#9N2014

#9N2014, Escola Barrufet, Plaça de Sants

No ha estat un referèndum, no ha estat tampoc una consulta, ha hagut de ser un procés participatiu, el que finalment ens ha permès votar, tot i el recursos del govern espanyol.
Milers de persones han expressat la seva voluntat a les urnes, tot i que no té cap validesa jurídica.
Uns intentaran menysprear les dades, a les persones que han participat, als col·laboradors, als voluntaris...Són els mateixos que no volen que es voti escudant-se amb la Constitució, que saben perfectament que els catalans sols mai podran canviar pel fet de ser menys que la resta d'espanyols. El govern espanyol no ha ofert cap sortida política, només judicial. Els polítics haurien de buscar solucions polítiques, perquè per llegir-nos les lleis i jutjar, ja tenim els jutges. Però com he dit més d'una vegada, a Rajoy li és igual perquè a Catalunya té tants pocs vots que no l'importa. En canvi, sí l'interessa els vots a la resta de l'Estat, en un moment en què te posada la vista a les eleccions municipals, a les eleccions generals i a Podemos, el nou partit de Pablo Iglesias, que puja com l'escuma a les enquestes. Per tant, sóc pessimista davant la possibilitat que Rajoy, vist el que ha passat les darreres setmanes, es posi a veure-ho d'un altre manera i es posi a negociar amb Mas, Veurem què passa en els pròxims dies, però auguro que Rajoy no mourà ni un sol dit. És més, si el mou serà per intentar derrocar Mas judicialment, si no ho pot fer políticament. Mas haurà de prendre decisions i aviat. Quan més temps passi, pitjors expectatives electorals tindrà CiU en unes eleccions en què anés en solitari. Les autonòmiques amb caràcter plebiscitàri? A hores d'ara difícils, a no ser que tinguin com a candidat algú com Carme Forcadell capaç d'unir els ciutadans a favor de la independència. Acaba el #9N2014, però el debat sobre la independència seguirà ven viu en els pròxims mesos.

Desobediència o acatar la llei espanyola?

Falta poc pel #9N i a aquestes alçades de la pel·lícula encara no sabem si anirem o no a votar. Perquè? Doncs perquè el govern català està exprimint tots els recursos que té disponibles per fer la consulta de manera legal a ulls de l'Estat. Com era de preveure, però, el govern espanyol no ho posa fàcil. També era previsible el recurs davant el Tribunal Constitucional i la decisió d'aquest. Aleshores, ara arriba el moment de la veritat. Si agafar el camí de la desobediència o seguir dins el marge de la llei espanyola. 

Una opció seria fer la consulta sí o sí, peti qui peti i independentment del que digui l'Estat. La segona seria suspendre la consulta i convocar eleccions avançades. 

De moment, els polítics catalans segueixen dins la llei. I no els ha faltat temps per diferenciar entre consulta i referèndum amb l'esperança que la lectura del Constitucional acabi sent jurídica i no política. Però, ja sabem tots, que el TC està format bàsicament per amics del PP i  el PSOE. Per tant, les esperances que prenguin una decisió més aviat neutre són poques, per no dir que nul·les. 

Les conseqüències de tot el procés? Imprevisibles. Des de que es faci la consulta i no passi res i Madrid fes veure que sent ploure (opció poc probable) al judici i empresonament de Mas si desobeeix les normes de l'Estat (opció, espero pel bé de tothom, també poc probable). Segurament, el que acabarà sent està al mig de tot això i es diu eleccions. Ho veurem aviat. Però si hi ha eleccions els polítics proconsulta hauran de tenir clara una cosa: hi haurà un moment en què algú, si té la majoria suficient, s'haurà de saltar la llei espanyola. Per tant es trobarà amb el mateix problema que hi ha ara. Per tant és qüestio de posar-li collons.

Quan hi haurà el xoc de trens?

El procés que viu Catalunya tindrà un dels seus punts àlgids en el xoc de trens, però quan? Doncs el dia en què el govern català decideixi, deliberadament, desobeïr les normes i sentències dictades per Madrid. Aquest xoc de trens es pot retardar més o menys, però es produirà en qualsevol cas, perquè el procés té difícil marxa enrere. Només és qüestió de temps. I aquest temps no dependrà de Madrid si no del govern català i de la seva valentia per tirar endavant el procés. Anem a concretar. Hi ha dues opcions pel xoc de trens.
La primera opció i més propera és al setembre. A principis de mes s'aprovarà la llei de consultes al Parlament, que ha de permetre, des de la legalitat catalana, convocar el referèndum. És de preveure, com ja va advertir el president Artur Mas, que el govern espanyol presenti un recurs al Tribunal Constitucional perquè aquest prohibeixi la celebració del referèndum. És de preveure, també, que el TC no trigui 5 anys a dictar sentència, com en el cas de l'Estatut, i al cap de pocs dies o setmanes anunciï la prohibició de la consulta. Aquesta decisió es prendrà, en qualsevol cas, abans del 9 de novembre de 2014 (#9N20914), data en què s'ha de celebrar el referèndum per la independència de Catalunya. És aquí i en aquest moment, on serà a les mans del govern català la primera possibilitat de què es produeixi el xoc de trens. Es produirà en cas que el president Mas faci cas omís al TC i mantingui la convocatòria del referèndum. En aquest cas, la pilota caurà en mans del govern espanyol per decidir quin tipus de mesures prendrà, com per exemple la suspensió de l'autonomia, el tancament dels col·legis electorals el dia del referèndum,...
La segona opció és que Artur Mas acati la decisió del TC i posposi , d'aquesta manera, el xoc de trens per més endavant. I quan seria això? Doncs el dia després d'unes eleccions autonòmiques, que no plebiscitàries. Cal recordar que la Constitució prohibeix també aquest tipus d'eleccions. Per tant, Mas es veuria abocat a convocar eleccions catalanes avançades, perquè tothom sap que l'actual situació no es sostenible en el temps i menys fins el 2016, que és quan tocaria fer les eleccions esgotant la legislatura. I perquè dic que el xoc de trens es produirà el dia següent de les eleccions? La resposta és clara: al programa electoral dels partits ja no podrà haver-hi la opció de fer una consulta que ha estat abans prohibida. Per tant, en el programa, a banda d'altres aspectes, sobre el tema de  la independència de Catalunya ja només hi haurà la opció d'estar a favor del NO o del SÍ i en el cas del vot afirmatiu fer la DUI (Declaració Unilateral d'Independència) perquè no quedaran altres opcions pels que volen tirar endavant el procés. En aquest cas, després de la DUI sí que es podria convocar un referèndum, ja sota la llei només catalana i per tant sota legalitat exclusivament catalana. En el cas dels partits profederals, tenen males opcions ja que les contradiccions internes els farà perdre vots i difícilment seran decisius en aquesta fase del procés.
Veurem quina de les dues opcions guanya. A hores d'ara, jo em decanto més per la segona opció i tu?

Què esperar de la trobada entre Mas i Rajoy?

La resposta a la pregunta és clara: res. Rajoy segueix instal·lat en el no a tot i Mas atrapat per un referèndum que ja li reclama el 80% dels catalans. Dues posicions que lluny d'aproximar-se segueixen equidistants i inamovibles. Preocupant per qui no vulgui el xoc de trens.
La pista més clara ens la dona la trobada prèvia entre el president espanyol, Mariano Rajoy, i el nou líder del PSOE, Pedro Sánchez. Tots dos han acordat una mateixa posició sobre el referèndum: considerar-lo il·legal a tots els efectes i que no es pugui celebrar de cap manera. La única sortida que tindria Catalunya, a parer dels socialistes, és la reforma de la Constitució. Però, en aquest sentit, Sánchez ha rebut també un cop de porta. Rajoy ha dit que ni parlar-ne, que ara no és el moment i que la Constitució no es toca. Que si algun dia es decideix a reformar-la és perquè hi ha un consens semblant  al de la transició. És a dir, tenint en compte que en aquell moment se sortia de 40 anys de dictadura i vist que no hi ha perspectives d'un episodi semblant, significa que Rajoy no té cap mena d'intenció de canviar la Constitució, ni ara ni mai!
A més, els socialistes, per molt que ens ho vulguin fer creure, tampoc hi creuen ni tenen intenció de reformar-la. Si hi creguessin de veritat, ja l'haurien reformat en temps de Zapatero. Però ho van trobar innecessari i ara, quan veuen que cada cop més catalans es plantegen si seguir vinculats a Espanya els hi entra la pressa. Si fos cert, a més, com el PSOE vendria a la resta d'Espanya una Constitució que es fa per acontentar els catalans? Creus sincerament que Espanya, en una suposada votació posterior per referendar-la, hi votaria a favor? O que, per contra, tornaria a ressorgir l'anticatalanisme que ha perdurat durant anys i anys des de temps que els presents ni hem viscut? Però si han estat els mateixos socialistes, amb l'acompanyament dels populars, els que en unes hores van proclamar Felip VI com a nou rei sense consultar-ho al poble! Veieu real la possibilitat que consultin a tots els espanyols sobre el tipus d'estat que volen i com ha de ser? Impossible!
Dimecres, un cop finalitzada la reunió a la Moncloa entre Mas i Rajoy, tots dos hauran evidenciat que no hi ha cap novetat a banda i banda, i que el xoc de trens s'aproxima de manera inexorable. I aquest xoc de trens arribarà el dia en què un president català decideixi desobeir les ordres dictades per Madrid i agafi el camí que majoritàriament li haurà traçat el poble català, sense mirar enrere. Haurà de ser un president valent i amb el pas ferm. Si serà Mas, Junqueras o un altre, només el temps ho dirà.

El primer discurs de Felip VI no aporta cap novetat pels catalans

Felip VI no ha introduït cap novetat en el seu discurs. Les mateixes paraules que ha pronunciat, les podria haver llegit el rei sortint, Joan Carles I. Ens centrem, però, en el que interessa ara mateix a molts catalans: el seu discurs sobre la pluralitat d'Espanya. El nou monarca espanyol, com no és cap sorpresa, considera Espanya "una gran nación". Això sí, diu que Espanya està formada per comunitats autonòmiques amb una riquesa cultural i lingüística que s'ha de respectar perquè és patrimoni de tots. En canvi, no ha distingit una cosa que sí distingeix la Constitució: comunitats autònomes de nacionalitats històriques. Ha dit que no s'ha d'uniformitzar però en això ho ha fet. I la prova més evident d'aquesta uniformitat i falta de respecte cap a la pluralitat de l'Estat és el mateix discurs, íntegrament en castellà i només amb un final en què ha donat un "moltes gràcies" en les quatre llengües oficials de l'Estat. I perquè no ha pogut fer part del discurs en les llengües cooficials de l'Estat? Doncs perquè al Congrés està prohibit i només es pot parlar en castellà. Aquesta és l'estima i protecció que té l'Estat amb les llengües que no són la castellana.

Ara bé, posem-nos en la pell de Felip VI. Un rei acabat d'aterrar gràcies al suport d'un PP i un PSOE en hores baixes i amb uns partits pro-república en plena efervescència després de les eleccions europees. Perquè Felip VI hauria d'acontentar els catalans amb el seu discurs? Per posar-se en contra la resta d'espanyols, en un moment en què necessita el màxim suport social per assentar-se en el seu càrrec? I perquè hauria d'acontentar els catalans si potser d'aquí uns mesos fan un referèndum i acaben decidint que volen marxar d'Espanya? Perquè crear dubtes sobre la seva legitimitat als, sobretot joves, que no entenen perquè algú ha de tenir privilegis per damunt d'un altre? Aquests són alguns dels motius pels quals el discurs de Felip VI ha estat el que ha estat: convencional i sense res nou a dir. 

Com a anècdota i curiositat us adjunto un gràfic en el qual podeu veure els diferents reis que han regnat a Espanya des del 1700 fins l'actualitat i els territoris que, en compte gotes, han anat perdent segle rere segle. Felip VI s'hauria de preguntar si potser alguna cosa han fet malament els seus avantpassats perquè amb cada rei que hi ha hagut a Espanya hagin perdut alguns territoris. I també preguntar-se què hauria de fer ara per posar-hi remei, si es que es pot, i evitar que el pròxim en anar-se'n sigui Catalunya.

Referèndum per l'acceptació del rei Felip VI

Aquest 2 de juny de 2014 passarà a la història per l'anunci de l'abdicació del rei Joan Carles I. Si no hi ha sorpreses, el príncep Felip es convertirà, en els pròxims díes, en Felip VI. De tothom és sabut que el rei Joan Carles I va ser el testament imposat per Franco a la seva mort. El seu lloc se'l va guanyar, de cara als ciutadans, amb el cop d'estat del 23-F de 1981. Amb el seu posicionament, a favor de la democràcia, es va guanyar la simpatia i l'admiració de bona part dels espanyols, fins i tot dels que eren republicans. Molts es feien dir fins i tot Juan Carlistes. Des d'aleshores, però, ha plogut molt i la institució monàrquica s'ha vist qüestionada per casos de corrupció dins la pròpia familiar reial, decisions errònies del propi rei, etc...Llums i ombres normals en 39 anys de regnat.

Estem al 2014 i la societat, tant la catalana com l'espanyola, ha canviat moltíssim. Avui en dia una majoria de la societat, que a més ja ha nascut en plena democràcia, no entén que hi hagi gent que tingui privilegis per qüestions de sang i menys uns privilegis que vinguin provinents d'una dictadura que va durar 40 anys i que va provocar milers de morts. Per tant, els partits espanyols i la pròpia monarquia hauria de fer una nova transició en aquest sentit, no només de forma si no de fons. Si el PP i el PSOE són incapaços per comoditat o per por, hauria de ser el propi príncep Felip en ser el primer en posar el seu càrrec a disposició del poble perquè sigui aquest el que decideixi si es mereix el càrrec de la institució o si, per contra, els ciutadans prefereixen un altre model d'estat. Sens dubte seria una manera de guanyar-se els ciutadans, més democràtica que per la imposició de la Constitució. Si, com diuen els partits, la societat espanyola és prou madura, també ho ha de ser per prendre decisions transcendents que van més enllà d'unes eleccions cada 4 anys. En temes importants, com el Dret a Decidir dels catalans, la societat espanyola ha de tenir dret a decidir el què i en aquest cas, en quin tipus de país vol viure. Si això no ho volen entendre ni el PP ni el PSOE, ho entendran a través d'un càstig a les urnes. Temps al temps. Perquè en ple segle XXI no es pot demanar que certes persones mantinguin uns privilegis perquè sí, i a més, perquè ho diu la Constitució. Una Constitució que si fins ara una part dels catalans ja la posaven en dubte, ara en seran altres que també en qüestionaran la seva legitimitat. Si el príncep Felip pren la corona i no es guanya el lloc, simplement caurà. Serà qüestió de temps. A no ser que tregui una vareta màgica i resolgui el conflicte més imminent que té a les mans: Catalunya i en segon terme el País Basc. Seria, potser, un altre manera de guanyar-se el càrrec. Tot i que aquesta qüestió és de molt més difícil resolució. I li queda poc temps, poc més de 5 mesos pel #9N2014.

Podem, a favor del Dret a Decidir

La sorpresa de les eleccions europees a Espanya ha estat el partit Podem (Podemos), de Pablo Iglesias. El moviment del 15-M sembla haver trobat, en aquest partit, un líder per intentar aconseguir un canvi polític a nivell espanyol. El primer pas: començar a posar fi al bipartidisme que hi ha a Espanya (no a Catalunya), després consolidar el seu espai electoral i qui sap si arribar algun dia al poder. En tan sols 5 mesos d'existència ha aconseguit treure 5 representants a les eleccions europees, més que Ciutadans que tot i que ha pujat a nivell estatal, a Catalunya pateix un cert retrocés en favor de Podem.

Sobre Catalunya, Podem ho té molt clar. Els catalans han de decidir el seu futur nacional i la seva integració o no a la Unió Europea. L'únic partit estatal que va en aquesta línia és Esquerra Unida (a Catalunya, ICV). La posició a favor del Dret a Decidir contrasta amb la del PP, PSOE, UPyD y Ciudadanos, que mantenen una posició totalment contrària i inamovible sobre aquest tema. Un altre diferència destacada és que Podem no és un partit totalment favorable a l'Euro. És a dir, que si la moneda única serveix per millorar la nostra economia i societat està a favor, però si només ens serveix per dependre més d'Alemanya i d'imposicions dels BCE i de la cancellera Merkel, està en contra. Sobre monarquia o república, també demana que siguin els ciutadans que democràticament decideixin en quin tipus de país volen viure. I pel que fa els bancs, el seu posicionament és clar: res de salvar-los. També assegura que si governessin, prohibirien als bancs fer fora de casa la gent que no pot pagar la hipoteca. Un missatge populista, però que en època de crisi, o més ben dit, d'empobriment que viu el país, arriba a molta gent.

El temps dirà si Podem ha arribat per quedar-se i per convertir-se en una veritable alternativa de poder o si és una flor que no fa estiu. De moment, el que és clar és que si Podem governés a Espanya, Catalunya no tindria cap problema per decidir sobre la seva independència, i  tot això estic convençut que es faria sense necessitat de canviar la Constitució. Perquè? Perquè si un partit com Podem hagués governat Espanya, segurament mai s'hagués arribat a la situació en la que es troba ara Catalunya, un punt de no retorn i que, probablement, desembocarà el #9N2014 en alguna cosa, ja sigui referèndum o eleccions anticipades.

Què farà Rajoy amb Catalunya després de les eleccions europees?

Catalunya vol decidir el seu futur com a país. Aquesta és la conclusió més clara després de les eleccions europees a nivell català. La victòria d'ERC i els bons resultats obtinguts per la resta de partits que estan a favor del 'Dret a decidir' (CiU i ICV) han creat una base sólida en aquest sentit. (Recordem que en aquests comicis la CUP no es presentava). La novetat més destacada és la irrupció de 'Podem', que recordem-ho de pas, també és favorable al 'Dret a decidir' del catalans i que deixa a l'ombra uns Ciutadans que, tot i que també ha obtingut uns bons resultats, sembla que s'estanquen a Catalunya. Pel que fa als grans partits contraris al 'Dret a decidir' (PSC i PP) pateixen un fort revés i deixen en entredit la seva estratègia de cara al referèndum que s'hauria de celebrar el #9N2014 (en menys de sis mesos).

Font: La Vanguardia.com

I davant d'aquest panorama, com actuarà Mariano Rajoy? Girar-se d'esquena a Catalunya i fer veure que aquí no ha passat res? Canviar d'estratègia? Seguir igual? Doncs, aposto que el PP seguirà amb la mateixa estratègia, és a dir, impedir la celebració del referèndum de totes les maneres possibles i sota diverses amenaces a l'estil de viatges per l'espai sideral.
La seva última amenaça i el xoc de trens definitiu, però, serà el Tribunal Constitucional, que previsiblement intentarà declarar inconstitucional la llei de consultes catalana, que el Parlament català ha d'aprovar el mes de setembre. Ho intentarà i estic convençut que ho farà abans del 9 de novembre. Van necessitar anys per dictar una sentència contra l'Estatut, però no dubteu que no trigaran ni una setmana en declarar inconstitucional una llei de consultes que té com a objectiu trencar la unitat d'Espanya.
Rajoy mantindrà aquest posicionament contrari a la consulta, inclús tenint en compte que això radicalitzarà més l'opinió dels catalans. Però sabeu què passa? Que a Rajoy li és igual. Li és igual, perquè el PP de Catalunya ja no l'importa massa, tenint en compte que és la cinquena força política a Catalunya i que, tot i això, ha pogut guanyar les eleccions europees a nivell estatal. Però abans prefereix perdre vots a Catalunya, on ja fa temps que ha tirat la tovallola, que a la resta de l'Estat. El PP també sap que el seu posicionament sobre Catalunya li reporta més vots, que no pas li treu, a la resta d'Espanya.
Així, doncs, tot apunta que anem en direcció al xoc de trens de manera inexorable i inevitable. De moment, però, a Catalunya el partit l'estan guanyant els que volen anar a votar el pròxim 9 de novembre, perquè son majoria, segons la millor enquesta que és pot fer: les urnes.

Perquè Espanya no deixa votar als catalans?

El motiu pel qual Espanya no vol que els catalans decideixin el seu futur no té res a veure amb la Constitució. La Constitució és l'excusa per impedir, de forma legal, que se celebri el referèndum. Si es va canviar la Constitució en dos dies pel requeriment de l'Alemanya de Merkel perquè no hauria de fer el mateix per la voluntat d'una part important dels catalans?
Doncs la resposta és clara, perquè es posa en joc un territori que els espanyols consideren només seu, no dels catalans. Un espanyol contrari a que Catalunya es pronunciï sobre el seu futur com a Estat ho té clar: els catalans viuen en una terra llogada que consideren seva i com a tal els catalans no tenen dret a decidir perquè no en son propietaris, només hi viuen. D'aquesta manera, els catalans tenen el mateix tracte que tindria una persona que viu en un pis de lloguer: té dret a viure però no a decidir què vol fer amb aquell pis. Els catalans només tenen dret a queixar-se i poc més. I si la majoria dels catalans volen votar, l'Espanya que no vol li dirà: "vota, pero no en mi tierra".
Però clar, una part important dels catalans no ho veu així. Considera que la terra li pertany perquè és on ha nascut. No considera que visqui llogat, si no que la terra que trepitja és seva i per tant té dret a decidir què vol fer amb ella.
Dues postures difícilment reconciliables perquè son dues maneres d'entendre el món. Potser si un no s'hagués volgut imposar a l'altre no haguéssim arribat a aquesta situació.

Castellanohablantes independentistas

Catalunya està formada, en bona part, per gent que fa anys va venir d'altres territoris de l'Estat. La majoria d'aquestes persones que va venir ja fa dècades ha fet arrel i ja està totalment integrada a Catalunya. Tant ells com possiblement el seus fills son castellanoparlants, que tot i entendre i parlar el català, s'expressen millor en castellà perquè és la seva llengua materna. Això, però, no vol dir que se sentin menys catalans.

Una bona prova d'això és l'aparició a la xarxa i al carrer d'entitats que defensen la independència en castellà, perquè és com se senten més còmodes parlant. És un grau més en la normalització i la despolitització de la llengua pròpia del país. Ja no hi ha només independentistes catalanoparlants, si no també castellanoparlants. Un bon exemple d'això és l'associació Súmate, constituida per ciutadans i entitats cíviques i socials, que els uneix un mateix objectiu: la independència de Catalunya.
Si hi ha una cosa que està clara és que sense el suport de molta gent que va néixer fora de Catalunya, la independència és poc viable. Pel que pronostiquen les enquestes, que com dic més d'una vegada s'han d'agafar amb pinces, els indecisos tenen la pella pel mànec i seran claus per decantar la balança cap a un costat o un altre. És per aquest motiu que des dels dos bàndols se'ls volen guanyar. Qui ho aconseguirà? Doncs el que respongui d'una manera més inteligent, carregant-se de raons.

ICV, contra la independència?

Segurament aquest artícle l'hauríem de fer quan se sàpiga del cert que es farà el referèndum sobre la independència de Catalunya el #9N2014. Suposem, però, que ja és segur. Seria el moment en què els partits catalans s'haurien de posicionar a favor del sí o del no.
Qui te les de guanyar i les de perdre en aquest debat? Està clar. Les de guanyar tots els partits que tinguin molt clares les idees, ja sigui en un sentit o en un altre, és a dir, ERC, PP, Ciutadans i la CUP. Qui te les de perdre? Doncs els partits que es queden a mitges tintes o que pateixen contradiccions dins les seves files o entre el seu electorat: CiU, el PSC i ICV.

Em centraré precisament en analitzar els ecosocialistes i el seu perfil de votant per treure'n l'entrellat del que pot passar en un futur més o menys proper. ICV és un partit que des del principi ha defensat de manera clara i contundent el dret a decidir dels catalans. Aquesta aposta, a més, s'ha vist reforçada per la posició del partit a nivell estatal. Recordem que Esquerra Unida va votar al Congrés a favor de què Catalunya pogués convocar un referèndum legal. Fins aquí cap contradicció i per tant res a dir.
El problema dels ecosocialistes vindrà quan s'hagin de mullar sobre el què votar en el referèndum. ICV ha de tenir en compte que té un electorat dividit en aquesta qüestió, tot i que personalment penso que està més aviat en contra de la independència. Aquest posicionament contrari, però, no és radical, és a dir, que si arriba la independència perquè la majoria dels catalans així ho decideixen, ho acceptarien sense fer gaires escarafalls. Penso que son més aviat contraris, perquè els que estan clarament a favor de la independència ja tenen altres partits que defensen aquest postulat d'una manera més contundent.
Ara bé, dit això i des del punt de vista de partit, posicionant-se en el mateix grup que PSC i PP tampoc s'hi sentirien gaire còmodes. Per tant, el més factible, i el més probable és que el partit acabi decidint agafar una opció mixta, és a dir, que dins el partit hi haurà gent a favor i gent més aviat en contra. Aquesta opció ens la poden vendre com que ICV és un partit plural i obert a gent tant favorable com contrària a la independència. A efectes pràctics, però, aquesta contradicció els perjudicaria electoralment perquè el federalisme (que seria la idea més aproximada que defensen) i la independència, són dues opcions tan radicalment diferents que no es poden presentar en un mateix programa electoral i defensar-les al mateix temps. Això provocaria un missatge de confusió entre els seus electors que es pensarien buscar altres opcions més clarificadores en aquest sentit i que per tant els doni més seguretat sobre el tema en qüestió.
Veurem en els pròxims mesos cap a on es decanta la balança. Suposo que si encara no s'han mullat és perquè no tenen clar quina és la millor opció. Molt probablement vulguin esperar a algun tipus de moviment tàctic de Madrid per posicionar-se definitivament. Ara, tal i com estan les coses a hores d'ara, defensar un federalisme des de Catalunya, és més que complicat. Estarem atents a l'evolució d'aquest partit.

Tertúlies polítiques sense pluralitat d'opinions

A les tertúlies de política que es fan en els últims mesos als diferents mitjans de comunicació es parla sovint del procés català tant des de Catalunya com des de fora del Principat. Ara bé, hi ha una diferència notable entre les que es fan a Barcelona i les que es fan a Madrid.
Començarem per una veritat inqüestionable: els catalans tenim la sort de ser els ciutadans de l'Estat amb informació més plural sobre el procés català. No només podem escoltar el que es diu des de Catalunya si no també el que es pensa a Madrid.  Les tertúlies, però, depèn on es facin són molt diferents.

A Catalunya, ja sigui a través de RAC1 o Catalunya Ràdio, les dues emissores més escoltades segons l'últim EGM fet públic fa uns dies, les tertúlies sobre el procés català son molt més plurals que les que es fan a Madrid. Tant s'hi pot sentir representat pels tertulians un votant de Ciutadans com un d'ERC. Es pot escoltar, en un mateix debat, tertulians a favor i en contra del referèndum de Catalunya i cadascú pot argumentar els motius pels quals defensa les seves idees. No hi ha censura en aquest sentit. Això passa fins i tot a Ràdio Intereconomia Catalunya, on jo he debatut en català amb Carina Mejias de Ciutadans, defensant perquè crec que els catalans han de poder votar i ella defensant la posició contrària.
A Espanya, les tertúlies no tenen res a veure amb les que es fan a Catalunya i son molt menys plurals quan han de parlar del 'problema catalán'. Habitualment els seus tertulians són de la mateixa opinió: obertament contraris a la independència de Catalunya i a la possibilitat que els catalans puguin decidir lliurement el seu futur. En alguna ocasió hi posen algun matís, però en línies generals totes son semblants. Això és així fins i tot a TVE que és una televisió pública que paguem entre tots i on teòricament haurien d'estar representades totes les parts, fins i tot en una tertúlia d'actualitat. A més, utilitzen de manera habitual expressions com 'desafío independentista' com una cosa normal. Per no dir les vegades que veient alguna tertúlia d'aquestes es menteix descaradament quan es diu, per exemple, que el procés català ha estat una  idea d'Artur Mas, quan tothom sap - des de Catalunya almenys- que el procés el va engegar el poble català i al president no li va quedar més remei que sumar-se a la voluntat majoritària del poble que ha sortit al carrer, per cert, diverses vegades.
Si a tot això sumem que un català no només es pot informar del que passa a Catalunya des de Catalunya, si no que també ho pot fer en mitjans que tenen la seva seu central a Madrid. la pluralitat informativa dels catalans és màxima.
No es pot dir els mateix de les persones que sobre el procés català s'informen des de fora de Catalunya, on ningú no els hi ofereix un punt de vista més equilibrat sobre el procés. Potser la culpa la té la pròpia Espanya que no ha acceptat tenir una cadena estatal amb seu diferent a la de Madrid i des d'on explicar les coses d'un altre manera. Es va intentar d'alguna manera amb La Sexta, però al final va acabar també a Madrid. Això hagués estat possible, suposo en una verdadera Espanya plurinacional, que en realitat mai ha existit.

Les contradiccions de Ciutadans

Els partits que es quedin a mitges tintes o no es posicionin clarament en el procés català sortiran perjudicats electoralment parlant. No és el cas de Ciutadans. Aquest partit, encapçalat per Albert Rivera ha sabut captar l'electorat descontent del PSC, especialment de la part més PSOE del votant del PSC. També ha captat vot del PP i en menor mesura alguns vots també d'altres formacions polítiques. Possiblement els únics partits dels quals no hauran aconseguit ni un sol vot és d'ERC i les CUP, que tenen idees totalment oposades a les que defensa Ciutadans.

Albert Rivera, abans d'entrar a Ciutadans va militar al PP. Això és prou indicatiu de la seva ideologia, tot i que Ciutadans es un partit teòricament socialista, liberal-progressista. De fet, l'èxit del seu projecte i el bon auguri que li donen les enquestes, es deu a diversos aspectes: el seu discurs clar, entenedor i aparentment sense contradiccions, la projecció com a partit nou que vol acabar amb la "lacra" política i corrupte del passat, i la seva projecció en canals de televisió sobretot estatals (mai té un no per resposta quan ha de participar en algun debat polític, tertúlia o entrevista). Tampoc cal oblidar les xarxes socials, on Albert Rivera és molt actiu. Escriu sempre les seves piulades, no li escriuen altres com fan la majoria de polítics. Inclús en alguna ocasió m'ha respost algun comentari que li he fet, que sempre és d'agraïr tot i les divergències ideològiques que tinguem.

El principal entrebanc que ha patit el partit en els últims mesos és el suposat cas de corrupció que afecta al seu número 2, Jordi Cañas. La seva imputació per un presumpte delicte fiscal l'ha obligat a abandonar el seu escó perquè ell mateix va prometre que ho faria si l'imputaven. Ha estat un bon mètode per esquivar l'oposició i al mateix temps evitar, així, un desgast electoral.
Un altre entrebanc, aquest de futur, que podria tenir Ciutadans és la competència d'UPD, que a nivell estatal sembla que guanya força. A Catalunya no, perquè Ciutadans ocupa el seu espai electoral, des de fa més temps, amb un discurs molt semblant. Cap dels dos partits, però, té intenció de parlar sobre una possible fusió. Albert Rivera ho justifica assegurant que Rosa Díez és el passat i no representa la regeneració política que ells demanen.
El partit es ven com el gran defensor de la Constitució i fa especial èmfasi en el bilingüisme, que tant reclama, per exemple, en el sector educatiu. Es interessant recordar que les seves iniciatives, en aquest sentit, sempre son en detriment del català i en benefici del castellà. Curiós. També és curiós que si visites, per exemple, la seva pàgina web està únicament en castellà. Perquè en una cosa tan bàsica com la web del propi partit, no prediquen amb l'exemple del bilingüisme que tan defensen? Doncs perquè no els hi cal. Perquè no li donen importància i saben que el seu electorat tampoc li dona, perquè també és cert que és bàsicament castellanoparlant. És precisament per aquest motiu que quan es tracte de defensar els interessos dels castellanoparlants aleshores son els primers a fer-ho. 

No és l'únic exemple on demostren falta d'integració. En l'última manifestació que va fer Ciutadans a la plaça de Catalunya de Barcelona en defensa de la Constitució espanyola i de la unitat d'Espanya, es va sentir l'himne espanyol al finalitzar l'acte, però no l'himne de Catalunya. Perquè? No és tan constitucional una com l'altre? O es que consideren que amb una ja no cal escoltar l'altre?
Defensen també l'estat de les autonomies, el 'café para todos' i volen que es mantingui la igualtat entre tots els ciutadans de l'Estat. Ho diu en el seu ideari. El problema es que aquesta igualtat, que ens van vendre certs polítics fa anys, ja no se la creu la majoria dels ciutadans (amb c baixa). Si som iguals, aleshores perquè a Catalunya es paguen més impostos que a un altre lloc o més autopistes?
Son petits exemples que deixen en evidència una certa contradicció que han de corregir si volen guanyar més credibilitat i convertir-se en un rival seriós de govern a la Generalitat. El que han de tenir clar és que mai governaran Catalunya posant-se contra una part dels seus propis ciutadans i més en temes tan bàsics per molts catalans com és la llengua materna. Utilitzar-la electoralment mai els donarà la victòria que desitgen.

El fet diferencial d''Ocho apellidos vascos'

S'ha convertit en la pel·lícula espanyola més vista de la història i no és casualitat. És la primera que s'atreveix a parlar, d'una manera desenfadada, d'una cosa tan normal com són el fets diferencials que hi ha dins Espanya. Les diferents llengües, cultures, accents, maneres d'entendre la vida, que ens fa tant particulars.

El fet diferencial era un tema tabú, fins ara a les pel·lícules espanyoles. S'obviava totalment, com si molestés. Com ho fan, encara, les televisions estatals, on tot allò que no es cultura castellana s'intenta apartar, minusvalorar, o fins i tot fer veure que no existeix. Una llàstima amagar tota la riquesa cultural d'una societat tant plural i que durant tants anys ha fet viure d'esquena a una bona part de la societat espanyola. Uns ciutadans que encara no accepten, ni acceptaran, que Espanya té diverses llengües que s'han de cuidar, protegir i valorar. Només cal recordar l'allau de crítiques que va rebre Shakira per cantar la cançó de Sau 'Boig per tu', en català. Precisament si a Catalunya s'ha arribat on s'ha arribat és degut a la incomprensió d'una gran part dels espanyols, que tot i estar a prop en la distància, tenen un total desconeixement de la realitat de cada zona de l'Estat. L'èxit d'aquest film demostra que el públic volia una pel·lícula on els mateixos ciutadans es poguessin veure reflectits d'una manera desenfadada i amb sentit de l'humor. El fet diferencial s'ha convertit en una mina d'or que el director del film explorarà encara més. Emilio Martínez Lázaro ja ha anunciat que l'èxit d'aquest film tindrà una segona part. I els protagonistes, en aquest cas, seran els catalans i el procés d'independència que viu Catalunya. Això sí, li demano al director que no acabi el film amb el final típic que agradarà a la majoria d'espanyols del 'mejor unidos' i que s'atreveixi amb un 'deixem-los votar i que decideixin ser el que volen ser', que tots ja som prou grandets!

TVE ha creat fronteres dins l'Estat

Qui ens vengui Espanya com un país plural només cal que sintonitzi TVE. M'explicaré. Aquesta televisió pública, que paguem tots, ha estat una cadena uniformitzadora de la cultura castellana i la primera en crear fronteres artificials dins del territori espanyol. Amb la mort de Franco TVE va perdre una gran oportunitat per convertir-se en una televisió plural, oberta a tots els espanyols amb les seves diferents cultures i llengües. Què va fer per donar resposta a aquesta pluralitat?

Fa 35 anys va decidir crear un circuit català per donar satisfacció als "indígenes" catalans de Catalunya. El mateix va fer al País Basc, a Galícia,...I mentre aquests centres territorials tenien la seva programació en la seva pròpia llengua, la resta de l'Estat va viure i segueix vivint en l'actualitat d'esquena a tot allò que és cultura no castellana.
I amb l'actual recentralització de l'Estat, quina és la tendència a TVE? Doncs que els seus canals en alta definició (HD) perden la possibilitat de fer desconnexions territorials. O sigui encara menys pluralitat i una mostra més de falta de respecte i ignorància vers les diferents cultures no castellanes.
Un verdader estat plural enlloc de menysprear una llengua i cultura pròpia, diferent a la castellana, hagués diversificat i l'hagués donat a conèixer dins el propi país (Espanya). O es que no hi ha catalans, bascos i gallecs fora del seu àmbit territorial? Què aquestes persones no tenen dret a poder sentir una televisió pública de tots els espanyols en la seva llengua pròpia fora del seu territori? Qui ha creat fronteres en aquest sentit?
L'error que es va cometre fa ja més de 35 anys va ser no crear una segona cadena de TVE que es dediqués a donar a conèixer les diferents cultures de l'Estat a tot el territori espanyol. Que independentment que estiguessis a Catalunya o a les Canàries tinguessis la possibilitat de sentir el català, el basc o el gallec. Vuit hores per cada llengua diàriament potser hagués convertit els espanyols amb una sola cultura en persones molt més tolerants amb la diferència i més coneixedors d'una realitat política i lingüística que per molts pocs quilòmetres que ens separin sembla que ens situa a anys llum de distància.

Carta oberta a Josep Antoni Duran i Lleida

Amb tot el respecte, però estàs equivocat. Josep Antoni Duran i Lleida t'equivoques en l'anàlisi i en l'estratègia. Explicaré perquè i al final et donaré una humil recomanació.

En les últimes eleccions catalanes CiU es va presentar amb un inequívoc programa electoral: fer un referèndum per la independència de Catalunya, on a més, es posicionava a favor del sí. Artur Mas va ser clar, en aquest sentit. Això li va passar factura a les urnes, tot i que les enquestes deien el contrari. Què va passar? Doncs que l'electorat ,que fins aquell moment havia votat CiU per la seva posició moderada, no estava còmode i va emigrar el seu vot cap a altres formacions polítiques. Un altre dels errors, en aquest cas d'Artur Mas, va ser en personalitzar tot aquest canvi tan sols en la seva figura. Un procés d'aquestes característiques i en una Catalunya tan plural necessita, com bé saps, el suport de diverses forces polítiques per tirar endavant. I el tercer gran error va ser el de no tenir un discurs comú entre CiU: les contradiccions entre Mas i tu, un a favor de la independència i tu en contra.

Duran, consideres que la pèrdua de vots de CiU es deu a la deriva de Convergència cap al sobiranisme i creus que si algun dia tornés el discurs moderat, tornaria el vostre antic electorat que va fer que en el passat guanyessiu eleccions per majoria absoluta.

Greu error, Duran. Mira, has de tenir en compte una sèrie de coses que t'explicaré a continuació. L'electorat de CiU ja no serà mai més el mateix. Ho has d'assumir. Després de la retallada de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional molts catalans van entendre que a Espanya ja no hi havia res a fer, i el temps i la negativa a la negociació del govern espanyol els ha refermat en aquesta teoria. Que la major part del vot que va perdre CiU el guanyés ERC és molt signficatiu. I que aquesta tendència s'ampliï més en les enquestes actuals (tot i que s'han d'agafar amb pinces i només quedar-te amb les tendències) és important a tenir-ho en compte. Hi ha tota una nova generació que ja ha nascut plenament en democràcia, que l'elaboració de la Constitució o el cop d'estat del 1981, només els ha llegit als llibres de text. És una generació que vota i que ni té por, ni vol que ningú decideixi per ells. Les generacions més grans, porugues potser dels canvis per tràgiques vivències viscudes en pròpia carn en el passat, cada cop son menys, per llei de vida. Si en Rajoy fes (que no farà) una oferta de finançament bona per Catalunya, amb la condició que els catalans no votin sobre el seu futur, què penses que passaria entre els votants actuals de CiU que en els últims comicis va donar suport al programa electoral en què es demanava explícitament fer el referèndum? Que el perdràs, no tots, per uns quants més sí. Potser penses que recuperaràs l'electorat més moderat que havies perdut. Error. Aquest electorat es quedarà segurament amb altres formacions polítiques que li generin més estabilitat i confiança que una formació que ven les seves idees per un plat de llenties. O el que és el mateix, una part de l'electorat se sentiria estafat i el problemes, lluny de resoldre's, el seguiriem tenint d'aquí uns quants anys. Perquè? Perquè sempre ha estat així i sempre ho serà mentre Espanya no entengui (i no entendrà mai) que les cultures diferents que hi ha a l'estat s'han de respectar i no trepitjar. Entenc Duran que tinguis por, que siguis contrari a la independència per raons sentimentals o històriques, però potser per això ha arribat el moment que donis pas a una nova generació que no tingui por, que vulgui un país millor, on les persones no se sentin trepitjades per formar part d'una minoria cultural i social diferent on altres, que no els entenen, vulguin decidir per ells.

El PSC menysprea el seu electorat.

Us posaré a prova. La foto que teniu a la vostra esquerra és una del Congrés dels Diputats. Distingiu algun diputat del PSC? Oi que no? Jo tampoc. És la manera més gràfica de definir la influència que tenen actualment els socialistes catalans a Madrid: cap. L'últim exemple el tenim en la votació al Congrés, de fa uns dies, en què el Parlament català demanava permís per fer un referèndum legal i per tant, constitucional sobre la independència de Catalunya.
El PSC hi va votar en contra. Trist, lamentable, patètic,...hi haurien més adjectius per definir el posicionament que van prendre els socialistes catalans. Atenció! No els critico pel fet de votar en contra. No us equivoqueu! Els critico per desatendre la voluntat dels seus propis votants amb els quals ha faltat a la veritat al incomplir el programa electoral amb el qual es van presentar a les eleccions catalanes. En la propaganda electoral deixaven clar que volien un referèndum sobre la independència sempre i quan fos constitucional. Doncs bé, aquesta última votació que es va fer al Congrés era, segurament, l'última oportunitat que tenien els diputats dels PSC per aconseguir un acord amb l'Estat per fer el referèndum. Aleshores, perquè hi van votar en contra? Resposta: perquè Rubalcaba no vol cap mena de referèndum i perquè no hagués acceptat trencar la disciplina de vot en aquest assumpte en un debat d'aquesta importància. I si alguns diputats del PSC ho haguessin fet, probablement haguessin acabat sancionats o fins i tot expulsats del partit. Aquesta és l'aposta federal amb la qual el PSOE es vol desmarcar del PP a Madrid?
Però no ens centrem en això si no en la posició i la credibilitat en la que queda el PSC que és pràcticament nul·la. Pere Navarro ho té molt complicat per guanyar credibilitat dels seus propis votants de cara a les pròximes eleccions catalanes. Ho sap. Ara diu estar preocupat pels desafiliats que estan patint els socialistes catalans en els últims mesos. Primer va assegurar que eren uns quants militants que no podien pagar la quota per la crisi, ara ja ha arribat a nivells tant alts que ha hagut de reconèixer l'evidència: que tenen un problema. Com Navarro no prengui alguna mesura contundent, en els propers comicis catalans, podria arribar a convertir-se en cinquena força política al Parlament. I va camí d'aconseguir-ho, perquè si la seva resposta contundent és convertir Espanya en un estat federal que no vol el PP i que el PSOE condiciona a com ho vulguin ells, sense acceptar cap possibilitat que els catalans decideixin el seu futur, doncs el panorama del PSC és per apretar a córrer. I no cal recordar el paper de Zapatero no fa tants anys. I el pitjor de tot és que sembla que Pere Navarro no se'n adona i potser quan ho faci, ja serà massa tard.

Rajoy ni vol ni pot reformar la Constitució.

Mariano Rajoy, va instar al trio català, que fa uns dies va visitar el Congrés per demanar poder votar, que reformin la Constitució. El president del govern espanyol assegurava,en aquell moment, que deixava la porta oberta per negociar aquesta possible reforma. No van passar ni 24 hores després, que des del mateix PP es va tancar aquesta possibilitat. Ni referèndum ni reforma de la Constitució. No, no i no!

La veritat es que tot i que alguns mitjans catalans destacaven, al dia següent de la intervenció de Rajoy, aquesta porta oberta, tots els que seguim l'actualitat política sabem del cert que era un 'farol'. Perquè? Doncs perquè la reforma de la Constitució espanyola necessita, com a mínim, que els dos partits majoritaris estatals (PP i PSOE) estiguin d'acord. Amb l'actual configuració del Congrés no hi ha lloc per un mínim acord i menys per intentar resoldre el 'problema catalán' tal i com està plantejat actualment. Ja sabem que, fa uns anys, populars i socialistes es van posar ràpidament d'acord per reformar-la a instàncies de la cancellera Angela Merkel. Però una cosa és el que dicta Europa, o més ben dit, Alemanya, i un altre la voluntat dels catalans.
Mariano Rajoy ni té ni tindrà cap intenció de reformar la Constitució per resoldre el problema català. Menys encara perquè els catalans puguin decidir si volen o no seguir formant part d'Espanya. Rajoy, quan diu 'reformar-la' vol dir tocar-la per donar uns quants diners més perquè s'acontentin els catalans. (Tot i que recordem que ja li va dir NO a Artur Mas pel concert econòmic, abans del tema de la consulta). Tenint en compte que parla de diners, té raó quan diu que no pot reformar-la. Això implicaria anar en perjudici d'altres comunitats que, segurament, reclamarien els mateixos privilegis. Eus aquí el problema. En el seu dia ens van vendre el 'café para todos' (AVE para todos, aeropuertos para todos) i ara s'ha convertit en un laberint que dóna una difícil sortida.
La majoria dels ciutadans espanyols estan d'acord en què mantenir 17 autonomies a l'Estat surt molt car i és insostenible a llarg termini en la situació econòmica actual, però no hi ha cap polític que hagi tingut el suficient valor per el·liminar algunes autonomies després de prop de 40 anys. Quines es mantenen? Quines s'eliminen? Per això caldria veure les coses amb perspectiva i una nova transició política capaç de posar d'acord a gent que, ideològicament, estan cada vegada més lluny. I la possibilitat d'aconseguir-ho és la mateixa que Espanya es converteixi en república quan es mori el rei Joan Carles. Està difícil! No hi ha polítics espanyols a l'alçada del moment històric que vivim.

Catalunya, dins o fora de la UE?

Una de les grans qüestions que planteja la independència és si Catalunya, arribat el cas, es convertís en un nou estat formaria part o no de la Unió Europea. Experts i opinions hi ha per a tots els gustos. Des dels que adverteixen que una Catalunya independent quedaria automàticament  fora de la UE fins els que asseguren que seguirem dins i en cap cas en quedarem exclosos. Cadascú amb les seves argumentacions.
Els que es posicionen que quedaria fora argumenten que si Catalunya es converteix en un nou país, quedaria automàticament fora i, per tant, hauria de demanar l'ingrés com qualsevol altre i complir les condiciones que exigeix la UE per formar-ne part. Entre aquestes condicions, els que asseguren que Catalunya quedaria fora de la UE recorden que els catalans necessitarien l'acord de tots els països per aconseguir ingressar a la UE y preveuen que seria una opció més que difícil tenint en compte la probable negativa de països com Espanya i França, per exemple. Aquesta negativa vindria donada, segons argumenten, per la por d'aquests països a que hi hagués un efecte dominó i regions històriques copiessin el procés que du a terme, en aquests moments Escòcia o Catalunya. És a dir, Europa no vol inestabilitat política i econòmica i aquests processos és el que porten si no es fan de manera clara, ordenada i accelerada.
Els que es posicionen que quedaria dins de la UE ho justifiquen amb diversos motius. Primer, perquè no hi ha antecedents d'un país que, formant ja part de la UE en quedés exclosa per independitzar-se. La legislació europea no ha previst ni té res escrit en aquests casos. Segons el Consell Assessor per la Transició Nacional de Catalunya (CATN) si en quedés fora de la UE seria només temporalment, durant un breu espai de temps i els catalans, durant aquest període, mantindrien tots els drets europeus. La decisió, segons el CATN, dependrà  bàsicament de criteris polítics i interessos econòmics. En l'informe també adverteixen que una negativa rotunda d'Espanya que Catalunya formes part de la UE no podria forçar una sortida definitiva.
Interessant reflexió la que Xavier Sala i Martin va fer, fa unes setmanes, al president de la Comissió Europa, José Manuel Durao Barrosso. En una sala plena, de gom a gom, va etzibar-li aquesta reflexió: "Com pot ser que la UE estigui facilitant l'ingrés a països que han solucionat els seus conflictes mitjançant les guerres i amb milers de morts a les esquenes i en canvi veti o amenaci amb l'expulsió aquells territoris que, ja formant part, volen democràtica i pacíficament decidir el seu futur mitjançant les urnes?
Una bona reflexió que s'hauria de fer des d'Europa si no vol perdre la poca credibilitat que li queden a les seves institucions.
.


  

I després del NO d'Espanya al referèndum, què?

Feia molt que tenia el blog desactualitzat. En canvi, aquells que em seguiu habitualment us haureu donat compte que al Twitter no paro d'escriure. El problema de Twitter és que no et permet expressar amb tan poques paraules tot allò que vols dir. I la situació política actual, tan a nivell periodístic com històric, es mereix més de 140 caràcters. És per aquest motiu que he decidit reactivar el blog, que a partir d'ara se centrarà bàsicament a analitzar què pot passar en un futur pròxim. Tot això, com diu el subtítol d'aquest blog, des de la independència professional que permet opinar sense tenir al darrera cap mitjà de comunicació. En alguns d'aquests mitjans molts dels periodistes que hi treballen més que censura tenen un problema d'autocensura i no expressen el que segurament dirien per por a quedar-se sense feina o no seguir la línia editorial del mitjà. Aquí es tracte de dir el què pensem, deixant verd aquell que s'ho mereixi, sempre i quan no es falti el respecte, i beneint els que facin les coses bé.

Feta aquesta introducció anem a la pregunta del milió, que és el títol que porta aquest article. I després del NO d'Espanya al referèndum, què? Doncs tenim per davant uns mesos apassionants per obtenir la resposta. De totes maneres, ja tenim unes pistes de per on poden anar els trets.

El pròxim pas del Govern català és enllestir la llei de consultes. Aquesta llei catalana, que permetria convocar el referèndum d'una manera legal, des del punt de vista català, es vol aprovar com a més tard millor. Possiblement cap al setembre. Amb quin objectiu? Evitar que el Tribunal Constitucional la tombi abans de la consulta. D'aquesta manera es permetria la celebració tot i que també és més que probable que posteriorment el TC la invalidés per inconstitucional. Però Mas ja hauria complert amb la seva promesa: fer el referèndum. Aquesta és la opció més probable, a hores d'ara. Ara bé, tampoc és descartable que el TC decidís prendre una decisió urgent i declarar-la inconstitucional abans del #9N2014. D'aquesta manera no seria un referèndum constitucional ni per la via espanyola ni per la via catalana. Això s'ho ensuma el president Mas. És per aquest motiu que en les seves últimes declaracions ja apunta com les eleccions plebiscitàries com la opció més probable, encara que no la més desitjada, segons ell. Tampoc serien unes eleccions plebiscitàries literalment, ja que seria inconstitucional, si no eleccions autonòmiques amb caràcter plebiscitari. És a dir que es presentarien els partits junts o separats amb un programa molt clarificador. Independència sí o independència no. Arribat el cas, en aquests comicis quedarien en molt mala posició aquells partits que se situen a mitges tintes, és a  dir, que no es posicionen clarament o tenen un electorat dividit en aquest qüestió: és el cas del UDC, el PSC, i ICV. I arribat el cas què el referèndum no es pogués fer, molts us preguntareu si les eleccions serien pel mateix 9 de Novembre. La resposta és depèn. Depèn de quan el Constitucional declarés nul la llei de consultes catalana. El que ja podem avançar amb molta seguretat és que aquestes eleccions no es farien el 2016, que és quan toca. Això seria bàsicament per dos motius. Primer perquè la pressió ciutadana no permetria esperar dos anys més i segon perquè l'actual govern de la Generalitat depèn en major o menor grau d'ERC i els republicans no estaran, en cap cas, disposats a fer esperar als seus votants al 2016 per pronunciar-se sobre el futur de Catalunya. 

Ja ho veuen, vivim moments apassionants que ens portaran a moments històrics en qualsevol dels casos i que vist en perspectiva, segurament, les futures generacions envejaran.