre Catalunya li reporta més vots, que no pas li treu, a la resta d'Espanya.
Així, doncs, tot apunta que anem en direcció al xoc de trens de manera inexorable i inevitable. De moment, però, a Catalunya el partit l'estan guanyant els que volen anar a votar el pròxim 9 de novembre, perquè son majoria, segons la millor enquesta que és pot fer: les urnes.

Perquè Espanya no deixa votar als catalans?

El motiu pel qual Espanya no vol que els catalans decideixin el seu futur no té res a veure amb la Constitució. La Constitució és l'excusa per impedir, de forma legal, que se celebri el referèndum. Si es va canviar la Constitució en dos dies pel requeriment de l'Alemanya de Merkel perquè no hauria de fer el mateix per la voluntat d'una part important dels catalans?
Doncs la resposta és clara, perquè es posa en joc un territori que els espanyols consideren només seu, no dels catalans. Un espanyol contrari a que Catalunya es pronunciï sobre el seu futur com a Estat ho té clar: els catalans viuen en una terra llogada que consideren seva i com a tal els catalans no tenen dret a decidir perquè no en son propietaris, només hi viuen. D'aquesta manera, els catalans tenen el mateix tracte que tindria una persona que viu en un pis de lloguer: té dret a viure però no a decidir què vol fer amb aquell pis. Els catalans només tenen dret a queixar-se i poc més. I si la majoria dels catalans volen votar, l'Espanya que no vol li dirà: "vota, pero no en mi tierra".
Però clar, una part important dels catalans no ho veu així. Considera que la terra li pertany perquè és on ha nascut. No considera que visqui llogat, si no que la terra que trepitja és seva i per tant té dret a decidir què vol fer amb ella.
Dues postures difícilment reconciliables perquè son dues maneres d'entendre el món. Potser si un no s'hagués volgut imposar a l'altre no haguéssim arribat a aquesta situació.

Castellanohablantes independentistas

Catalunya està formada, en bona part, per gent que fa anys va venir d'altres territoris de l'Estat. La majoria d'aquestes persones que va venir ja fa dècades ha fet arrel i ja està totalment integrada a Catalunya. Tant ells com possiblement el seus fills son castellanoparlants, que tot i entendre i parlar el català, s'expressen millor en castellà perquè és la seva llengua materna. Això, però, no vol dir que se sentin menys catalans.

Una bona prova d'això és l'aparició a la xarxa i al carrer d'entitats que defensen la independència en castellà, perquè és com se senten més còmodes parlant. És un grau més en la normalització i la despolitització de la llengua pròpia del país. Ja no hi ha només independentistes catalanoparlants, si no també castellanoparlants. Un bon exemple d'això és l'associació Súmate, constituida per ciutadans i entitats cíviques i socials, que els uneix un mateix objectiu: la independència de Catalunya.
Si hi ha una cosa que està clara és que sense el suport de molta gent que va néixer fora de Catalunya, la independència és poc viable. Pel que pronostiquen les enquestes, que com dic més d'una vegada s'han d'agafar amb pinces, els indecisos tenen la pella pel mànec i seran claus per decantar la balança cap a un costat o un altre. És per aquest motiu que des dels dos bàndols se'ls volen guanyar. Qui ho aconseguirà? Doncs el que respongui d'una manera més inteligent, carregant-se de raons.

ICV, contra la independència?

Segurament aquest artícle l'hauríem de fer quan se sàpiga del cert que es farà el referèndum sobre la independència de Catalunya el #9N2014. Suposem, però, que ja és segur. Seria el moment en què els partits catalans s'haurien de posicionar a favor del sí o del no.
Qui te les de guanyar i les de perdre en aquest debat? Està clar. Les de guanyar tots els partits que tinguin molt clares les idees, ja sigui en un sentit o en un altre, és a dir, ERC, PP, Ciutadans i la CUP. Qui te les de perdre? Doncs els partits que es queden a mitges tintes o que pateixen contradiccions dins les seves files o entre el seu electorat: CiU, el PSC i ICV.

Em centraré precisament en analitzar els ecosocialistes i el seu perfil de votant per treure'n l'entrellat del que pot passar en un futur més o menys proper. ICV és un partit que des del principi ha defensat de manera clara i contundent el dret a decidir dels catalans. Aquesta aposta, a més, s'ha vist reforçada per la posició del partit a nivell estatal. Recordem que Esquerra Unida va votar al Congrés a favor de què Catalunya pogués convocar un referèndum legal. Fins aquí cap contradicció i per tant res a dir.
El problema dels ecosocialistes vindrà quan s'hagin de mullar sobre el què votar en el referèndum. ICV ha de tenir en compte que té un electorat dividit en aquesta qüestió, tot i que personalment penso que està més aviat en contra de la independència. Aquest posicionament contrari, però, no és radical, és a dir, que si arriba la independència perquè la majoria dels catalans així ho decideixen, ho acceptarien sense fer gaires escarafalls. Penso que son més aviat contraris, perquè els que estan clarament a favor de la independència ja tenen altres partits que defensen aquest postulat d'una manera més contundent.
Ara bé, dit això i des del punt de vista de partit, posicionant-se en el mateix grup que PSC i PP tampoc s'hi sentirien gaire còmodes. Per tant, el més factible, i el més probable és que el partit acabi decidint agafar una opció mixta, és a dir, que dins el partit hi haurà gent a favor i gent més aviat en contra. Aquesta opció ens la poden vendre com que ICV és un partit plural i obert a gent tant favorable com contrària a la independència. A efectes pràctics, però, aquesta contradicció els perjudicaria electoralment perquè el federalisme (que seria la idea més aproximada que defensen) i la independència, són dues opcions tan radicalment diferents que no es poden presentar en un mateix programa electoral i defensar-les al mateix temps. Això provocaria un missatge de confusió entre els seus electors que es pensarien buscar altres opcions més clarificadores en aquest sentit i que per tant els doni més seguretat sobre el tema en qüestió.
Veurem en els pròxims mesos cap a on es decanta la balança. Suposo que si encara no s'han mullat és perquè no tenen clar quina és la millor opció. Molt probablement vulguin esperar a algun tipus de moviment tàctic de Madrid per posicionar-se definitivament. Ara, tal i com estan les coses a hores d'ara, defensar un federalisme des de Catalunya, és més que complicat. Estarem atents a l'evolució d'aquest partit.

Tertúlies polítiques sense pluralitat d'opinions

A les tertúlies de política que es fan en els últims mesos als diferents mitjans de comunicació es parla sovint del procés català tant des de Catalunya com des de fora del Principat. Ara bé, hi ha una diferència notable entre les que es fan a Barcelona i les que es fan a Madrid.
Començarem per una veritat inqüestionable: els catalans tenim la sort de ser els ciutadans de l'Estat amb informació més plural sobre el procés català. No només podem escoltar el que es diu des de Catalunya si no també el que es pensa a Madrid.  Les tertúlies, però, depèn on es facin són molt diferents.

A Catalunya, ja sigui a través de RAC1 o Catalunya Ràdio, les dues emissores més escoltades segons l'últim EGM fet públic fa uns dies, les tertúlies sobre el procés català son molt més plurals que les que es fan a Madrid. Tant s'hi pot sentir representat pels tertulians un votant de Ciutadans com un d'ERC. Es pot escoltar, en un mateix debat, tertulians a favor i en contra del referèndum de Catalunya i cadascú pot argumentar els motius pels quals defensa les seves idees. No hi ha censura en aquest sentit. Això passa fins i tot a Ràdio Intereconomia Catalunya, on jo he debatut en català amb Carina Mejias de Ciutadans, defensant perquè crec que els catalans han de poder votar i ella defensant la posició contrària.
A Espanya, les tertúlies no tenen res a veure amb les que es fan a Catalunya i son molt menys plurals quan han de parlar del 'problema catalán'. Habitualment els seus tertulians són de la mateixa opinió: obertament contraris a la independència de Catalunya i a la possibilitat que els catalans puguin decidir lliurement el seu futur. En alguna ocasió hi posen algun matís, però en línies generals totes son semblants. Això és així fins i tot a TVE que és una televisió pública que paguem entre tots i on teòricament haurien d'estar representades totes les parts, fins i tot en una tertúlia d'actualitat. A més, utilitzen de manera habitual expressions com 'desafío independentista' com una cosa normal. Per no dir les vegades que veient alguna tertúlia d'aquestes es menteix descaradament quan es diu, per exemple, que el procés català ha estat una  idea d'Artur Mas, quan tothom sap - des de Catalunya almenys- que el procés el va engegar el poble català i al president no li va quedar més remei que sumar-se a la voluntat majoritària del poble que ha sortit al carrer, per cert, diverses vegades.
Si a tot això sumem que un català no només es pot informar del que passa a Catalunya des de Catalunya, si no que també ho pot fer en mitjans que tenen la seva seu central a Madrid. la pluralitat informativa dels catalans és màxima.
No es pot dir els mateix de les persones que sobre el procés català s'informen des de fora de Catalunya, on ningú no els hi ofereix un punt de vista més equilibrat sobre el procés. Potser la culpa la té la pròpia Espanya que no ha acceptat tenir una cadena estatal amb seu diferent a la de Madrid i des d'on explicar les coses d'un altre manera. Es va intentar d'alguna manera amb La Sexta, però al final va acabar també a Madrid. Això hagués estat possible, suposo en una verdadera Espanya plurinacional, que en realitat mai ha existit.

Les contradiccions de Ciutadans

Els partits que es quedin a mitges tintes o no es posicionin clarament en el procés català sortiran perjudicats electoralment parlant. No és el cas de Ciutadans. Aquest partit, encapçalat per Albert Rivera ha sabut captar l'electorat descontent del PSC, especialment de la part més PSOE del votant del PSC. També ha captat vot del PP i en menor mesura alguns vots també d'altres formacions polítiques. Possiblement els únics partits dels quals no hauran aconseguit ni un sol vot és d'ERC i les CUP, que tenen idees totalment oposades a les que defensa Ciutadans.

Albert Rivera, abans d'entrar a Ciutadans va militar al PP. Això és prou indicatiu de la seva ideologia, tot i que Ciutadans es un partit teòricament socialista, liberal-progressista. De fet, l'èxit del seu projecte i el bon auguri que li donen les enquestes, es deu a diversos aspectes: el seu discurs clar, entenedor i aparentment sense contradiccions, la projecció com a partit nou que vol acabar amb la "lacra" política i corrupte del passat, i la seva projecció en canals de televisió sobretot estatals (mai té un no per resposta quan ha de participar en algun debat polític, tertúlia o entrevista). Tampoc cal oblidar les xarxes socials, on Albert Rivera és molt actiu. Escriu sempre les seves piulades, no li escriuen altres com fan la majoria de polítics. Inclús en alguna ocasió m'ha respost algun comentari que li he fet, que sempre és d'agraïr tot i les divergències ideològiques que tinguem.

El principal entrebanc que ha patit el partit en els últims mesos és el suposat cas de corrupció que afecta al seu número 2, Jordi Cañas. La seva imputació per un presumpte delicte fiscal l'ha obligat a abandonar el seu escó perquè ell mateix va prometre que ho faria si l'imputaven. Ha estat un bon mètode per esquivar l'oposició i al mateix temps evitar, així, un desgast electoral.
Un altre entrebanc, aquest de futur, que podria tenir Ciutadans és la competència d'UPD, que a nivell estatal sembla que guanya força. A Catalunya no, perquè Ciutadans ocupa el seu espai electoral, des de fa més temps, amb un discurs molt semblant. Cap dels dos partits, però, té intenció de parlar sobre una possible fusió. Albert Rivera ho justifica assegurant que Rosa Díez és el passat i no representa la regeneració política que ells demanen.
El partit es ven com el gran defensor de la Constitució i fa especial èmfasi en el bilingüisme, que tant reclama, per exemple, en el sector educatiu. Es interessant recordar que les seves iniciatives, en aquest sentit, sempre son en detriment del català i en benefici del castellà. Curiós. També és curiós que si visites, per exemple, la seva pàgina web està únicament en castellà. Perquè en una cosa tan bàsica com la web del propi partit, no prediquen amb l'exemple del bilingüisme que tan defensen? Doncs perquè no els hi cal. Perquè no li donen importància i saben que el seu electorat tampoc li dona, perquè també és cert que és bàsicament castellanoparlant. És precisament per aquest motiu que quan es tracte de defensar els interessos dels castellanoparlants aleshores son els primers a fer-ho. 

No és l'únic exemple on demostren falta d'integració. En l'última manifestació que va fer Ciutadans a la plaça de Catalunya de Barcelona en defensa de la Constitució espanyola i de la unitat d'Espanya, es va sentir l'himne espanyol al finalitzar l'acte, però no l'himne de Catalunya. Perquè? No és tan constitucional una com l'altre? O es que consideren que amb una ja no cal escoltar l'altre?
Defensen també l'estat de les autonomies, el 'café para todos' i volen que es mantingui la igualtat entre tots els ciutadans de l'Estat. Ho diu en el seu ideari. El problema es que aquesta igualtat, que ens van vendre certs polítics fa anys, ja no se la creu la majoria dels ciutadans (amb c baixa). Si som iguals, aleshores perquè a Catalunya es paguen més impostos que a un altre lloc o més autopistes?
Son petits exemples que deixen en evidència una certa contradicció que han de corregir si volen guanyar més credibilitat i convertir-se en un rival seriós de govern a la Generalitat. El que han de tenir clar és que mai governaran Catalunya posant-se contra una part dels seus propis ciutadans i més en temes tan bàsics per molts catalans com és la llengua materna. Utilitzar-la electoralment mai els donarà la victòria que desitgen.

El fet diferencial d''Ocho apellidos vascos'

S'ha convertit en la pel·lícula espanyola més vista de la història i no és casualitat. És la primera que s'atreveix a parlar, d'una manera desenfadada, d'una cosa tan normal com són el fets diferencials que hi ha dins Espanya. Les diferents llengües, cultures, accents, maneres d'entendre la vida, que ens fa tant particulars.

El fet diferencial era un tema tabú, fins ara a les pel·lícules espanyoles. S'obviava totalment, com si molestés. Com ho fan, encara, les televisions estatals, on tot allò que no es cultura castellana s'intenta apartar, minusvalorar, o fins i tot fer veure que no existeix. Una llàstima amagar tota la riquesa cultural d'una societat tant plural i que durant tants anys ha fet viure d'esquena a una bona part de la societat espanyola. Uns ciutadans que encara no accepten, ni acceptaran, que Espanya té diverses llengües que s'han de cuidar, protegir i valorar. Només cal recordar l'allau de crítiques que va rebre Shakira per cantar la cançó de Sau 'Boig per tu', en català. Precisament si a Catalunya s'ha arribat on s'ha arribat és degut a la incomprensió d'una gran part dels espanyols, que tot i estar a prop en la distància, tenen un total desconeixement de la realitat de cada zona de l'Estat. L'èxit d'aquest film demostra que el públic volia una pel·lícula on els mateixos ciutadans es poguessin veure reflectits d'una manera desenfadada i amb sentit de l'humor. El fet diferencial s'ha convertit en una mina d'or que el director del film explorarà encara més. Emilio Martínez Lázaro ja ha anunciat que l'èxit d'aquest film tindrà una segona part. I els protagonistes, en aquest cas, seran els catalans i el procés d'independència que viu Catalunya. Això sí, li demano al director que no acabi el film amb el final típic que agradarà a la majoria d'espanyols del 'mejor unidos' i que s'atreveixi amb un 'deixem-los votar i que decideixin ser el que volen ser', que tots ja som prou grandets!