Tertúlies polítiques sense pluralitat d'opinions

A les tertúlies de política que es fan en els últims mesos als diferents mitjans de comunicació es parla sovint del procés català tant des de Catalunya com des de fora del Principat. Ara bé, hi ha una diferència notable entre les que es fan a Barcelona i les que es fan a Madrid.
Començarem per una veritat inqüestionable: els catalans tenim la sort de ser els ciutadans de l'Estat amb informació més plural sobre el procés català. No només podem escoltar el que es diu des de Catalunya si no també el que es pensa a Madrid.  Les tertúlies, però, depèn on es facin són molt diferents.

A Catalunya, ja sigui a través de RAC1 o Catalunya Ràdio, les dues emissores més escoltades segons l'últim EGM fet públic fa uns dies, les tertúlies sobre el procés català son molt més plurals que les que es fan a Madrid. Tant s'hi pot sentir representat pels tertulians un votant de Ciutadans com un d'ERC. Es pot escoltar, en un mateix debat, tertulians a favor i en contra del referèndum de Catalunya i cadascú pot argumentar els motius pels quals defensa les seves idees. No hi ha censura en aquest sentit. Això passa fins i tot a Ràdio Intereconomia Catalunya, on jo he debatut en català amb Carina Mejias de Ciutadans, defensant perquè crec que els catalans han de poder votar i ella defensant la posició contrària.
A Espanya, les tertúlies no tenen res a veure amb les que es fan a Catalunya i son molt menys plurals quan han de parlar del 'problema catalán'. Habitualment els seus tertulians són de la mateixa opinió: obertament contraris a la independència de Catalunya i a la possibilitat que els catalans puguin decidir lliurement el seu futur. En alguna ocasió hi posen algun matís, però en línies generals totes son semblants. Això és així fins i tot a TVE que és una televisió pública que paguem entre tots i on teòricament haurien d'estar representades totes les parts, fins i tot en una tertúlia d'actualitat. A més, utilitzen de manera habitual expressions com 'desafío independentista' com una cosa normal. Per no dir les vegades que veient alguna tertúlia d'aquestes es menteix descaradament quan es diu, per exemple, que el procés català ha estat una  idea d'Artur Mas, quan tothom sap - des de Catalunya almenys- que el procés el va engegar el poble català i al president no li va quedar més remei que sumar-se a la voluntat majoritària del poble que ha sortit al carrer, per cert, diverses vegades.
Si a tot això sumem que un català no només es pot informar del que passa a Catalunya des de Catalunya, si no que també ho pot fer en mitjans que tenen la seva seu central a Madrid. la pluralitat informativa dels catalans és màxima.
No es pot dir els mateix de les persones que sobre el procés català s'informen des de fora de Catalunya, on ningú no els hi ofereix un punt de vista més equilibrat sobre el procés. Potser la culpa la té la pròpia Espanya que no ha acceptat tenir una cadena estatal amb seu diferent a la de Madrid i des d'on explicar les coses d'un altre manera. Es va intentar d'alguna manera amb La Sexta, però al final va acabar també a Madrid. Això hagués estat possible, suposo en una verdadera Espanya plurinacional, que en realitat mai ha existit.

Les contradiccions de Ciutadans

Els partits que es quedin a mitges tintes o no es posicionin clarament en el procés català sortiran perjudicats electoralment parlant. No és el cas de Ciutadans. Aquest partit, encapçalat per Albert Rivera ha sabut captar l'electorat descontent del PSC, especialment de la part més PSOE del votant del PSC. També ha captat vot del PP i en menor mesura alguns vots també d'altres formacions polítiques. Possiblement els únics partits dels quals no hauran aconseguit ni un sol vot és d'ERC i les CUP, que tenen idees totalment oposades a les que defensa Ciutadans.

Albert Rivera, abans d'entrar a Ciutadans va militar al PP. Això és prou indicatiu de la seva ideologia, tot i que Ciutadans es un partit teòricament socialista, liberal-progressista. De fet, l'èxit del seu projecte i el bon auguri que li donen les enquestes, es deu a diversos aspectes: el seu discurs clar, entenedor i aparentment sense contradiccions, la projecció com a partit nou que vol acabar amb la "lacra" política i corrupte del passat, i la seva projecció en canals de televisió sobretot estatals (mai té un no per resposta quan ha de participar en algun debat polític, tertúlia o entrevista). Tampoc cal oblidar les xarxes socials, on Albert Rivera és molt actiu. Escriu sempre les seves piulades, no li escriuen altres com fan la majoria de polítics. Inclús en alguna ocasió m'ha respost algun comentari que li he fet, que sempre és d'agraïr tot i les divergències ideològiques que tinguem.

El principal entrebanc que ha patit el partit en els últims mesos és el suposat cas de corrupció que afecta al seu número 2, Jordi Cañas. La seva imputació per un presumpte delicte fiscal l'ha obligat a abandonar el seu escó perquè ell mateix va prometre que ho faria si l'imputaven. Ha estat un bon mètode per esquivar l'oposició i al mateix temps evitar, així, un desgast electoral.
Un altre entrebanc, aquest de futur, que podria tenir Ciutadans és la competència d'UPD, que a nivell estatal sembla que guanya força. A Catalunya no, perquè Ciutadans ocupa el seu espai electoral, des de fa més temps, amb un discurs molt semblant. Cap dels dos partits, però, té intenció de parlar sobre una possible fusió. Albert Rivera ho justifica assegurant que Rosa Díez és el passat i no representa la regeneració política que ells demanen.
El partit es ven com el gran defensor de la Constitució i fa especial èmfasi en el bilingüisme, que tant reclama, per exemple, en el sector educatiu. Es interessant recordar que les seves iniciatives, en aquest sentit, sempre son en detriment del català i en benefici del castellà. Curiós. També és curiós que si visites, per exemple, la seva pàgina web està únicament en castellà. Perquè en una cosa tan bàsica com la web del propi partit, no prediquen amb l'exemple del bilingüisme que tan defensen? Doncs perquè no els hi cal. Perquè no li donen importància i saben que el seu electorat tampoc li dona, perquè també és cert que és bàsicament castellanoparlant. És precisament per aquest motiu que quan es tracte de defensar els interessos dels castellanoparlants aleshores son els primers a fer-ho. 

No és l'únic exemple on demostren falta d'integració. En l'última manifestació que va fer Ciutadans a la plaça de Catalunya de Barcelona en defensa de la Constitució espanyola i de la unitat d'Espanya, es va sentir l'himne espanyol al finalitzar l'acte, però no l'himne de Catalunya. Perquè? No és tan constitucional una com l'altre? O es que consideren que amb una ja no cal escoltar l'altre?
Defensen també l'estat de les autonomies, el 'café para todos' i volen que es mantingui la igualtat entre tots els ciutadans de l'Estat. Ho diu en el seu ideari. El problema es que aquesta igualtat, que ens van vendre certs polítics fa anys, ja no se la creu la majoria dels ciutadans (amb c baixa). Si som iguals, aleshores perquè a Catalunya es paguen més impostos que a un altre lloc o més autopistes?
Son petits exemples que deixen en evidència una certa contradicció que han de corregir si volen guanyar més credibilitat i convertir-se en un rival seriós de govern a la Generalitat. El que han de tenir clar és que mai governaran Catalunya posant-se contra una part dels seus propis ciutadans i més en temes tan bàsics per molts catalans com és la llengua materna. Utilitzar-la electoralment mai els donarà la victòria que desitgen.

El fet diferencial d''Ocho apellidos vascos'

S'ha convertit en la pel·lícula espanyola més vista de la història i no és casualitat. És la primera que s'atreveix a parlar, d'una manera desenfadada, d'una cosa tan normal com són el fets diferencials que hi ha dins Espanya. Les diferents llengües, cultures, accents, maneres d'entendre la vida, que ens fa tant particulars.

El fet diferencial era un tema tabú, fins ara a les pel·lícules espanyoles. S'obviava totalment, com si molestés. Com ho fan, encara, les televisions estatals, on tot allò que no es cultura castellana s'intenta apartar, minusvalorar, o fins i tot fer veure que no existeix. Una llàstima amagar tota la riquesa cultural d'una societat tant plural i que durant tants anys ha fet viure d'esquena a una bona part de la societat espanyola. Uns ciutadans que encara no accepten, ni acceptaran, que Espanya té diverses llengües que s'han de cuidar, protegir i valorar. Només cal recordar l'allau de crítiques que va rebre Shakira per cantar la cançó de Sau 'Boig per tu', en català. Precisament si a Catalunya s'ha arribat on s'ha arribat és degut a la incomprensió d'una gran part dels espanyols, que tot i estar a prop en la distància, tenen un total desconeixement de la realitat de cada zona de l'Estat. L'èxit d'aquest film demostra que el públic volia una pel·lícula on els mateixos ciutadans es poguessin veure reflectits d'una manera desenfadada i amb sentit de l'humor. El fet diferencial s'ha convertit en una mina d'or que el director del film explorarà encara més. Emilio Martínez Lázaro ja ha anunciat que l'èxit d'aquest film tindrà una segona part. I els protagonistes, en aquest cas, seran els catalans i el procés d'independència que viu Catalunya. Això sí, li demano al director que no acabi el film amb el final típic que agradarà a la majoria d'espanyols del 'mejor unidos' i que s'atreveixi amb un 'deixem-los votar i que decideixin ser el que volen ser', que tots ja som prou grandets!

TVE ha creat fronteres dins l'Estat

Qui ens vengui Espanya com un país plural només cal que sintonitzi TVE. M'explicaré. Aquesta televisió pública, que paguem tots, ha estat una cadena uniformitzadora de la cultura castellana i la primera en crear fronteres artificials dins del territori espanyol. Amb la mort de Franco TVE va perdre una gran oportunitat per convertir-se en una televisió plural, oberta a tots els espanyols amb les seves diferents cultures i llengües. Què va fer per donar resposta a aquesta pluralitat?

Fa 35 anys va decidir crear un circuit català per donar satisfacció als "indígenes" catalans de Catalunya. El mateix va fer al País Basc, a Galícia,...I mentre aquests centres territorials tenien la seva programació en la seva pròpia llengua, la resta de l'Estat va viure i segueix vivint en l'actualitat d'esquena a tot allò que és cultura no castellana.
I amb l'actual recentralització de l'Estat, quina és la tendència a TVE? Doncs que els seus canals en alta definició (HD) perden la possibilitat de fer desconnexions territorials. O sigui encara menys pluralitat i una mostra més de falta de respecte i ignorància vers les diferents cultures no castellanes.
Un verdader estat plural enlloc de menysprear una llengua i cultura pròpia, diferent a la castellana, hagués diversificat i l'hagués donat a conèixer dins el propi país (Espanya). O es que no hi ha catalans, bascos i gallecs fora del seu àmbit territorial? Què aquestes persones no tenen dret a poder sentir una televisió pública de tots els espanyols en la seva llengua pròpia fora del seu territori? Qui ha creat fronteres en aquest sentit?
L'error que es va cometre fa ja més de 35 anys va ser no crear una segona cadena de TVE que es dediqués a donar a conèixer les diferents cultures de l'Estat a tot el territori espanyol. Que independentment que estiguessis a Catalunya o a les Canàries tinguessis la possibilitat de sentir el català, el basc o el gallec. Vuit hores per cada llengua diàriament potser hagués convertit els espanyols amb una sola cultura en persones molt més tolerants amb la diferència i més coneixedors d'una realitat política i lingüística que per molts pocs quilòmetres que ens separin sembla que ens situa a anys llum de distància.

Carta oberta a Josep Antoni Duran i Lleida

Amb tot el respecte, però estàs equivocat. Josep Antoni Duran i Lleida t'equivoques en l'anàlisi i en l'estratègia. Explicaré perquè i al final et donaré una humil recomanació.

En les últimes eleccions catalanes CiU es va presentar amb un inequívoc programa electoral: fer un referèndum per la independència de Catalunya, on a més, es posicionava a favor del sí. Artur Mas va ser clar, en aquest sentit. Això li va passar factura a les urnes, tot i que les enquestes deien el contrari. Què va passar? Doncs que l'electorat ,que fins aquell moment havia votat CiU per la seva posició moderada, no estava còmode i va emigrar el seu vot cap a altres formacions polítiques. Un altre dels errors, en aquest cas d'Artur Mas, va ser en personalitzar tot aquest canvi tan sols en la seva figura. Un procés d'aquestes característiques i en una Catalunya tan plural necessita, com bé saps, el suport de diverses forces polítiques per tirar endavant. I el tercer gran error va ser el de no tenir un discurs comú entre CiU: les contradiccions entre Mas i tu, un a favor de la independència i tu en contra.

Duran, consideres que la pèrdua de vots de CiU es deu a la deriva de Convergència cap al sobiranisme i creus que si algun dia tornés el discurs moderat, tornaria el vostre antic electorat que va fer que en el passat guanyessiu eleccions per majoria absoluta.

Greu error, Duran. Mira, has de tenir en compte una sèrie de coses que t'explicaré a continuació. L'electorat de CiU ja no serà mai més el mateix. Ho has d'assumir. Després de la retallada de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional molts catalans van entendre que a Espanya ja no hi havia res a fer, i el temps i la negativa a la negociació del govern espanyol els ha refermat en aquesta teoria. Que la major part del vot que va perdre CiU el guanyés ERC és molt signficatiu. I que aquesta tendència s'ampliï més en les enquestes actuals (tot i que s'han d'agafar amb pinces i només quedar-te amb les tendències) és important a tenir-ho en compte. Hi ha tota una nova generació que ja ha nascut plenament en democràcia, que l'elaboració de la Constitució o el cop d'estat del 1981, només els ha llegit als llibres de text. És una generació que vota i que ni té por, ni vol que ningú decideixi per ells. Les generacions més grans, porugues potser dels canvis per tràgiques vivències viscudes en pròpia carn en el passat, cada cop son menys, per llei de vida. Si en Rajoy fes (que no farà) una oferta de finançament bona per Catalunya, amb la condició que els catalans no votin sobre el seu futur, què penses que passaria entre els votants actuals de CiU que en els últims comicis va donar suport al programa electoral en què es demanava explícitament fer el referèndum? Que el perdràs, no tots, per uns quants més sí. Potser penses que recuperaràs l'electorat més moderat que havies perdut. Error. Aquest electorat es quedarà segurament amb altres formacions polítiques que li generin més estabilitat i confiança que una formació que ven les seves idees per un plat de llenties. O el que és el mateix, una part de l'electorat se sentiria estafat i el problemes, lluny de resoldre's, el seguiriem tenint d'aquí uns quants anys. Perquè? Perquè sempre ha estat així i sempre ho serà mentre Espanya no entengui (i no entendrà mai) que les cultures diferents que hi ha a l'estat s'han de respectar i no trepitjar. Entenc Duran que tinguis por, que siguis contrari a la independència per raons sentimentals o històriques, però potser per això ha arribat el moment que donis pas a una nova generació que no tingui por, que vulgui un país millor, on les persones no se sentin trepitjades per formar part d'una minoria cultural i social diferent on altres, que no els entenen, vulguin decidir per ells.

El PSC menysprea el seu electorat.

Us posaré a prova. La foto que teniu a la vostra esquerra és una del Congrés dels Diputats. Distingiu algun diputat del PSC? Oi que no? Jo tampoc. És la manera més gràfica de definir la influència que tenen actualment els socialistes catalans a Madrid: cap. L'últim exemple el tenim en la votació al Congrés, de fa uns dies, en què el Parlament català demanava permís per fer un referèndum legal i per tant, constitucional sobre la independència de Catalunya.
El PSC hi va votar en contra. Trist, lamentable, patètic,...hi haurien més adjectius per definir el posicionament que van prendre els socialistes catalans. Atenció! No els critico pel fet de votar en contra. No us equivoqueu! Els critico per desatendre la voluntat dels seus propis votants amb els quals ha faltat a la veritat al incomplir el programa electoral amb el qual es van presentar a les eleccions catalanes. En la propaganda electoral deixaven clar que volien un referèndum sobre la independència sempre i quan fos constitucional. Doncs bé, aquesta última votació que es va fer al Congrés era, segurament, l'última oportunitat que tenien els diputats dels PSC per aconseguir un acord amb l'Estat per fer el referèndum. Aleshores, perquè hi van votar en contra? Resposta: perquè Rubalcaba no vol cap mena de referèndum i perquè no hagués acceptat trencar la disciplina de vot en aquest assumpte en un debat d'aquesta importància. I si alguns diputats del PSC ho haguessin fet, probablement haguessin acabat sancionats o fins i tot expulsats del partit. Aquesta és l'aposta federal amb la qual el PSOE es vol desmarcar del PP a Madrid?
Però no ens centrem en això si no en la posició i la credibilitat en la que queda el PSC que és pràcticament nul·la. Pere Navarro ho té molt complicat per guanyar credibilitat dels seus propis votants de cara a les pròximes eleccions catalanes. Ho sap. Ara diu estar preocupat pels desafiliats que estan patint els socialistes catalans en els últims mesos. Primer va assegurar que eren uns quants militants que no podien pagar la quota per la crisi, ara ja ha arribat a nivells tant alts que ha hagut de reconèixer l'evidència: que tenen un problema. Com Navarro no prengui alguna mesura contundent, en els propers comicis catalans, podria arribar a convertir-se en cinquena força política al Parlament. I va camí d'aconseguir-ho, perquè si la seva resposta contundent és convertir Espanya en un estat federal que no vol el PP i que el PSOE condiciona a com ho vulguin ells, sense acceptar cap possibilitat que els catalans decideixin el seu futur, doncs el panorama del PSC és per apretar a córrer. I no cal recordar el paper de Zapatero no fa tants anys. I el pitjor de tot és que sembla que Pere Navarro no se'n adona i potser quan ho faci, ja serà massa tard.

Rajoy ni vol ni pot reformar la Constitució.

Mariano Rajoy, va instar al trio català, que fa uns dies va visitar el Congrés per demanar poder votar, que reformin la Constitució. El president del govern espanyol assegurava,en aquell moment, que deixava la porta oberta per negociar aquesta possible reforma. No van passar ni 24 hores després, que des del mateix PP es va tancar aquesta possibilitat. Ni referèndum ni reforma de la Constitució. No, no i no!

La veritat es que tot i que alguns mitjans catalans destacaven, al dia següent de la intervenció de Rajoy, aquesta porta oberta, tots els que seguim l'actualitat política sabem del cert que era un 'farol'. Perquè? Doncs perquè la reforma de la Constitució espanyola necessita, com a mínim, que els dos partits majoritaris estatals (PP i PSOE) estiguin d'acord. Amb l'actual configuració del Congrés no hi ha lloc per un mínim acord i menys per intentar resoldre el 'problema catalán' tal i com està plantejat actualment. Ja sabem que, fa uns anys, populars i socialistes es van posar ràpidament d'acord per reformar-la a instàncies de la cancellera Angela Merkel. Però una cosa és el que dicta Europa, o més ben dit, Alemanya, i un altre la voluntat dels catalans.
Mariano Rajoy ni té ni tindrà cap intenció de reformar la Constitució per resoldre el problema català. Menys encara perquè els catalans puguin decidir si volen o no seguir formant part d'Espanya. Rajoy, quan diu 'reformar-la' vol dir tocar-la per donar uns quants diners més perquè s'acontentin els catalans. (Tot i que recordem que ja li va dir NO a Artur Mas pel concert econòmic, abans del tema de la consulta). Tenint en compte que parla de diners, té raó quan diu que no pot reformar-la. Això implicaria anar en perjudici d'altres comunitats que, segurament, reclamarien els mateixos privilegis. Eus aquí el problema. En el seu dia ens van vendre el 'café para todos' (AVE para todos, aeropuertos para todos) i ara s'ha convertit en un laberint que dóna una difícil sortida.
La majoria dels ciutadans espanyols estan d'acord en què mantenir 17 autonomies a l'Estat surt molt car i és insostenible a llarg termini en la situació econòmica actual, però no hi ha cap polític que hagi tingut el suficient valor per el·liminar algunes autonomies després de prop de 40 anys. Quines es mantenen? Quines s'eliminen? Per això caldria veure les coses amb perspectiva i una nova transició política capaç de posar d'acord a gent que, ideològicament, estan cada vegada més lluny. I la possibilitat d'aconseguir-ho és la mateixa que Espanya es converteixi en república quan es mori el rei Joan Carles. Està difícil! No hi ha polítics espanyols a l'alçada del moment històric que vivim.

Catalunya, dins o fora de la UE?

Una de les grans qüestions que planteja la independència és si Catalunya, arribat el cas, es convertís en un nou estat formaria part o no de la Unió Europea. Experts i opinions hi ha per a tots els gustos. Des dels que adverteixen que una Catalunya independent quedaria automàticament  fora de la UE fins els que asseguren que seguirem dins i en cap cas en quedarem exclosos. Cadascú amb les seves argumentacions.
Els que es posicionen que quedaria fora argumenten que si Catalunya es converteix en un nou país, quedaria automàticament fora i, per tant, hauria de demanar l'ingrés com qualsevol altre i complir les condiciones que exigeix la UE per formar-ne part. Entre aquestes condicions, els que asseguren que Catalunya quedaria fora de la UE recorden que els catalans necessitarien l'acord de tots els països per aconseguir ingressar a la UE y preveuen que seria una opció més que difícil tenint en compte la probable negativa de països com Espanya i França, per exemple. Aquesta negativa vindria donada, segons argumenten, per la por d'aquests països a que hi hagués un efecte dominó i regions històriques copiessin el procés que du a terme, en aquests moments Escòcia o Catalunya. És a dir, Europa no vol inestabilitat política i econòmica i aquests processos és el que porten si no es fan de manera clara, ordenada i accelerada.
Els que es posicionen que quedaria dins de la UE ho justifiquen amb diversos motius. Primer, perquè no hi ha antecedents d'un país que, formant ja part de la UE en quedés exclosa per independitzar-se. La legislació europea no ha previst ni té res escrit en aquests casos. Segons el Consell Assessor per la Transició Nacional de Catalunya (CATN) si en quedés fora de la UE seria només temporalment, durant un breu espai de temps i els catalans, durant aquest període, mantindrien tots els drets europeus. La decisió, segons el CATN, dependrà  bàsicament de criteris polítics i interessos econòmics. En l'informe també adverteixen que una negativa rotunda d'Espanya que Catalunya formes part de la UE no podria forçar una sortida definitiva.
Interessant reflexió la que Xavier Sala i Martin va fer, fa unes setmanes, al president de la Comissió Europa, José Manuel Durao Barrosso. En una sala plena, de gom a gom, va etzibar-li aquesta reflexió: "Com pot ser que la UE estigui facilitant l'ingrés a països que han solucionat els seus conflictes mitjançant les guerres i amb milers de morts a les esquenes i en canvi veti o amenaci amb l'expulsió aquells territoris que, ja formant part, volen democràtica i pacíficament decidir el seu futur mitjançant les urnes?
Una bona reflexió que s'hauria de fer des d'Europa si no vol perdre la poca credibilitat que li queden a les seves institucions.
.


  

I després del NO d'Espanya al referèndum, què?

Feia molt que tenia el blog desactualitzat. En canvi, aquells que em seguiu habitualment us haureu donat compte que al Twitter no paro d'escriure. El problema de Twitter és que no et permet expressar amb tan poques paraules tot allò que vols dir. I la situació política actual, tan a nivell periodístic com històric, es mereix més de 140 caràcters. És per aquest motiu que he decidit reactivar el blog, que a partir d'ara se centrarà bàsicament a analitzar què pot passar en un futur pròxim. Tot això, com diu el subtítol d'aquest blog, des de la independència professional que permet opinar sense tenir al darrera cap mitjà de comunicació. En alguns d'aquests mitjans molts dels periodistes que hi treballen més que censura tenen un problema d'autocensura i no expressen el que segurament dirien per por a quedar-se sense feina o no seguir la línia editorial del mitjà. Aquí es tracte de dir el què pensem, deixant verd aquell que s'ho mereixi, sempre i quan no es falti el respecte, i beneint els que facin les coses bé.

Feta aquesta introducció anem a la pregunta del milió, que és el títol que porta aquest article. I després del NO d'Espanya al referèndum, què? Doncs tenim per davant uns mesos apassionants per obtenir la resposta. De totes maneres, ja tenim unes pistes de per on poden anar els trets.

El pròxim pas del Govern català és enllestir la llei de consultes. Aquesta llei catalana, que permetria convocar el referèndum d'una manera legal, des del punt de vista català, es vol aprovar com a més tard millor. Possiblement cap al setembre. Amb quin objectiu? Evitar que el Tribunal Constitucional la tombi abans de la consulta. D'aquesta manera es permetria la celebració tot i que també és més que probable que posteriorment el TC la invalidés per inconstitucional. Però Mas ja hauria complert amb la seva promesa: fer el referèndum. Aquesta és la opció més probable, a hores d'ara. Ara bé, tampoc és descartable que el TC decidís prendre una decisió urgent i declarar-la inconstitucional abans del #9N2014. D'aquesta manera no seria un referèndum constitucional ni per la via espanyola ni per la via catalana. Això s'ho ensuma el president Mas. És per aquest motiu que en les seves últimes declaracions ja apunta com les eleccions plebiscitàries com la opció més probable, encara que no la més desitjada, segons ell. Tampoc serien unes eleccions plebiscitàries literalment, ja que seria inconstitucional, si no eleccions autonòmiques amb caràcter plebiscitari. És a dir que es presentarien els partits junts o separats amb un programa molt clarificador. Independència sí o independència no. Arribat el cas, en aquests comicis quedarien en molt mala posició aquells partits que se situen a mitges tintes, és a  dir, que no es posicionen clarament o tenen un electorat dividit en aquest qüestió: és el cas del UDC, el PSC, i ICV. I arribat el cas què el referèndum no es pogués fer, molts us preguntareu si les eleccions serien pel mateix 9 de Novembre. La resposta és depèn. Depèn de quan el Constitucional declarés nul la llei de consultes catalana. El que ja podem avançar amb molta seguretat és que aquestes eleccions no es farien el 2016, que és quan toca. Això seria bàsicament per dos motius. Primer perquè la pressió ciutadana no permetria esperar dos anys més i segon perquè l'actual govern de la Generalitat depèn en major o menor grau d'ERC i els republicans no estaran, en cap cas, disposats a fer esperar als seus votants al 2016 per pronunciar-se sobre el futur de Catalunya. 

Ja ho veuen, vivim moments apassionants que ens portaran a moments històrics en qualsevol dels casos i que vist en perspectiva, segurament, les futures generacions envejaran.