Desobediència o acatar la llei espanyola?

Falta poc pel #9N i a aquestes alçades de la pel·lícula encara no sabem si anirem o no a votar. Perquè? Doncs perquè el govern català està exprimint tots els recursos que té disponibles per fer la consulta de manera legal a ulls de l'Estat. Com era de preveure, però, el govern espanyol no ho posa fàcil. També era previsible el recurs davant el Tribunal Constitucional i la decisió d'aquest. Aleshores, ara arriba el moment de la veritat. Si agafar el camí de la desobediència o seguir dins el marge de la llei espanyola. 

Una opció seria fer la consulta sí o sí, peti qui peti i independentment del que digui l'Estat. La segona seria suspendre la consulta i convocar eleccions avançades. 

De moment, els polítics catalans segueixen dins la llei. I no els ha faltat temps per diferenciar entre consulta i referèndum amb l'esperança que la lectura del Constitucional acabi sent jurídica i no política. Però, ja sabem tots, que el TC està format bàsicament per amics del PP i  el PSOE. Per tant, les esperances que prenguin una decisió més aviat neutre són poques, per no dir que nul·les. 

Les conseqüències de tot el procés? Imprevisibles. Des de que es faci la consulta i no passi res i Madrid fes veure que sent ploure (opció poc probable) al judici i empresonament de Mas si desobeeix les normes de l'Estat (opció, espero pel bé de tothom, també poc probable). Segurament, el que acabarà sent està al mig de tot això i es diu eleccions. Ho veurem aviat. Però si hi ha eleccions els polítics proconsulta hauran de tenir clara una cosa: hi haurà un moment en què algú, si té la majoria suficient, s'haurà de saltar la llei espanyola. Per tant es trobarà amb el mateix problema que hi ha ara. Per tant és qüestio de posar-li collons.

Què esperar de la trobada entre Mas i Rajoy?

La resposta a la pregunta és clara: res. Rajoy segueix instal·lat en el no a tot i Mas atrapat per un referèndum que ja li reclama el 80% dels catalans. Dues posicions que lluny d'aproximar-se segueixen equidistants i inamovibles. Preocupant per qui no vulgui el xoc de trens.
La pista més clara ens la dona la trobada prèvia entre el president espanyol, Mariano Rajoy, i el nou líder del PSOE, Pedro Sánchez. Tots dos han acordat una mateixa posició sobre el referèndum: considerar-lo il·legal a tots els efectes i que no es pugui celebrar de cap manera. La única sortida que tindria Catalunya, a parer dels socialistes, és la reforma de la Constitució. Però, en aquest sentit, Sánchez ha rebut també un cop de porta. Rajoy ha dit que ni parlar-ne, que ara no és el moment i que la Constitució no es toca. Que si algun dia es decideix a reformar-la és perquè hi ha un consens semblant  al de la transició. És a dir, tenint en compte que en aquell moment se sortia de 40 anys de dictadura i vist que no hi ha perspectives d'un episodi semblant, significa que Rajoy no té cap mena d'intenció de canviar la Constitució, ni ara ni mai!
A més, els socialistes, per molt que ens ho vulguin fer creure, tampoc hi creuen ni tenen intenció de reformar-la. Si hi creguessin de veritat, ja l'haurien reformat en temps de Zapatero. Però ho van trobar innecessari i ara, quan veuen que cada cop més catalans es plantegen si seguir vinculats a Espanya els hi entra la pressa. Si fos cert, a més, com el PSOE vendria a la resta d'Espanya una Constitució que es fa per acontentar els catalans? Creus sincerament que Espanya, en una suposada votació posterior per referendar-la, hi votaria a favor? O que, per contra, tornaria a ressorgir l'anticatalanisme que ha perdurat durant anys i anys des de temps que els presents ni hem viscut? Però si han estat els mateixos socialistes, amb l'acompanyament dels populars, els que en unes hores van proclamar Felip VI com a nou rei sense consultar-ho al poble! Veieu real la possibilitat que consultin a tots els espanyols sobre el tipus d'estat que volen i com ha de ser? Impossible!
Dimecres, un cop finalitzada la reunió a la Moncloa entre Mas i Rajoy, tots dos hauran evidenciat que no hi ha cap novetat a banda i banda, i que el xoc de trens s'aproxima de manera inexorable. I aquest xoc de trens arribarà el dia en què un president català decideixi desobeir les ordres dictades per Madrid i agafi el camí que majoritàriament li haurà traçat el poble català, sense mirar enrere. Haurà de ser un president valent i amb el pas ferm. Si serà Mas, Junqueras o un altre, només el temps ho dirà.

Referèndum per l'acceptació del rei Felip VI

Aquest 2 de juny de 2014 passarà a la història per l'anunci de l'abdicació del rei Joan Carles I. Si no hi ha sorpreses, el príncep Felip es convertirà, en els pròxims díes, en Felip VI. De tothom és sabut que el rei Joan Carles I va ser el testament imposat per Franco a la seva mort. El seu lloc se'l va guanyar, de cara als ciutadans, amb el cop d'estat del 23-F de 1981. Amb el seu posicionament, a favor de la democràcia, es va guanyar la simpatia i l'admiració de bona part dels espanyols, fins i tot dels que eren republicans. Molts es feien dir fins i tot Juan Carlistes. Des d'aleshores, però, ha plogut molt i la institució monàrquica s'ha vist qüestionada per casos de corrupció dins la pròpia familiar reial, decisions errònies del propi rei, etc...Llums i ombres normals en 39 anys de regnat.

Estem al 2014 i la societat, tant la catalana com l'espanyola, ha canviat moltíssim. Avui en dia una majoria de la societat, que a més ja ha nascut en plena democràcia, no entén que hi hagi gent que tingui privilegis per qüestions de sang i menys uns privilegis que vinguin provinents d'una dictadura que va durar 40 anys i que va provocar milers de morts. Per tant, els partits espanyols i la pròpia monarquia hauria de fer una nova transició en aquest sentit, no només de forma si no de fons. Si el PP i el PSOE són incapaços per comoditat o per por, hauria de ser el propi príncep Felip en ser el primer en posar el seu càrrec a disposició del poble perquè sigui aquest el que decideixi si es mereix el càrrec de la institució o si, per contra, els ciutadans prefereixen un altre model d'estat. Sens dubte seria una manera de guanyar-se els ciutadans, més democràtica que per la imposició de la Constitució. Si, com diuen els partits, la societat espanyola és prou madura, també ho ha de ser per prendre decisions transcendents que van més enllà d'unes eleccions cada 4 anys. En temes importants, com el Dret a Decidir dels catalans, la societat espanyola ha de tenir dret a decidir el què i en aquest cas, en quin tipus de país vol viure. Si això no ho volen entendre ni el PP ni el PSOE, ho entendran a través d'un càstig a les urnes. Temps al temps. Perquè en ple segle XXI no es pot demanar que certes persones mantinguin uns privilegis perquè sí, i a més, perquè ho diu la Constitució. Una Constitució que si fins ara una part dels catalans ja la posaven en dubte, ara en seran altres que també en qüestionaran la seva legitimitat. Si el príncep Felip pren la corona i no es guanya el lloc, simplement caurà. Serà qüestió de temps. A no ser que tregui una vareta màgica i resolgui el conflicte més imminent que té a les mans: Catalunya i en segon terme el País Basc. Seria, potser, un altre manera de guanyar-se el càrrec. Tot i que aquesta qüestió és de molt més difícil resolució. I li queda poc temps, poc més de 5 mesos pel #9N2014.

Podem, a favor del Dret a Decidir

La sorpresa de les eleccions europees a Espanya ha estat el partit Podem (Podemos), de Pablo Iglesias. El moviment del 15-M sembla haver trobat, en aquest partit, un líder per intentar aconseguir un canvi polític a nivell espanyol. El primer pas: començar a posar fi al bipartidisme que hi ha a Espanya (no a Catalunya), després consolidar el seu espai electoral i qui sap si arribar algun dia al poder. En tan sols 5 mesos d'existència ha aconseguit treure 5 representants a les eleccions europees, més que Ciutadans que tot i que ha pujat a nivell estatal, a Catalunya pateix un cert retrocés en favor de Podem.

Sobre Catalunya, Podem ho té molt clar. Els catalans han de decidir el seu futur nacional i la seva integració o no a la Unió Europea. L'únic partit estatal que va en aquesta línia és Esquerra Unida (a Catalunya, ICV). La posició a favor del Dret a Decidir contrasta amb la del PP, PSOE, UPyD y Ciudadanos, que mantenen una posició totalment contrària i inamovible sobre aquest tema. Un altre diferència destacada és que Podem no és un partit totalment favorable a l'Euro. És a dir, que si la moneda única serveix per millorar la nostra economia i societat està a favor, però si només ens serveix per dependre més d'Alemanya i d'imposicions dels BCE i de la cancellera Merkel, està en contra. Sobre monarquia o república, també demana que siguin els ciutadans que democràticament decideixin en quin tipus de país volen viure. I pel que fa els bancs, el seu posicionament és clar: res de salvar-los. També assegura que si governessin, prohibirien als bancs fer fora de casa la gent que no pot pagar la hipoteca. Un missatge populista, però que en època de crisi, o més ben dit, d'empobriment que viu el país, arriba a molta gent.

El temps dirà si Podem ha arribat per quedar-se i per convertir-se en una veritable alternativa de poder o si és una flor que no fa estiu. De moment, el que és clar és que si Podem governés a Espanya, Catalunya no tindria cap problema per decidir sobre la seva independència, i  tot això estic convençut que es faria sense necessitat de canviar la Constitució. Perquè? Perquè si un partit com Podem hagués governat Espanya, segurament mai s'hagués arribat a la situació en la que es troba ara Catalunya, un punt de no retorn i que, probablement, desembocarà el #9N2014 en alguna cosa, ja sigui referèndum o eleccions anticipades.

El PSC menysprea el seu electorat.

Us posaré a prova. La foto que teniu a la vostra esquerra és una del Congrés dels Diputats. Distingiu algun diputat del PSC? Oi que no? Jo tampoc. És la manera més gràfica de definir la influència que tenen actualment els socialistes catalans a Madrid: cap. L'últim exemple el tenim en la votació al Congrés, de fa uns dies, en què el Parlament català demanava permís per fer un referèndum legal i per tant, constitucional sobre la independència de Catalunya.
El PSC hi va votar en contra. Trist, lamentable, patètic,...hi haurien més adjectius per definir el posicionament que van prendre els socialistes catalans. Atenció! No els critico pel fet de votar en contra. No us equivoqueu! Els critico per desatendre la voluntat dels seus propis votants amb els quals ha faltat a la veritat al incomplir el programa electoral amb el qual es van presentar a les eleccions catalanes. En la propaganda electoral deixaven clar que volien un referèndum sobre la independència sempre i quan fos constitucional. Doncs bé, aquesta última votació que es va fer al Congrés era, segurament, l'última oportunitat que tenien els diputats dels PSC per aconseguir un acord amb l'Estat per fer el referèndum. Aleshores, perquè hi van votar en contra? Resposta: perquè Rubalcaba no vol cap mena de referèndum i perquè no hagués acceptat trencar la disciplina de vot en aquest assumpte en un debat d'aquesta importància. I si alguns diputats del PSC ho haguessin fet, probablement haguessin acabat sancionats o fins i tot expulsats del partit. Aquesta és l'aposta federal amb la qual el PSOE es vol desmarcar del PP a Madrid?
Però no ens centrem en això si no en la posició i la credibilitat en la que queda el PSC que és pràcticament nul·la. Pere Navarro ho té molt complicat per guanyar credibilitat dels seus propis votants de cara a les pròximes eleccions catalanes. Ho sap. Ara diu estar preocupat pels desafiliats que estan patint els socialistes catalans en els últims mesos. Primer va assegurar que eren uns quants militants que no podien pagar la quota per la crisi, ara ja ha arribat a nivells tant alts que ha hagut de reconèixer l'evidència: que tenen un problema. Com Navarro no prengui alguna mesura contundent, en els propers comicis catalans, podria arribar a convertir-se en cinquena força política al Parlament. I va camí d'aconseguir-ho, perquè si la seva resposta contundent és convertir Espanya en un estat federal que no vol el PP i que el PSOE condiciona a com ho vulguin ells, sense acceptar cap possibilitat que els catalans decideixin el seu futur, doncs el panorama del PSC és per apretar a córrer. I no cal recordar el paper de Zapatero no fa tants anys. I el pitjor de tot és que sembla que Pere Navarro no se'n adona i potser quan ho faci, ja serà massa tard.

Rajoy ni vol ni pot reformar la Constitució.

Mariano Rajoy, va instar al trio català, que fa uns dies va visitar el Congrés per demanar poder votar, que reformin la Constitució. El president del govern espanyol assegurava,en aquell moment, que deixava la porta oberta per negociar aquesta possible reforma. No van passar ni 24 hores després, que des del mateix PP es va tancar aquesta possibilitat. Ni referèndum ni reforma de la Constitució. No, no i no!

La veritat es que tot i que alguns mitjans catalans destacaven, al dia següent de la intervenció de Rajoy, aquesta porta oberta, tots els que seguim l'actualitat política sabem del cert que era un 'farol'. Perquè? Doncs perquè la reforma de la Constitució espanyola necessita, com a mínim, que els dos partits majoritaris estatals (PP i PSOE) estiguin d'acord. Amb l'actual configuració del Congrés no hi ha lloc per un mínim acord i menys per intentar resoldre el 'problema catalán' tal i com està plantejat actualment. Ja sabem que, fa uns anys, populars i socialistes es van posar ràpidament d'acord per reformar-la a instàncies de la cancellera Angela Merkel. Però una cosa és el que dicta Europa, o més ben dit, Alemanya, i un altre la voluntat dels catalans.
Mariano Rajoy ni té ni tindrà cap intenció de reformar la Constitució per resoldre el problema català. Menys encara perquè els catalans puguin decidir si volen o no seguir formant part d'Espanya. Rajoy, quan diu 'reformar-la' vol dir tocar-la per donar uns quants diners més perquè s'acontentin els catalans. (Tot i que recordem que ja li va dir NO a Artur Mas pel concert econòmic, abans del tema de la consulta). Tenint en compte que parla de diners, té raó quan diu que no pot reformar-la. Això implicaria anar en perjudici d'altres comunitats que, segurament, reclamarien els mateixos privilegis. Eus aquí el problema. En el seu dia ens van vendre el 'café para todos' (AVE para todos, aeropuertos para todos) i ara s'ha convertit en un laberint que dóna una difícil sortida.
La majoria dels ciutadans espanyols estan d'acord en què mantenir 17 autonomies a l'Estat surt molt car i és insostenible a llarg termini en la situació econòmica actual, però no hi ha cap polític que hagi tingut el suficient valor per el·liminar algunes autonomies després de prop de 40 anys. Quines es mantenen? Quines s'eliminen? Per això caldria veure les coses amb perspectiva i una nova transició política capaç de posar d'acord a gent que, ideològicament, estan cada vegada més lluny. I la possibilitat d'aconseguir-ho és la mateixa que Espanya es converteixi en república quan es mori el rei Joan Carles. Està difícil! No hi ha polítics espanyols a l'alçada del moment històric que vivim.

Las verdades de Andalucía...subvencionada.

A sota hi ha un vídeo del PSOE andalús per escalfar motors de cara a les eleccions autonòmiques que es faran el 25 de març. És una prova més que el 'café para todos' a Espanya mai ha existit i sempre hi ha hagut diferències substancials entre les diferents zones de l'Estat. Ara bé, en un moment en què hi ha algunes comunitats que estan patint greus retallades en serveis bàsics, trobo de mal gust un vídeo com aquest. I més, tenint en compte que les comunitats que fan retallades son majoritàriament les que han i estan ajudant econòmicament a comunitats com Andalusia, on teòricament hi ha menys recursos que en les comunitats més riques. Fins quan? Perquè aquesta discriminació? Si Europa es cansa d'ajudar als països pobres a fons perdut perquè no obtenen resultats, passarà el mateix a Espanya a petita escala? Només el temps ens donarà la resposta.

Abajo hay un vídeo del PSOE andaluz para calentar motores de cara a las elecciones autonómicas que tendrán lugar el 25 de marzo. Es una prueba más de que el 'café para todos' en España nunca ha existido y siempre ha habido diferencias sustanciales entre las diferentes zonas del Estado. Ahora bien, en un momento en que hay algunas comunidades que están sufriendo graves recortes en servicios básicos, encuentro de mal gusto un vídeo como este. Y más, teniendo en cuenta que las comunidades que hacen recortes son mayoritariamente las que han y están ayudando económicamente a comunidades como Andalucía, donde teóricamente hay menos recursos que en las comunidades más ricas. ¿Hasta cuando? ¿Porque esta discriminación? Si Europa se cansa de ayudar a los países pobres a fondo perdido porque no obtienen resultados, pasará lo mismo en España a pequeña escala? Sólo el tiempo nos dará la respuesta.

Enquesta: Chacón s'ha equivocat d'estratègia?

Aquesta setmana volem preguntar-vos sobre la derrota de Carme/Carmen Chacón davant Alfredo Pérez Rubalcaba en la lluita per la secretaria general del PSOE. Durant la campanya Chacón va decidir apostar per un PSOE únic, amb accents diferents, com ella mateixa deia, però amb una posició comuna de tots els temes, sense excepció. Aquest discurs, però, topa amb una part del PSC: els que aposten pel federalisme, els que volen poder votar diferent al PSOE si va contra interessos catalans i els que demanen un nou sistema de finançament més just per Catalunya. En tots aquests aspectes Chacón ha volgut demostrar a Espanya que està en contra. L'anècdota sobre el seu nom tampoc ha passat desaparcebuda per una part del PSC. Carme a Catalunya, però Carmen a Espanya. Lleig. Com també ho és el fet de despreciar els seus companys del PSC, al decidir fer el seu primer míting, com a candidata a la secretaria general del PSOE, a Andalusia, quan el més lògic és que l'hagués fet a la terra on l'ha vist créixer com a política. Alguns pensen que ha estat una estratègia per amagar qualsevol reducte catalanista, que no nacionalista, que pogués haver al seu voltant. Com per voler fer-se perdonar. Home és trist. El Patxi López es diu Patxi López a dins i fora d'Euskadi. Tot i això, ella ha apostat per aquesta estratègia pensant que tindria més possibiltats per guanyar. I mals resultats tampoc li ha donat. S'ha quedat a tan sols 22 vots de Rubalcaba. Chacón, però, no tirarà la tovallola i políticament és molt jove, per tant és factible que en el futur busqui noves oportunitats per aconseguir liderar el PSOE.  Creieu, per tant, que l'estratègia de Chacón és bona o s'ha equivocat menyspreant una part del PSC? Esperem les vostres respostes. L'enquesta la trobareu a la columna de la dreta, en la versió web de 'maranya de news'. Gràcies per participar!

Esta semana queremos preguntaros sobre la derrota de Carme/Carmen Chacón ante Alfredo Pérez Rubalcaba en la lucha por la secretaría general del PSOE. Durante la campaña Chacón decidió apostar por un PSOE único, con acentos diferentes, como ella misma decía, pero con una posición común de todos los temas, sin excepción. Este discurso, sin embargo, topa con una parte del PSC: los que apuestan por el federalismo, los que quieren poder votar diferente al PSOE si va contra intereses catalanes y los que piden un nuevo sistema de financiación más justo para Cataluña. En todos estos aspectos, Chacón ha querido demostrar a España que está en contra. La anécdota sobre su nombre tampoco ha pasado desapercibida por una parte del PSC. Carme en Cataluña, pero Carmen en España. Feo. Como también lo es el hecho de despreciar sus compañeros del PSC, al decidir hacer su primer mitin, como candidata a la secretaría general del PSOE, en Andalucía, cuando lo lógico es que lo hubiera hecho en la tierra donde la ha visto crecer como política. Algunos piensan que ha sido una estrategia para ocultar cualquier reducto catalanista, que no nacionalista, que pudiera haber a su alrededor. Como para querer hacerse perdonar. Hombre es triste. Patxi López se llama Patxi López dentro y fuera de Euskadi. Sin embargo, ella ha apostado por esta estrategia pensando que tendría más posibilidades para ganar. Y malos resultados tampoco le ha dado. Se ha quedado a tan sólo 22 votos de Rubalcaba. Chacón, sin embargo, no tirará la toalla y políticamente es muy joven, por lo tanto es factible que en el futuro busque nuevas oportunidades para conseguir liderar el PSOE. Crees, por tanto, que la estrategia de Chacón es buena o se ha equivocado despreciando una parte del PSC? Esperamos vuestras respuestas. La encuesta la encontraréis en la columna de la derecha, en la versión web de 'maranya de news'. Gracias por participar!

La ajustada victoria de Rubalcaba evidencia la división del PSOE.

Rubalcaba saluda Chacón després de la seva victòria. Foto: El País

El PSOE té un greu problema: el nou secretari general, Alfredo Pérez Rubalcaba, no aporta ni dinamisme ni il·lusió per encapçalar una travessia pel desert que suposa la victòria del PP per majoria absoluta a les passades eleccions espanyoles. Rubalcaba i Carme/Carmen Chacón eren candidats a una secretaria general del PSOE sota un paraigües massa pesat: el seu passat al partit. La prova que cap dels dos candidats despertaven passions és el resultat de la votació, en què Rubalcaba s'ha imposat per una diferència de tan sols 22 vots. La dilatada experiència de Rubalcaba l'ha fet vencedor davant una Chacón que s'ha tirat perdres a sí mateixa, al posar-se en contra a una part del seu propi partit a Catalunya, el PSC. La regeneració del PSOE no serà Rubalcaba. Temps al temps. El partit hauria de buscar un candidat nou, com en el seu dia ho va ser Zapatero, que aportava una ventada d'aire fresc. Chacón per la seva proximitat a un Zapatero derrotat, i Rubalcaba per la seva dilatada trajectòria dins el partit, no representen cap regeneració, si no més del mateix. És més, els ciutadans els costarà entendre, d'aquí a 4 anys, que una persona vinculada directa o indirectament a la crisi econòmica com Rubalcaba es presenti a les eleccions. I més si hem sortit de la crisi. Què no hi ha dins el PSOE altres persones capacitades per dirigir el partit i que no estiguin vinculades amb un govern de Zapatero que ha tret els pitjors resultats de la seva història? Si el PSOE no es regenera de veritat, la travessia que faran pel desert de la qual parlàvem al principi serà molt i molt llarga.

El PSOE tiene un grave problema: el nuevo secretario general, Alfredo Pérez Rubalcaba, no aporta ni dinamismo ni ilusión para encabezar una travesía por el desierto que supone la victoria del PP por mayoría absoluta en las pasadas elecciones españolas. Rubalcaba y Carme/Carmen Chacón eran candidatos a una secretaría general del PSOE bajo un paraguas demasiado pesado: su pasado en el partido. La prueba de que ninguno de los dos candidatos despertaban pasiones es el resultado de la votación, en la que Rubalcaba se ha impuesto por una diferencia de tan sólo 22 votos. La dilatada experiencia de Rubalcaba le ha hecho vencedor ante una Chacón que se ha tirado piedras a sí misma, al ponerse en contra a una parte de su propio partido en Catalunya, el PSC. La regeneración del PSOE no será Rubalcaba. Tiempo al tiempo. El partido tendría que buscar un candidato nuevo, como en su día lo fue Zapatero, que aportaba un viento de aire fresco. Chacón, por su proximidad a un Zapatero derrotado y Rubalcaba, por su dilatada trayectoria dentro del partido, no representan ninguna regeneración, si no más de lo mismo. Es más, a los ciudadanos les costará entender, dentro de 4 años, que una persona vinculada directa o indirectamente a la crisis económica como Rubalcaba se presente a las elecciones. Y más si hemos salido de la crisis. ¿Qué no hay dentro de las filas socialistas otras personas capacitadas para dirigir el partido y que no estén vinculadas con un gobierno de Zapatero que ha sacado los peores resultados de su historia? Si el PSOE no se regenera de verdad, la travesía que harán por el desierto de la que hablábamos al principio será muy larga.

El futuro de Rubalcaba y Chacón en el PSOE.

Alfredo Pérez Rubalcaba, ministre d'Educació i Ciència entre els anys 1992 i 1993, ministre de la Presidència i portaveu del Govern entre el 1993 i 1996, ministre de l'Interior entre el 2006 i el 2011 i portaveu del Govern i vicepresident primer entre el 2010 i 2011.
Carme Chacón, vicepresidenta primera del Congrés entre els anys 2004 i 2007, ministra d'Habitatge entre el 2007 i el 2008 i ministra de Defensa entre el 2008 i el 2011.
Aquests són els principals llocs de responsabilitat que han ocupat els dos polítics del PSOE en els últims anys. Ara, tots dos, es postulen com a futurs candidats a la secretaria general del partit socialista, decisió que es prendrà el primer cap de setmana de febrer. Home! crec que ni un ni l'altre han entès la derrota que va obtenir el PSOE en les passades eleccions espanyoles. Rubalcaba utilitza l'experiència per avalar la seva candidatura, sense tenir en compte que una part dels votants socialistes el fan directa o indirectament responsable de la situació de crisi que patim i de no trobar sortides factibles. Per la seva banda, Chacón utilitza la seva "joventut" per aconseguir suport i segons diu ella mateixa, vol donar nous aires al PSOE. Home! nous aires ho donaria una persona desconeguda, com va ser al seu moment Zapatero i que no hagi trepitjat cap ministeri. Vostè, senyora Chacón, serà molt jove, però d'aires nous no n'aporta cap, perquè és tan responsable com Rubalcaba i Zapatero de la situació actual, li agradi o no. Davant aquesta situació, el que hauria de fer el PSOE és renovar-se, però de veritat. Un candidat del PSOE a unes futures eleccions espanyoles que es digui Rubalcaba o Chacón, només farà que donar una altre victòria al PP. Estic convençut que entre les files socialistes hi ha gent molt millor preparada i "nova" per liderar un nou PSOE, que és el que, de veritat, necessita aquest partit. Estic convençut que d'aquí a 4 anys, veurem tant Rubalcaba com Chacón com persones que ens recordaran a una època del passat que no voldrem tornar a repetir. Mentre no facin un veritable renovació, el PSOE seguirà sent un vaixell que navega a la deriva.

Alfredo Pérez Rubalcaba, ministro de Educación y Ciencia entre los años 1992 y 1993, ministro de la Presidencia y portavoz del Gobierno entre 1993 y 1996, ministro del Interior entre 2006 y 2011 y portavoz del Gobierno y vicepresidente primero entre 2010 y 2011. Carme Chacón, vicepresidenta primera del Congreso entre los años 2004 y 2007, ministra de Vivienda entre 2007 y 2008 y ministra de Defensa entre 2008 y 2011. Estos son los principales puestos de responsabilidad que han ocupado los dos políticos del PSOE en los últimos años. Ahora, ambos, se postulan como futuros candidatos a la secretaría general del partido socialista, decisión que se tomará el primer fin de semana de febrero. Hombre! creo que ni uno ni otro han entendido la derrota que obtuvo el PSOE en las pasadas elecciones españolas. Rubalcaba utiliza la experiencia para avalar su candidatura, sin tener en cuenta que una parte de los votantes socialistas lo hacen directa o indirectamente responsable de la situación de crisis que padecemos y de no encontrar salidas factibles. Por su parte, Chacón utiliza su "juventud" para conseguir apoyo y según dice ella misma, quiere dar nuevos aires al PSOE. Hombre! nuevos aires lo daría a una persona desconocida, como fue en su momento Zapatero y que no haya pisado ningún ministerio. Usted, señora Chacón, será muy joven, pero de aires nuevos no aporta ninguno, porque es tan responsable como Rubalcaba y Zapatero de la situación actual, le guste o no. Ante esta situación, lo que debería hacer el PSOE es renovarse, pero de verdad. Un candidato del PSOE a unas futuras elecciones españolas que se diga Rubalcaba o Chacón, sólo hará que dar otra victoria al PP. Estoy convencido de que entre las filas socialistas hay gente mucho mejor preparada y "nueva" para liderar un nuevo PSOE, que es lo que, de verdad, necesita este partido. Estoy convencido de que dentro de 4 años, veremos tanto Rubalcaba como Chacón como personas que nos recordarán a una época del pasado que no queremos volver a repetir. Mientras no hagan una verdadera renovación, el PSOE seguirá siendo un barco que navega a la deriva.