Referèndum per l'acceptació del rei Felip VI

Aquest 2 de juny de 2014 passarà a la història per l'anunci de l'abdicació del rei Joan Carles I. Si no hi ha sorpreses, el príncep Felip es convertirà, en els pròxims díes, en Felip VI. De tothom és sabut que el rei Joan Carles I va ser el testament imposat per Franco a la seva mort. El seu lloc se'l va guanyar, de cara als ciutadans, amb el cop d'estat del 23-F de 1981. Amb el seu posicionament, a favor de la democràcia, es va guanyar la simpatia i l'admiració de bona part dels espanyols, fins i tot dels que eren republicans. Molts es feien dir fins i tot Juan Carlistes. Des d'aleshores, però, ha plogut molt i la institució monàrquica s'ha vist qüestionada per casos de corrupció dins la pròpia familiar reial, decisions errònies del propi rei, etc...Llums i ombres normals en 39 anys de regnat.

Estem al 2014 i la societat, tant la catalana com l'espanyola, ha canviat moltíssim. Avui en dia una majoria de la societat, que a més ja ha nascut en plena democràcia, no entén que hi hagi gent que tingui privilegis per qüestions de sang i menys uns privilegis que vinguin provinents d'una dictadura que va durar 40 anys i que va provocar milers de morts. Per tant, els partits espanyols i la pròpia monarquia hauria de fer una nova transició en aquest sentit, no només de forma si no de fons. Si el PP i el PSOE són incapaços per comoditat o per por, hauria de ser el propi príncep Felip en ser el primer en posar el seu càrrec a disposició del poble perquè sigui aquest el que decideixi si es mereix el càrrec de la institució o si, per contra, els ciutadans prefereixen un altre model d'estat. Sens dubte seria una manera de guanyar-se els ciutadans, més democràtica que per la imposició de la Constitució. Si, com diuen els partits, la societat espanyola és prou madura, també ho ha de ser per prendre decisions transcendents que van més enllà d'unes eleccions cada 4 anys. En temes importants, com el Dret a Decidir dels catalans, la societat espanyola ha de tenir dret a decidir el què i en aquest cas, en quin tipus de país vol viure. Si això no ho volen entendre ni el PP ni el PSOE, ho entendran a través d'un càstig a les urnes. Temps al temps. Perquè en ple segle XXI no es pot demanar que certes persones mantinguin uns privilegis perquè sí, i a més, perquè ho diu la Constitució. Una Constitució que si fins ara una part dels catalans ja la posaven en dubte, ara en seran altres que també en qüestionaran la seva legitimitat. Si el príncep Felip pren la corona i no es guanya el lloc, simplement caurà. Serà qüestió de temps. A no ser que tregui una vareta màgica i resolgui el conflicte més imminent que té a les mans: Catalunya i en segon terme el País Basc. Seria, potser, un altre manera de guanyar-se el càrrec. Tot i que aquesta qüestió és de molt més difícil resolució. I li queda poc temps, poc més de 5 mesos pel #9N2014.

La vida de Fraga evidencia una transición sin justicia.

Manuel Fraga (dreta) saludant al dictador Francisco Franco (esquerra).

La mort de Manuel Fraga deixa en evidència que la transició espanyola ni molt menys és exemplar i encara té alguns punts per tancar. Fraga va ser ministre de Francisco Franco, un dictador que, malauradament, ningú no va treure del poder. La societat espanyola no va tenir prou valor per fer-ho, potser perquè alguns ja els hi anava bé. Un dictador, a més, que va deixar per escrit qui havia de ser el seu successor: el rei Joan Carles, com així va ser. Fraga, molt intel·ligentment, un cop va morir el dictador va seguir a la política. Segurament va pensar que seria la millor garantia per no tenir problemes amb la justícia. Cal recordar que aquest senyor va signar condemnes a mort. Si això hagués passat avui en dia, segurament, se'n demanarien responsabilitats per crims de guerra contra la humanitat. Però això mai es va produir. Ningú mai no li va demanar responsabilitats, ni ell es va penedir en cap moment de res. És més, després de la transició va estar governant la Xunta de Galícia durant 16 anys. Un fet difícil de comprendre en altres latituds. Com també ho és que el partit que Fraga va fundar (Alianza Popular, avui en dia Partido Popular), encara no hagi condemnat el Franquisme i les víctimes que va causar. És el mateix partit que després demana a Amaiur que condemni el terrorisme d'ETA i que posa traves perquè el jutge Baltasar Garzón no pugui investigar la memòria història. Fins i tot, l'Audiència Nacional Espanyola l'ha inhabilitat perquè no pugui seguir investigant. Després de 36 anys, crec que ja va sent hora de posar les coses al seu lloc i fer el que és correcte i que per diferents motius no es va fer quan corresponia. Fins que no es faci, la societat espanyola demostrarà que no ha madurat.


La muerte de Manuel Fraga deja en evidencia que la transición española ni mucho menos es ejemplar y todavía tiene algunos puntos por cerrar. Fraga fue ministro de Francisco Franco, un dictador que, desgraciadamente, nadie sacó del poder. La sociedad española no tuvo suficiente valor para hacerlo, quizás porque algunos ya les iba bien. Un dictador, además, que dejó por escrito quien debía ser su sucesor: el rey Juan Carlos, como así fue. Fraga, muy inteligentemente, una vez murió el dictador siguió en la política. Seguramente pensó que sería la mejor garantía para no tener problemas con la justicia. Hay que recordar que este señor firmó condenas a muerte. Si esto hubiera pasado hoy en día, seguramente, le pedirían responsabilidades por crímenes de guerra contra la humanidad. Pero esto nunca se produjo. Nadie nunca le pidió responsabilidades, ni él tampoco se arrepintió en ningún momento de nada. Es más, después de la transición estuvo gobernando la Xunta de Galicia durante 16 años. Un hecho difícil de comprender en otras latitudes. Como también lo es que el partido que Fraga fundó (Alianza Popular, hoy en día Partido Popular), no haya condenado el Franquismo y las víctimas que causó. Es el mismo partido que después pide a Amaiur que condene el terrorismo de ETA y que pone trabas para que el juez Baltasar Garzón pueda investigar la memoria histórica. Incluso, la Audiencia Nacional Española le ha inhabilitado para que no pueda seguir investigando. Después de 36 años, creo que ya va siendo hora de poner las cosas en su sitio y hacer lo correcto y que por diferentes motivos no se hizo cuando correspondía. Hasta que no se haga, la sociedad española demostrará que no ha madurado.

Vivim una transició entre la democràcia i la tecnocràcia?

Ho sabíem però encara no érem conscients. Els països cada cop estan més controlats per les empreses, els mercats i el poder econòmic, i menys pels polítics. La caiguda de Berlusconi a Itàlia ha estat la prova més evident de cap a on ens podem dirigir. Uns líders polítics mundials, cada cop més qüestionats, i sense saber com sortir de la crisi. D'això se n'estan aprofitant els mercats financers. Els que segurament tenen diners i abans els invertien en totxo, ara només saben guanyar diners a la borsa i d'aquí aquests alts i baixos dels últims mesos i els augments desmesurats de la prima de risc d'alguns països i amb els quals alguns pocs s'estan enriquint. La derivada d'això ens pot portar a l'abisme. Un món on deixin de tenir sentit fer unes eleccions, perquè al capdavant dels països es posi gent escollida, no pel poble si no pels mercats financers i les empreses, com ara ha passat a Itàlia. 


Lo sabíamos pero no éramos conscientes. Los países cada vez están más controlados por las empresas, los mercados y el poder económico, y menos por los políticos. La caída de Berlusconi en Italia ha sido la prueba más evidente de hacia dónde nos podemos dirigir. Unos líderes políticos mundiales, cada vez más cuestionados, y sin saber cómo salir de la crisis. De ello se están aprovechando los mercados financieros. Los que seguramente tienen dinero y antes lo invertían en ladrillo, ahora sólo saben ganar dinero en la bolsa y de ahí estos altos y bajos de los últimos meses y los aumentos desmesdidos de la prima de riesgo de algunos países y con los que algunos pocos se están enriqueciendo. La derivada de ello nos puede llevar al abismo. Un mundo donde dejen de tener sentido hacer unas elecciones, porque al frente de los países se ponga gente elegida, no por el pueblo si no por los mercados financieros y las empresas, como ha ocurrido en Italia.

Cap a una nova transició, sense monarquia ni república.

Estem al segle XXI, no? Polítics, reialeses, i institucions sembla que vulguin seguir vivint d'un passat que ja no existeix. No es donen compte que la societat ha canviat? A Espanya, quin sentit té mantenir una monarquia que cada cop genera més despeses. Perquè certes persones han de tenir privilegis al mateix temps que han renunciat a algunes de les seves obligacions? Quan mori el rei Joan Carles, com explicarà el príncep Felip a les noves generacions, que ara ell serà el rei? Dirà que és per tradició? La mateixa que va trencar quan va decidir casar-se amb una periodista? La imatge d'un país, avui en dia, no la projecta un monarca, la representa el conjunt d'una societat. I guanya prestigi, a ulls del món, quan al conjunt li van millor les coses. Avui en dia, el rei poc fa respecte la crisi, que no sigui, de tant en tant, donar discursos ple d'intencionalitats i bones paraules. Les mateixes que pot fer un polític en campanya electoral. Ningú negarà el paper del rei Joan Carles en el cop d'estat del 1981. Els polítics, les reialeses i les institucions, però, han de ser conscients que la gratitud caduca a mesura que passen els anys i creixen les noves generacions. Avui en dia ja hi ha una generació, que pot votar, que el 23-F ni existia i que li sona a una història que ha estudiat a l'escola i que, de tant en tant, ha vist alguna imatge per Internet o per la televisió. Que consti que aquest escrit no és pro-republicà. La república va tenir el seu moment en el passat i també crec que és una estructura anacrònica que actualment és innecessària. Perquè s'ha de tenir, com a França, un president de la república, si ja hi ha un govern que representa els ciutadans?  Un amic m'ha recomanat que us llegiu el llibre 'Un rey golpe a golpe' (biografía no autorizada de Juan Carlos de Borbón) de Patricia Sverlo. Us deixo l'enllaç: http://win.cut-bai.org/unrey.pdf


Estamos en el siglo XXI, ¿no? Políticos, realezas, e instituciones parece que quieran seguir viviendo de un pasado que ya no existe. No se dan cuenta que la sociedad ha cambiado? En España, ¿qué sentido tiene mantener una monarquía que cada vez genera más gastos. ¿Porqué ciertas personas deben tener privilegios a la vez que han renunciado a algunas de sus obligaciones? Cuando muera el rey Juan Carlos, ¿como explicará el príncipe Felipe a las nuevas generaciones, que ahora él será el rey? ¿Dirá que es por tradición? ¿La misma que rompió cuando decidió casarse con una periodista? La imagen de un país, hoy en día, no la proyecta un monarca, la representa el conjunto de una sociedad. Y gana prestigio, a ojos del mundo, cuando al conjunto le van mejor las cosas. Hoy en día, el rey poco hace respecto a la crisis, que no sea, de vez en cuando, dar discursos lleno de intencionalidades y buenas palabras. Las mismas que puede hacer un político en campaña electoral. Nadie negará el papel del rey Juan Carlos en el golpe de estado de 1981. Los políticos, las realezas y las instituciones, sin embargo, han de ser conscientes de que la gratitud caduca a medida que pasan los años y crecen las nuevas generaciones. Hoy en día ya hay una generación, que puede votar, que el 23-F ni existía y que le suena a una historia que ha estudiado en la escuela y que, de vez en cuando, ha visto alguna imagen por Internet o por la televisión. Que conste que este escrito no es pro-republicano. La república tuvo su momento en el pasado y también creo que es una estructura anacrónica que actualmente es innecesaria. ¿Porqué hay que tener, como en Francia, un presidente de la república, si ya hay un gobierno que representa a los ciudadanos? Un amigo me ha recomendado que os leáis el libro 'Un rey golpe a golpe' (biografía no autorizada de Juan Carlos de Borbón) de Patricia Sverlo. Os dejo el enlace: http://win.cut-bai.org/unrey.pdf