Dins d'Europa i fora de la UE, hi ha vida.

Oslo, Noruega, desembre de 2012.

Aquests dies he tingut la sort de poder visitar Noruega, un país europeu, que ni vol formar part de la Unió Europea (UE), ni vol saber res de l'Euro. El que explicaré tot seguit va destinat a totes aquelles persones que creuen que amb Catalunya fora de la UE s'acaba el món. Cal que sapigueu que per viatjar a aquest bonic país nòrdic no fa falta dur el passaport, només amb el DNI n'he tingut prou. Com allà l'Euro no és la moneda pròpia, vaig decidir portar unes quantes Corones Noruegues, la moneda pròpia del país. Però sabeu què? No cal que en porteu si hi viatgeu, perquè tot, absolutament tot, es pot pagar amb una moneda més comuna que l'Euro: la VISA. I no com a Catalunya o Espanya, que de vegades et demanen un mínim per pagar amb VISA. Fins i tot el diari el pots comprar amb la targeta de crèdit. Fins a principis del segle XX Noruega era un dels països més pobres d'Europa. Gràcies, entre d'altres, al petroli, actualment és un dels països més rics. L'atur se situa al voltant del 3,5%, tot i que també cal matisar que entre la població immigrant el percentatge de persones sense feina és més alt. Paguen molts impostos, però a canvi tenen un gran nombre de serveis gratuïts, inclosos els estudis a tots els nivells. Tenen un alt nivell de vida i uns horaris flexibles, que els permet compaginar la vida laboral amb la vida familiar. Mentre els països del sud d'Europa ja porten 5 anys de crisi, altres com Noruega no saben el que és. I clar si a un li van les coses tan bé, perquè canviar? Perquè integrar-se a una UE que fa figa? Perquè adoptar una moneda  única que no necessiten i que és controlada per un altre país amb altres interessos? I el que és pitjor: haurien de donar diners per ajudar els països "pobres" del sud d'Europa. Perquè s'espavilin perquè les coses els hi vagin millor? No. Per malgastar els diners, com en realitat s'ha demostrat que s'ha fet durant molts anys, amb infraestructures que no eren necessàries i són deficitàries. Jo, si fos noruec, tampoc voldria formar part de la UE.

Interessa un Artur Mas amb majoria absoluta el 25-N?

Artur Mas, Plaça Sant Jaume de Barcelona, 20 de setembre de 2012.

Intentaré donar arguments per ajudar-vos mínimament en la resposta a aquesta pregunta que segurament es formulen molts catalans, que a hores d'ara, encara no tenen clar què votar el 25-N. Convé una majoria absoluta d'Artur Mas per engegar el procés de sobirania que vol portar a terme? A ningú no se li escapa que les eleccions del 25-N es convertiran en els comicis catalans més importants de la història recent. No seran unes eleccions més. En joc hi ha el futur de Catalunya com a poble, com a nació, o com vulguis dir-li. Oficialment son unes eleccions més, però a la pràctica son unes eleccions plebiscitàries, que amb l'actual marc constitucional no es poden celebrar. Per primer cop els partits es posicionen clarament si estan a favor o en contra de la independència. Bona prova de l'excepcionalitat de la situació és el tractament que fan i faran, aquests dies, els mitjans de comunicació internacionals. Precisament aquest és el primer aspecte que vull que preneu en consideració.
A escala internacional (i a escala espanyola també) només es tindrà en compte el resultat que tregui Artur Mas. De la resta de partits pràcticament ni se'n parlarà. L'èxit d'Artur Mas, la seva projecció internacional, dependrà bàsicament de si aconsegueix la majoria absoluta. Uns resultats semblants als de fa dos anys es consideraria un fracàs a nivell internacional i el ressò aconseguit en els últims dos mesos es veuria afectat de manera seriosa, en la mateixa proporció que la seva credibilitat, insisteixo a nivell internacional. Un lider fort amb una majoria sòlida té més arguments davant Europa i el món que un líder sense majoria que ha d'arribar a acords amb altres formacions.
Si ho mirem des de dins es veu diferent. Tenim un Artur Mas que agafa l'embranzida de la manifestació de l'11 de setembre per sumar-se i encapçalar el procés sobiranista. Com a company de ruta, però, té un personatge que més que facilitar-li el camí, li posa pals a les rodes: Josep Antoni Duran i Lleida, obertament contrari a la independència de Catalunya i que cada cop que parla dona ales a altres formacions independentistes. Aquesta estratègia, potser, també està calculada. I si Mas demana als ciutadans majoria absoluta però en realitat no la vol? Pensin. CiU única responsable de l'èxit o el fracàs del procés secessionista. Si té èxit molt bé, però si fracassen ho faran ells sols. Massa càrrega, potser, per un sol partit. En aquest sentit deuen pensar que és millor una CiU sense majoria perquè si han de pactar amb altres partits i fracassen en el projecte, sempre podran culpar als altres del fracàs.
Per evitar un possible "acolloniment" de CiU davant el procés, hi ha altres formacions independentistes (ERC, SI i CUP) que es presenten com alternativa. No volen una CiU amb majoria absoluta perquè no se'n fien que el procés segueixi endavant i temen que acabi amb un acord rebaixat entre CiU i el PP amb un pacte rebaixat del concert econòmic. No els falta raó. I d'historials de pactes "puta i ramoneta" entre CiU i partits estatals n'hi ha bastants. Ara bé, també s'ha de dir que ERC, SI, CUP no han estat a l'alçada del moment històric que vivim. Enlloc de sumar, divideixen i han estat incapaços d'anar plegats a les eleccions per culpa de personalismes interns dels partits i de no saber estar a l'altura del moment. Segur que aquests partits junts haurien aconseguit molts millors resultats dels que trauran per separat. Hi ha una part de l'electorat independentista que no entén com en un moment així no es poden entendre i es pregunta com poden encapçalar un procés difícil com aquest, si no es poden d'acord ni en el més fàcil.
Sigui quin sigui el teu vot el dia 25-N has de ser conscient que estaràs fent història i participant, probablement, en un dels moments més importants de Catalunya dels últims 300 anys.

Fumar dins l'Hospital Clínic de Barcelona.

5a planta de l'Hopital Clínic de Barcelona, setembre de 2012.

Puntes de cigarreta, 5a planta de l'Hospital Clínic, set. 2012.

Aquestes fotografies les vaig fer al setembre del 2012 a l'Hospital Clínic de Barcelona. Corresponen a la cinquena planta, on hi ha una àmplia terrassa que s'ha convertit en el refugi dels fumadors. Com es pot comprovar a les imatges, tot i els rètols en que es recorda que està prohibit fumar a tot el recinte hospitalari, la norma no es compleix. Fins i tot vaig tenir la possibilitat de comprovar personalment que, en pocs minuts, un parell de pacients es van aproximar a aquesta zona per encendre's un cigarret. El conjunt de puntes de cigarrets trobats en una de les cantonades no només certifica que aquesta zona de l'hospital s'ha convertit en un refugi pels fumadors, si no la permissivitat d'aquesta actitud, tenint en compte que aquesta terrassa està controlada per càmeres de seguretat que en tot moment enregistren el que passa a la zona. Qui és el responsable d'aquesta permissivitat?

Una pacient fumant a l'Hospital Clínic, BCN, setembre 2012.

Un pacient fumant, Hospital Clínic, set.2012.

El camí cap a la independència de Catalunya ja ha començat.

Passeig de Gràcia, Barcelona, 11 de setembre de 2012.

Hi ha un abans i un després d'aquesta fotografia que vaig fer durant la manifestació històrica que l'Assamblea Nacional de Catalunya va convocar per l'11 de setembre a favor de la independència i de convertir el nostre país en un nou estat d'Europa. Al llarg de tot el recorregut, que vaig començar minuts abans de les 6 de la tarda i que vaig acabar passades les 9 del vespre, vaig copsar diferents sensacions. La més important es que vaig veure la gent (de totes les edats) il·lusionada per un canvi que ja no veuen impossible, alliberada d'un estat que només ens vol xuclar la mamella i que quan ja no en treu res, ens menysprea i ens maltracta. Un altre aspecte a destacar: el nombre d'estelades: eren majoria, vaig calcular que el 90% ho eren i la resta senyeres i alguna europea. Els eslògans eren bàsicament crits a favor de la independència, cap referència a cap partit polític. També vaig ser present a la manifestació del 10 de juliol de dos anys abans contra la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l'Estatut de Catalunya, un Estatut que prèviament havia estat votat el poble català. En aquella ocasió, a diferència d'ara, hi havia una sensació de ràbia i impotència, i els crits a favor de la independència es barrejaven amb eslògans contra el Tribunal Constitucional i els partits estatals, permissius i passius davant una sentència que deixava Catalunya fora de joc en l'actual Constitució espanyola. I què ha passat durant aquests dos anys per aquesta radicalització dels catalans? L'anticatalanisme ha seguit ven viu amb atacs constants a la llengua catalana, a la diferència, sumat al dèficit en inversions, en infraestructures...El dèficit fiscal ha guanyat protagonisme per la crisi econòmica galopant que seguim vivint i que el govern del PP aprofita, al seu torn,  per recentralitzar el poder i minimitzar les autonomies culpant-les de la crisi i la decadència d'Espanya. Davant d'aquest panorama una gran part dels catalans han dit prou, cansats d'intentar fer-se entendre, sense èxit, al llarg de més de 35 anys. El titular que el diari El Mundo anunciava a tota portada el dia següent de la manifestació tenia una part de raó: a Artur Mas aquesta manifestació que la volia oficialment pel pacte fiscal se li va escapar de les mans, voluntària o involuntàriament, no ho sé. Però hi ha un abans i un després. I aquest després ha provocat que tot s'hagi accelerat. El que fins fa pocs mesos veiem impossible, ara és probable i ens urgeix. La independència no serà la panacea, ho sabem, però la il·lusió d'un col·lectiu a vegades té prou força per començar a veure la sortida del túnel on estem immersos des de fa anys. Vindran amenaces del més enllà pronosticant la fi del món si Catalunya marxa d'Espanya, però la realitat només és una: Catalunya és i serà el que vulguin els catalans i això estarà per sobre de qualsevol llei i més tard o més d'hora tots ho hauran d'acceptar. Això és la democràcia, les lleis han d'estar al servei del poble i no el poble al servei de les lleis. Si es així, potser es que s'han de canviar...

Artur Mas i pacte fiscal = un camí sense sortida.

Artur Mas, president de la Generalitat

El president de la Generalitat, Artur Mas, ho té complicat i ho sap. És conscient que tot i que la majoria del Parlament de Catalunya ha donat suport al pacte fiscal, aquest té un futur efímer. El PPC ho ha deixat clar: està en contra. I tot sembla indicar que a Madrid no portaran pas la contrària a Alícia Sánchez-Camacho. No soc futuròleg, i no cal ser-ho per saber quin serà el futur del pacte fiscal: correrà la mateixa sort que l'últim Estatut, també aprovat al Parlament amb majoria i que després Madrid es va encarregar de deixar-lo polit i ben retallat. Encara sóc més pessimista que aleshores perquè en aquest cas se suma un PP amb majoria absoluta i una Generalitat que, tot i queixar-se dels diners que l'Estat ens deu ara ha demanat ser rescatat per l'unic banc que ho pot fer, en paraules d'Andreu Mas-Colell: Espanya. Artur Mas està atrapat en un camí de difícil sortida per un partit fins ara moderat com CiU. Què vendrà al seu electorat frustrat si el projecte de pacte fiscal fracassa? Francament, ho té molt complicat perquè només tindrà dues sortides: o diluir l'autonomia en l'onada centralitzadora que pretén Madrid o el que ara mateix crec que no s'atreveix a fer el president: desobeir Madrid i saltar-se les normes de l'Estat amb el perill que això suposaria per ell mateix: un judici i qui sap si un posterior empresonament del president. I sorgeixen més preguntes inquietants: quina seria la reacció dels catalans? Madrid estaria disposat a utilitzar la força per complir amb la Constitució? Aquest és el xoc de trens que ningú desitja però que alguns temen. El futur de Catalunya està en joc i l'aposta és arriscada.


El presidente de la Generalitat, Artur Mas, lo tiene complicado y lo sabe. Es consciente de que aunque la mayoría del Parlamento de Catalunya ha apoyado el pacto fiscal, este tiene un futuro efímero. El PPC lo ha dejado claro: está en contra. Y todo parece indicar que en Madrid no llevarán la contraria a Alicia Sánchez-Camacho. No soy futurólogo, y no hay que serlo para saber cuál será el futuro del pacto fiscal: correrá la misma suerte que el último Estatuto, también aprobado en el Parlament con mayoría y que luego Madrid se encargó de dejarlo pulido y bien recortado. Aunque soy más pesimista que entonces porque en este caso se suma un PP con mayoría absoluta y una Generalitat que, aunque se queja del dinero que el Estado nos debe ahora ha pedido ser rescatado por el único banco que lo puede hacer, en palabras de Andreu Mas-Colell: España. Artur Mas está atrapado en un camino de difícil salida para un partido hasta ahora moderado como CiU. ¿Qué venderá a su electorado frustrado si el proyecto de pacto fiscal fracasa? Francamente, lo tiene muy complicado porque sólo tendrá dos salidas: o diluir la autonomía en la ola centralizadora que pretende Madrid o lo que ahora mismo creo que no se atreve a hacer el presidente: desobedecer Madrid y saltarse las normas del Estado con el peligro que esto supondría para él mismo: un juicio y quién sabe si un posterior encarcelamiento del presidente. Y surgen más preguntas inquietantes: ¿cuál sería la reacción de los catalanes? Madrid estaría dispuesto a utilizar la fuerza para cumplir con la Constitución? Este es el choque de trenes que nadie desea pero que algunos temen. El futuro de Catalunya está en juego y la apuesta es arriesgada.

Artur Mas i la seva Generalitat de fireta.

És injust. Queixa't, però paga! Això és el que pensa Artur Mas, que vol posar fi a una iniciativa del catalans per acabar amb una de les injustícies més flagrants: el peatges de les autopistes catalanes, una concessió que s'ha anat allargant indefinidament injustament. I el president català ha decidit utilitzar l'arma de la por: anunciant que poden imposar multes de 100 euros als que no paguin. No sé si té cap mena de relació la pressió que hagi pogut exercir 'La Caixa' a CiU pels deutes que té aquest partit amb l'entitat financera. Cal recordar que 'La Caixa' és propietària d'Abertis, l'empresa que gestiona la major part d'autopistes catalanes. El que és evident és que CiU utilitza la mateixa arma de la por que utilitza Rajoy perquè les comunitats autònomes compleixin amb el dèficit que imposa el seu govern i Brussel·les: si no ho fan, les comunitats seran intervingudes. I sabent això, el president de la Generalitat critica l'amenaça, reclama els diners que l'Estat deu a Catalunya, però a continuació s'acollona, arronsa el cap, i anuncia una nova retallada de 1.533 milions d'euros. Sí, prefereix retallar, encara més als seus ciutadans, que enfrontar-se a Madrid. Perquè? Perquè sap que amb les lleis actuals té les de perdre. Per tant, com a ciutadà català em pregunto de què serveix una Generalitat si les lleis estatals sempre estan per sobre de les catalanes? El que tenim és una Generalitat de fireta que alhora de la veritat i en els moments difícils que vivim no serveix per a res, només perquè ens retallin el doble: des d'aquí i des d'allà (Madrid). Cada cop tinc més clar que amb els polítics actuals no arribarem enlloc i que la revolució serà ciutadana o no serà.


Es injusto. Quéjate, pero paga! Esto es lo que piensa Artur Mas, que quiere poner fin a una iniciativa de los catalanes para acabar con una de las injusticias más flagrantes: el peaje de las autopistas catalanas, una concesión que se ha ido alargando indefinidamente injustamente. Y el presidente catalán ha decidido utilizar el arma del miedo: anunciando que pueden imponer multas de 100 euros a los que no paguen. No sé si tiene algún tipo de relación la presión que haya podido ejercer 'La Caixa' a CiU por las deudas que tiene este partido con la entidad financiera. Hay que recordar que 'La Caixa' es propietaria de Abertis, la empresa que gestiona la mayor parte de autopistas catalanas. Lo que es evidente es que CiU utiliza la misma arma del miedo que utiliza Rajoy para que las comunidades autónomas cumplan con el déficit que impone su gobierno y Bruselas: si no lo hacen, las comunidades serán intervenidas. Y sabiendo esto, el presidente de la Generalitat critica la amenaza, reclama el dinero que el Estado debe a Cataluña, pero a continuación se acojona, baja la cabeza, y anuncia un nuevo recorte de 1.533 millones de euros. Sí, prefiere recortar, aún más a sus ciudadanos, que enfrentarse a Madrid. ¿Porque? Porque sabe que con las leyes actuales tiene las de perder. Por lo tanto, como ciudadano catalán me pregunto de qué sirve una Generalitat si las leyes estatales siempre están por encima de las catalanas? Lo que tenemos es una Generalitat de feria que a la hora de la verdad y en los momentos difíciles que vivimos no sirve para nada, sólo porque nos recorten el doble: desde aquí y desde allí (Madrid). Cada vez tengo más claro que con los políticos actuales no llegaremos a ninguna parte y que la revolución será ciudadana o no será.

CiU: Primer 'concert econòmic', després 'pacte fiscal' i ara un referèndum. Prou!

Artur Mas, president del govern català.

El programa electoral de CiU de les últimes eleccions catalanes situava el concert econòmic com a demanda  central en l'estratègia del partit dels pròxims 4 anys. La proposta es va incloure en el programa i, per tant, majoritàriament votada pels catalans. Al cap de poc temps, però, el joc d'estratègies i posteriors pactes de CiU amb el PP van transformar el concert econòmic en pacte fiscal. És a dir, es va passar de la voluntat decidida d'aconseguir el control econòmic a buscar, amb l'ajuda/voluntat del PP, un pacte fiscal per aconseguir-ho. Ja sabem, però, que un pacte vol dir un acord i amb el PP un acord significa una rebaixa de les expectatives que es van crear amb el concert econòmic. Però les rebaixes de CiU no s'han acabat aquí. Ara ja no parla de pacte fiscal, si no de portar la qüestió del pacte fiscal a un referèndum per saber què opinen els catalans...No és prou referèndum unes eleccions on la proposta electoral de CiU ja estava inclosa?. Quina és, aleshores, la necessitat de fer un referèndum? Guanyar temps perquè l'estratègia de CiU, amb un PP amb majoria absoluta, fa aigües i sap que sense trecar amb la Constitució, aconseguir el pacte fiscal o el concert econòmic és impossible. Polítics de CiU, deixin d'enganyar els ciutadans i agafin el toro per les banyes o si no, donin pas a uns altres. L'estratègia dels últims 30 anys de CiU ja no funciona i els ciutadans tenen més mitjans per adonar-se'n que no volen estàr 3 dècades més pidolant les engrunes que ens vulguin donar des de Madrid. Prou!

El programa electoral de CiU de las últimas elecciones catalanas situaba el concierto económico como demanda central en la estrategia del partido de los próximos 4 años. La propuesta se incluyó en el programa y, por tanto, mayoritariamente votada por los catalanes. Al poco tiempo, sin embargo, el juego de estrategias y posteriores pactos de CiU con el PP transformaron el concierto económico en pacto fiscal. Es decir, se pasó de la voluntad decidida de lograr el control económico, a buscar, con la ayuda / voluntad del PP, un pacto fiscal para conseguirlo. Ya sabemos, sin embargo, que un pacto significa un acuerdo y con el PP un acuerdo significa una rebaja de las expectativas que se crearon con el concierto económico. Pero las rebajas de CiU no han acabado aquí. Ahora ya no habla de pacto fiscal, si no de llevar la cuestión del pacto fiscal a un referéndum para saber qué opinan los catalanes... ¿No es suficiente referéndum unas elecciones donde la propuesta electoral de CiU ya estaba incluida?. ¿Cuál es, entonces, la necesidad de hacer un referéndum? Ganar tiempo porque la estrategia de CiU, con un PP con mayoría absoluta, hace aguas y sabe que sin romper con la Constitución, conseguir el pacto fiscal o el concierto económico es imposible. Políticos de CiU, dejen de engañar a los ciudadanos y cojan el toro por los cuernos o si no, den paso a otros. La estrategia de los últimos 30 años de CiU ya no funciona y los ciudadanos tienen más medios para darse cuenta que no quieren estar 3 décadas más mendigando las migajas que nos quieran dar des de Madrid. ¡Basta! 

España tiene un problema: la Catalunya sin Ñ.

Obsessiu, malaltís, repetitiu...Són els tres primers adjectius que m'han vingut al cap al veure aquest matí la portada del diari ABC. Ho lamento pels professionals que treballen en aquest mitjà, que tinguin al capdavant un professional tendenciós i tan poc rigurós. En realitat no és culpa d'ells. La majoria deuen ser periodistes malpagats -mileuristes-, que prou feina tenen per conservar precisament un bé preuat, la feina. És sabut pels periodistes, mínimament professionals de veritat, que diaris com ABC o La Razón s'han convertit, des de fa temps, en 'panfletos' propagandístics al servei del PP. Lluny queda l'època en què se suposava una mínima imparcialitat dels mitjans, cada cop més ofegada, en part suposo que per la crisi econòmica. No són els únic diaris, efectivament, però són els que ho fan de manera més descarada. Només espero que la persona que compra aquest tipus de premsa sàpiga què està comprant i que hi ha una realitat que va més enllà del que pot llegir en ells. La portada d'aquest 15 de març de 2012 m'ha sorprès perquè crec que, per primer cop, el rotatiu reconeix una veritat que, de fet, no és nova: Espanya té un problema que es diu Catalunya. Però no de tot Catalunya si no de la Catalunya que s'escriu amb NY i no amb Ñ. Analitzem el problema de fons. Hi ha una part de la població espanyola que considera Espanya és una sola nació, on la llengua és el castellà. Tot el que surti d'aquesta regla bàsica és considera una pedra a la sabata que s'ha de treure perquè molesta. I com la intenten treure? A través d'una regla bàsica: la majoria guanya la minoria. I amb aquesta regla bàsica pretenen aconseguir el seu objectiu: exterminar, matar, o erradicar, digueu com vulguis, una cultura que sigui diferent a la castellana, en aquest cas la catalana. Perquè? Perquè els molesta que, dins un territori que consideren de la seva propietat, no puguin entendre una persona. Són les persones que Espanya la consideren espanyola i que no té cabuda ni la cultura catalana, ni la basca, ni la gallega, ni cap altre. Les enquestes avisen que cada cop són més els independentistes catalans. Crec, però, que no ens havíem adonat i el que cada cop hi ha més són independentistes espanyols. No és un problema nou. Fa segles que se'n parla. Espanya té un problema, efectivament i no sap, ni ha sabut mai com resoldre. Seria tan fàcil com reconèixer una realitat que existeix i que alguns s'entesten a uniformitzar. Quan més ho intentin menys ho aconseguiran, i així passaran els anys...

Obsesivo, enfermizo, repetitivo ... Son los tres primeros adjetivos que me han venido a la cabeza al ver esta mañana la portada del diario ABC. Lo lamento por los profesionales que trabajan en este medio, que tengan al frente un profesional tendencioso y tan poco riguroso. En realidad no es culpa de ellos. La mayoría deben ser periodistas malpagados -mileuristas-, que bastante tienen para conservar precisamente un bien preciado, el trabajo. Es sabido por los periodistas, mínimamente profesionales de verdad, que diarios como ABC o La Razón han convertido, desde hace tiempo, en 'panfletos' propagandísticos al servicio del PP. Lejos queda la época en que se suponía una mínima imparcialidad de los medios, cada vez más ahogada, en parte supongo que por la crisis económica. No son los único diarios, efectivamente, pero son los que lo hacen de manera más descarada. Sólo espero que la persona que compra este tipo de prensa sepa qué está comprando y que hay una realidad que va más allá de lo que puede leer en ellos. La portada de este 15 de marzo de 2012 me ha sorprendido porque creo que, por primera vez, el rotativo reconoce una verdad que, de hecho, no es nueva: España tiene un problema que se llama Catalunya. Pero no de toda Catalunya si no de la Catalunya que se escribe con NY y no con Ñ. Analizamos el problema de fondo. Hay una parte de la población española que considera a España es una sola nación, donde la lengua es el castellano. Todo lo que salga de esta regla básica se considera una piedra en el zapato que hay que sacar porque molesta. Y como la intentan sacar? A través de una regla básica: la mayoría gana la minoría. Y con esta regla básica pretenden lograr su objetivo: exterminar, matar, o erradicar, dilo como quieras, una cultura que sea distinta a la castellana, en este caso la catalana. Porque? Porque les molesta que, dentro de un territorio que consideran de su propiedad, no puedan entender una persona. Son las personas que a España la consideran española y que no tiene cabida ni la cultura catalana, ni la vasca, ni la gallega, ni ninguna otra. Las encuestas avisan de que cada vez son más los independentistas catalanes. Pero creo que no nos habíamos dado cuenta y lo que cada vez hay más son independentistas españoles. No es un problema nuevo. Hace siglos que se habla. España tiene un problema, efectivamente y no sabe, ni ha sabido nunca cómo resolver. Sería tan fácil como reconocer una realidad que existe y que algunos se empeñan en uniformizar. Cuando más lo intenten menos lo conseguirán, y así pasarán los años... 

La huelga general del 29-M: razones de un fracaso anunciado.

La convocatòria de vaga general pel 29 de març no és més que una demostració que els sindicats s'han convertit en partits polítics. Hi ha raons, no per fer una vaga general, si no per fer fora tot una generació de polítics, banquers i sindicalistes, que aprofiten la crisi per seguir vivint del 'cuento'. Quan encara no fa 100 dies de la victòria per majoria absoluta de Mariano Rajoy a les eleccions espanyoles, els sindicats CCOO i UGT s'han tret de la màniga una vaga general contra la reforma laboral imposada pel govern de Rajoy. D'aquesta manera suposo que els sindicats acontenten a la seva tropa (minoritària), que demanava alguna resposta contundent contra les mesures dictades per Brusel·les, perdó per Rajoy. Ara bé, objectivament i tenint en compte que la majoria d'espanyols van votar al Mariano, tinc clar que, com a mínim, la majoria absoluta de la població que va anar a votar el dia dels comicis no farà vaga. Perquè? Doncs perquè quan van anar a votar-lo ja s'imaginaven que les mesures que prendria el nou govern espanyol anirien en aquesta línia. A qui li ha sorprès la reforma laboral? A ningú. El que trobo indignant és que els sindicats facin vaga per aquest motiu i no hagin mogut ni un dit, durant els últims anys de crisi, a favor dels més de 5 milions de persones sense feina que hi ha al conjunt de l'Estat. Quines possibles solucions han aportat els sindicats en els últims anys per ajudar les persones que estan sense feina? Cap ni una. És cert que amb aquesta reforma laboral, el treballador perd una part dels seus drets. Però jo, que he estat 5 mesos a l'atur, us asseguro que prefereixo perdre una part d'aquests drets si a canvi trobo feina. Perquè quins drets tindrà una persona que no aconsegueixi trobar-ne mai? En moments com els que estem vivint l'últim que necessita Espanya és una vaga general. Això suposarà pèrdues econòmiques per les empreses i de retruc pels treballadors. I què aconseguiran els sindicats? Res. Amb un govern legitimat a les urnes fa tants pocs dies, Rajoy seguirà el dictat de la Unió Europea pesi a qui li pesi. Això sí, els sindicats s'hauran demostrat a sí mateixos que existeixen, però també hauran demostrat, i si no temps al temps, que, com els polítics, cada cop estan més allunyats de la realitat ciutadana.

La convocatoria de huelga general para el 29 de marzo no es más que una demostración de que los sindicatos se han convertido en partidos políticos. Hay razones, no para hacer una huelga general, si no para echar a una generación de políticos, banqueros y sindicalistas, que aprovechan la crisis para seguir viviendo del cuento. Cuando aún no hace 100 días de la victoria por mayoría absoluta de Mariano Rajoy en las elecciones españolas, los sindicatos CCOO y UGT se han sacado de la manga una huelga general contra la reforma laboral impuesta por el gobierno de Rajoy. De esta manera supongo que los sindicatos contentan a su tropa (minoritaria), que pedía alguna respuesta contundente contra las medidas dictadas por Bruselas, perdón por Rajoy. Ahora bien, objetivamente y teniendo en cuenta que la mayoría de españoles votaron a Mariano, tengo claro que, como mínimo, la mayoría absoluta de la población que acudió a votar el día de los comicios no hará huelga. ¿Porque? Pues porque cuando fueron a votarlo ya se imaginaban que las medidas que tomaría el nuevo gobierno español irían en esta línea. ¿A quién le ha sorprendido la reforma laboral? A nadie. Lo que encuentro indignante es que los sindicatos hagan huelga por este motivo y no hayan movido ni un dedo, durante los últimos años de crisis, a favor de los más de 5 millones de personas sin trabajo que hay en el conjunto del Estado. ¿Qué posibles soluciones han aportado los sindicatos en los últimos años para ayudar a las personas que están sin trabajo? Ninguna. Es cierto que con esta reforma laboral, el trabajador pierde una parte de sus derechos. Pero yo, que he estado 5 meses en paro, os aseguro que prefiero perder una parte de estos derechos si a cambio encuentro trabajo. Porque ¿qué derechos tendrá una persona que no logre encontrar nunca? En momentos como los que estamos viviendo lo último que necesita España es una huelga general. Esto supondrá pérdidas económicas para las empresas y de rebote para los trabajadores. ¿Y qué conseguirán los sindicatos? Nada. Con un gobierno legitimado en las urnas hace tan pocos días, Rajoy seguirá el dictado de la Unión Europea pese a quien le pese. Eso sí, los sindicatos se habrán demostrado a sí mismos que existen, pero también habrán demostrado, y si no tiempo al tiempo, que, como los políticos, cada vez están más alejados de la realidad ciudadana.

Resultats enquesta: La delegada del govern espanyol a València ha de dimitir?

La majoria, el 94%, creu que sí que la delegada del govern espanyol a València, Paula Sánchez de León, hauria de dimitir arran dels incidents que es van produir   el 20 de febrer a la capital valenciana entre la policia i joves estudiants i que es va saldar amb 43 detinguts. En canvi, un 5% creu que Sánchez de León no ha de dimitir, tot i els incidents. Amb el pas dels dies, està clar que les intencions de la delegada del govern espanyol a València és mantenir-se al càrrec i esperar que la mala memòria política dels ciutadans torni a oblidar els fets. Qui és responsable, aleshores, dels fets que es van produir a València? Pel govern espanyol els ciutadans, per això no mou ni un dit. Pels ciutadans, els polítics i la policia. Però com el poder  no és del poble, si no que radica en els polítics. Aquesta batalla l'han guanyat ells i la seguiran guanyant mentre les coses segueixin així.

La mayoría, el 94%, cree que sí la delegada del gobierno español en València, Paula Sánchez de León, debería dimitir a raíz de los incidentes que se produjeron el 20 de febrero en la capital valenciana entre la policía y jóvenes estudiantes y que se saldó con 43 detenidos. En cambio, un 5% cree que Sánchez de León no debe dimitir, pese a los incidentes. Con el paso de los días, está claro que las intenciones de la delegada del gobierno español en Valencia es mantenerse al cargo y esperar que la mala memoria política de los ciudadanos vuelva a olvidar los hechos. ¿Quién es responsable, entonces de los hechos que se produjeron en Valencia? Para el gobierno español los ciudadanos, por eso no mueve ni un dedo. Para los ciudadanos, los políticos y la policía. Pero como el poder no es del pueblo, sino que radica en los políticos. Esta batalla la han ganado ellos y la seguirán ganando mientras las cosas sigan así.

Estudiants: utilitzeu nous mètodes de protesta!

Avinguda Diagonal de Barcelona, 29 de febrer. Font: ACN

Passem moment difícils. He comentat més d'una vegada en aquest blog, que la paciència dels ciutadans s'està començant a esgotar. El fet que ningú no vegi encara la llum al final d'aquest llarg túnel anomenat crisi fa que el nerviosisme de la societat vagi en augment dia rera dia. Primer van ser els indignats que van donar un toc d'alerta. Els polítics no els van fer gaire cas. Un any després són els estudiants qui donen un segon toc d'alerta. I sembla que els polítics faran com qui sent ploure: mirar-s'ho i pensar: què hi farem! agafarem un paraigüa per no mullar-nos. Substitueix ara la paraula "paraigüa" per "una bona cartera" i pensa, aleshores, en el nivell de preocupació que creus que pot tenir un polític sobre aquestes protestes. El mateix polític, que com aquí ja hem denunciat més d'un cop, cobra més de 21.000 € a l'any només en desplaçaments de Barcelona capital al Parlament (situat també a Barcelona ciutat). Els polítics són molt llestos. Diversos diaris han destapat aquestes xifres diverses vegades en els últims mesos, però els polítics fan tot el que està a les seves mans perquè la notícia passi desapercebuda. Les protestes dels estudiants tenen sentit i raó. Però erren en les formes. Els estudiants haurien de tenir clar contra qui es fan aquestes protestes: polítics i bancs. Per tant haurien de ser a ells a qui demanéssim responsabilitats. És per aquest motiu que poso en qüestió el mètode que utilitzen els estudiants: tallar la Diagonal, o qualsevol altre carrer. Penseu en l'afectació que provoquen i a qui perjudica i a qui no. Aquest tipus de protesta perjudica als ciutadans, que precisament estan a favor, majoritàriament, de les protestes i que amb prou feines es desplacen per motius com anar a treballar o anar a una entrevista de feina (amb sort). No els ajudem i ens estem tirant pedres sobre nosaltres mateixos. S'ha de canviar el mètode perquè està vist que si seguim utilitzant el tradicional, ja heu vist, amb els anys, quin resultat dona. Què es pot fer? Doncs mètodes de protesta que no impliquin molestar al ciutadà de peu i que segurament pateix tant la crisi com tu. A qui s'ha d'emprenyar de veritat és a una colla de polítics que ens governen o que estan a l'oposició i que entre uns i altres viuen del cuento, fan veure que es tiren la cavalleria per sobre  i després se'n van junts de copes per celebrar que ells això de la crisi no els toca. També s'ha d'emprenyar als presidents de les grans entitats financeres que han pres el pèl als ciutadans durant molts anys. Tots ells haurien de ser jutjats per crims contra la humanitat. Potser no han matat ningú físicament, però sí que estan matant tot una generació de joves que lluiten ara per no perdre l'esperança. Ànims!

Pasamos momentos difíciles. He comentado más de una vez en este blog, que la paciencia de los ciudadanos sebestá empezando a agotar. El hecho de que nadie vea aún la luz al final de este largo túnel llamado crisis hace que el nerviosismo de la sociedad vaya en aumento día tras día. Primero fueron los indignados que dieron un toque de alerta. Los políticos no les hicieron mucho caso. Un año después son los estudiantes quienes dan un segundo toque de alerta. Y parece que los políticos harán como quien oye llover: mirarlo y pensar: ¿qué le vamos a hacer! cogeremos un paraguas para no mojarnos. Sustituye ahora la palabra "paraguas" para "una buena cartera" y piensa, entonces, en el nivel de preocupación que crees que puede tener un político sobre estas protestas. El mismo político, que como aquí ya hemos denunciado más de una vez, cobra más de 21.000 € al año sólo en desplazamientos de Barcelona capital en el Parlamento (situado también en Barcelona ciudad). Los políticos son muy listos. Varios diarios han destapado estas cifras varias veces en los últimos meses, pero los políticos hacen todo lo que está en sus manos para que la noticia pase desapercibida. Las protestas de los estudiantes tienen sentido y razón. Pero se equivocan en las formas. Los estudiantes deberían tener claro contra quien se hacen estas protestas: políticos y bancos. Por lo tanto deberían ser a ellos a quienes pidiéramos responsabilidades. Es por este motivo que pongo en cuestión el método que utilizan los estudiantes: cortar la Diagonal, o cualquier otra calle. Piensa en la afectación que provocan y a quién perjudica ya quién no. Este tipo de protesta perjudica a los ciudadanos, que precisamente están a favor, mayoritariamente, de las protestas y que apenas se desplazan por motivos como ir a trabajar o ir a una entrevista de trabajo (con suerte). No les ayudamos y nos estamos tirando piedras sobre nosotros mismos. Hay que cambiar el método porque está visto que si seguimos utilizando el tradicional, ya habéis visto, con los años, qué resultado da. ¿Qué se puede hacer? Pues métodos de protesta que no impliquen molestar al ciudadano de a pie y que seguramente sufre tanto la crisis como tú. A quién se debe cabrear de verdad es al grupo de políticos que nos gobiernan o que están en la oposición y que entre unos y otros viven del cuento, hacen ver que se tiran la caballería por encima y luego se van juntos de copas para celebrar que ellos esto de la crisis no les toca. También se tiene que emprenyar a los presidentes de las grandes entidades financieras que han tomado el pelo a los ciudadanos durante muchos años.Todos ellos deberían ser juzgados por crímenes contra la humanidad. Quizá no han matado a nadie físicamente, pero sí que están matando a una generación de jóvenes que luchan ahora para no perder la esperanza. Ánimos!

Encuesta: La delegada del gobierno español en València tiene que dimitir?

València (País Valencià), 20 de febrer de 2012. 

Aquesta setmana us preguntem si arran dels incidents de València, entre policia i estudiants, hauria de dimitir la delegada del govern espanyol a València, Paula Sánchez de León. Ella diu que no és moment de parlar de dimissions, si no de dialogar. I es manté ferma en la decisió de mantenir els càrrecs imputats a 12 dels detinguts en els protestes. Penseu que és responsable del que alguns consideren una desmesurada actuació policial que va acabar amb 43 detinguts? o en canvi penseu que la seva actuació va ser la correcta i que, per tant, no ha de dimitir? Trobareu l'enquesta per votar a la columna de la dreta de la pàgina. Si ho estàs llegint des d'un telèfon mòbil hauràs de mirar la versió web de la pagina i situar-te a dalt a la dreta, on trobaràs les opcions per votar. Gràcies, un cop més, per participar.

Esta semana os preguntamos si a raíz de los incidentes de València, entre policía y estudiantes, debería dimitir la delegada del gobierno español en València, Paula Sánchez de León. Ella dice que no es momento de hablar de dimisiones, si no de dialogar. Y se mantiene firme en la decisión de mantener los cargos imputados a 12 de los detenidos en los protestas. ¿Piensas que es responsable de lo que algunos consideran una desmesurada actuación policial que acabó con 43 detenidos, o en cambio crees que su actuación fue la correcta y que, por tanto, no debe dimitir? Encontraras la encuesta para votar en la columna de la derecha de la página. Si estas leyendo este texto desde un teléfono móvil tendrás que mirar la versión web de la pagina y situarte arriba a la derecha, donde encontrarás las opciones para votar. Gracias, una vez más, para participar.

Resultats enquesta: El millor Barça de la història ja és història?

Opinió dividida davant la pregunta. Tot i això, un 60% considera que el millor Barça de la història encara no és història i que seguirà donant joc i bons resultats en el futur més pròxim. En canvi, hi ha un 40% dels que heu participat a l'enquesta que considereu que els jugadors blaugrana ja han passat pel millor moment de joc i que ara entren en una fase descendent. Només el temps posarà les coses al seu lloc i ens dirà si aquest Barça encara té corda per estona o ja és una fórmula esgotada. Gràcies als que heu participat!

Opinión dividida ante la pregunta. A pesar de ello, un 60% considera que el mejor Barça de la historia aún no es historia y que seguirá dando juego y buenos resultados en el futuro más próximo. En cambio, hay un 40% de los que habéis participado en la encuesta que considera que los jugadores azulgranas ya han pasado por el mejor momento de juego y que ahora estan en una fase descendente. Sólo el tiempo pondrá las cosas en su sitio y nos dirá si este Barça aún tiene cuerda para rato o si ya es una fórmula agotada. Gracias a los que habéis participado!

El PP és un partit independentista i ho demostro...

Alicia Sánchez-Camacho, al congrés del PP a Sevilla, dissabte 18 de febrer.

La presidenta del PP català demanava, aquest cap de setmana a Sevilla, que el castellà s'introdueixi a les escoles públiques catalanes en igualtat de condicions que el català. Alicia Sánchez-Camacho defensa la igualtat del català i el castellà a Catalunya en detriment de la immersió lingüística, que beneficia la llengua més feble, la catalana. Res nou fins aquí. Ara demostraré com el PP fa servir la llengua catalana per crear una frontera amb la resta d'Espanya i fer-nos sentir estrangers com a catalanoparlants dins d'Espanya. M'explicaré. Segons el PP i la pròpia Constitució, les institucions catalanes són també espanyoles. Amb aquest argument els populars defensen, com és lògic en el seu argumentari, que les institucions públiques de la Generalitat també s'expressin en castellà. Res a dir. Des d'aquesta mateixa lògica, en canvi, el PP no defensa que les institucions públiques de fora de Catalunya també puguin adreçar-se en català als catalanoparlants. Un català no és espanyol? El català no és una llengua espanyola, tal i com defensen els populars? Si és així, perquè discriminen una llengua espanyola en detriment d'un altre? La resposta pel PP és clara: el català és una llengua espanyola amb una frontera clarament delimitada: Catalunya, i fora d'ella ningú té dret a ser atès en català, una llengua tan i tan estranya per una part d'un país anomenat Espanya. Qui crea fronteres? I com diu Josep Lluís Carod-Rovira: Espanya mai serà un país normal mentre hi hagi més universitats alemanyes que espanyoles, on es pot estudiar català.

La presidenta del PP catalán pedía, este fin de semana en Sevilla, que el castellano se introduzca en las escuelas públicas catalanas en igualdad de condiciones que el catalán. Alicia Sánchez-Camacho defiende la igualdad del catalán y el castellano en Catalunya en detrimento de la inmersión lingüística, que beneficia la lengua más débil, la catalana. Nada nuevo hasta aquí. Ahora demostraré como el PP utiliza la lengua catalana para crear una frontera con el resto de España y hacer sentir extranjeros a los catalanohablantes dentro de España. Me explicaré. Según el PP y la propia Constitución, las instituciones catalanas son también españolas. Con este argumento los populares defienden, como es lógico en su argumentario, que las instituciones públicas de la Generalitat también se expresen en castellano. Nada que decir. Desde esta misma lógica, en cambio, el PP no defiende que las instituciones públicas de fuera de Cataluña también puedan dirigirse en catalán a los catalanohablantes. Un catalán no es español? El catalán no es una lengua española, tal y como defienden los populares? Si es así, porque discriminan una lengua española en detrimento de otra? La respuesta por el PP es clara: el catalán es una lengua española con una frontera claramente delimitada: Cataluña, y fuera de ella nadie tiene derecho a ser atendido en catalán, una lengua tan y tan extraña para una parte de un país llamado España. ¿Quién crea fronteras? Y como dice Josep Lluís Carod-Rovira: España nunca será un país normal mientras haya más universidades alemanas que españolas, donde se pueda estudiar catalán.

19F: el sinsentido de la manifestación contra la reforma laboral.

No servirà de res, de moment. N'estic convençut. La manifestació convocada per avui en protesta per la reforma laboral que ha posat en marxa el govern espanyol no té marxa enrera. Perquè? Perquè han estat els mateixos ciutadans que no fa gaires mesos van votar a favor del sistema. El resultat? Més del mateix. Ja sigui PP o PSOE. Els socialistes també s'haurien vist obligats, per la Unió Europea, a reformar el mercat laboral. És cert que el comiat serà més fàcil per l'empresari, i el que vol la gent és una solució a l'atur, no pels empresaris. Un cop més es demostra que el govern de torn mou el cul per salvar els que verdaderament l'interessen: la banca i alguns empresaris. Jo vaig assistir a les manifestacions dels indignats, però un any després les coses van igual o pitjor. Els polítics no s'enteren de què va la pel·lícula o passen mentre s'omplen les butxaques, i els ciutadans, la majoria, segueixen volent jugar amb les mateixes regles de joc (anar a votar i punt). No s'adonen que la solució d'aquesta crisi no serà convencional. Les retallades impliquen més gent al carrer i més aturats implica menys despesa i menys despesa fa que l'estat ingressi menys i que per tant gasti menys i retalli més. On és la sortida d'aquest cercle?

No servirá de nada, de momento. Estoy convencido. La manifestación convocada para hoy en protesta por la reforma laboral que ha puesto en marcha el gobierno español no tiene marcha atrás. Porque? Porque han sido los mismos ciudadanos que no hace muchos meses votaron a favor del sistema. El resultado? Más de lo mismo. Ya sea PP o PSOE. Los socialistas también se habrían visto obligados, por la Unión Europea, a reformar el mercado laboral. Es cierto que la despedida será más fácil para el empresario, y lo que quiere la gente es una solución al paro, no para los empresarios. Una vez más se demuestra que el gobierno de turno mueve el culo para salvar a los que verdaderamente le interesan: la banca y algunos empresarios. Yo asistí a las manifestaciones de los indignados, pero un año después las cosas van igual o peor. Los políticos no se enteran de qué va la película o pasan mientras se llenan los bolsillos, y los ciudadanos, la mayoría, siguen queriendo jugar con las mismas reglas de juego (ir a votar y punto). No se dan cuenta que la solución de esta crisis no será convencional. Los recortes implican más gente en la calle y más parados implica menos gasto y menos gasto hace que el estado ingrese menos y que por tanto gaste menos y recorte más.¿Dónde está la salida de este círculo?

La irracionalidad del gobierno español contra Catalunya.

El Corredor Mediterrani deixa de ser prioritari per Rajoy.

Un cop més el govern espanyol sembla que vulgui fer tot allò que estigui a les seves mans per anar contra tota lògica mentre sigui perjudicar un grà que té al cul: Catalunya. Fa pocs dies la ministra de Foment, Ana Pastor, deia que el corredor mediterràni deixava de ser una prioritat pel seu govern i que apostaven per el Corredor Central. El gràfic deixa evident quin és el millor corredor possible. I això no és una opinió meva. És de la mateixa Unió Europea, que vol que el Corredor Mediterràni sigui una prioritat absoluta perquè és més fàcil de contruir i té més possibilitats d'interconnexions que no pas una interior. El govern espanyol obvia que el Corredor Central comportaria haver de foradar, literalment, els Pirineus, una despesa que la UE no està diposada a assumir econòmicament, quan a més és un traçat que no li interessa. La UE vol que el Corredor Mediterrani estigui acabat abans del 2030 i el manté com a prioritari. Suposo que el nostre estimat Mariano Rajoy finalment s'acabarà baixant els pantalons davant d'Europa, com ja ha fet en qüestions econòmiques. Però és trist veure com passen els anys i que la irracionalitat contra Catalunya segueix passant per davant de les decisions lògiques. Si el PP vol una 'única nación', com ens reiteren una vegada rera un altre, aconsegueixen precísament tot el contrari: donar arguments als que creuen que Espanya no té solució, perquè cadascú va a la seva i mira pels seus pròpis interessos. L'última prova: el vídeo del PSOE sobre Andalusia. http://maranya.blogspot.com/2012/02/las-verdades-de-andaluciasubvencionada.html

Una vez más el gobierno español parece querer hacer todo lo que esté en sus manos para ir contra toda lógica mientras sea perjudicar a un grano que tiene en el culo: Catalunya. Hace pocos días la ministra de Fomento, Ana Pastor, decía que el Corredor Mediterráneo dejaba de ser una prioridad para su gobierno y que apostaban por el Corredor Central. El gráfico deja evidente cuál es el mejor corredor posible. Y esto no es una opinión mía. Es de la misma Unión Europea, que quiere que el Corredor Mediterráneo sea una prioridad absoluta porque es más fácil de construir y tiene más posibilidades de interconexiones que una interior. El gobierno español olvida que el Corredor Central comportaría tener que agujerear, literalmente, los Pirineos, un gasto que la UE no está dispuesta a asumir económicamente, cuando además es un trazado que no le interesa. La UE quiere que el Corredor Mediterráneo esté terminado antes del 2030 y lo mantiene como prioritario. Supongo que nuestro querido Mariano Rajoy finalmente acabará bajandose los pantalones ante Europa, como ya ha hecho en cuestiones económicas. Pero es triste ver como pasan los años y que la irracionalidad contra Cataluña sigue pasando por delante de las decisiones lógicas. Si el PP quiere una única nación, como nos reiteran una vez tras otra, consiguen precisamente todo lo contrario: dar argumentos a los que creen que España no tiene solución, porque cada uno va a la suya y mira por sus propios intereses. La última prueba: el vídeo del PSOE sobre Andalucía.
http://maranya.blogspot.com/2012/02/las-verdades-de-andaluciasubvencionada.html

Promobilletes tornarà a oferir T-10 més barates.

Serà d'aquí a 7 dies, segons s'anuncia a la seva pròpia web. Segons els seus creadors la pàgina no comet cap tipus d'il·legalitat oferint les T-10 més barates, gràcies al patrocini d'empreses. Opinió contrària és la de l'Ajuntament de Barcelona que just fa un mes obligava a tancar la pàgina assegurant que cometies il·legalitats. http://maranya.blogspot.com/2012/01/els-politics-que-es-gasten-mes-21000.html
L'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, insisteix ara en què aquesta pàgina és una equivocació perquè fa perdre valor al transport públic i assegura que l'Ajuntament ja fa tot el que està a les seves mans perquè costi menys als usuaris. Està clar, senyor Trias, que això no és així. I que dos empresaris hagin tingut aquesta idea per fer les T-10 més barates, no perjudica, en cap cas, la imatge del transport públic i beneficia només als usuaris. I si pensa, senyor Trias, que apujar el preu del transport públic serveix per fer veure als seus ciutadans del cost que té, és tractar-nos de tontos.

Será dentro de 7 días, según anuncia en su propia web. Según sus creadores la página no comete ningún tipo de ilegalidad ofreciendo las T-10 más baratas, gracias al patrocinio de empresas. Opinión contraria es la del Ayuntamiento de Barcelona que justo hace un mes obligaba a cerrar la página asegurando que cometían ilegalidades. http://maranya.blogspot.com/2012/01/els-politics-que-es-gasten-mes-21000.html
El alcalde de Barcelona, Xavier Trias, insiste ahora en que esta página es una equivocación porque hace perder valor al transporte público y asegura que el Ayuntamiento ya hace todo lo que está en sus manos para que cueste menos a los usuarios. Está claro, señor Trias, que esto no es así. Y que dos empresarios hayan tenido esta idea para hacer las T-10 más baratas, no perjudica, en ningún caso, la imagen del transporte público y beneficia sólo a los usuarios. Y si piensa, señor Trias, que subir el precio del transporte público sirve para hacer ver a sus ciudadanos del coste que tiene, es tratarnos de tontos.