Podem, a favor del Dret a Decidir

La sorpresa de les eleccions europees a Espanya ha estat el partit Podem (Podemos), de Pablo Iglesias. El moviment del 15-M sembla haver trobat, en aquest partit, un líder per intentar aconseguir un canvi polític a nivell espanyol. El primer pas: començar a posar fi al bipartidisme que hi ha a Espanya (no a Catalunya), després consolidar el seu espai electoral i qui sap si arribar algun dia al poder. En tan sols 5 mesos d'existència ha aconseguit treure 5 representants a les eleccions europees, més que Ciutadans que tot i que ha pujat a nivell estatal, a Catalunya pateix un cert retrocés en favor de Podem.

Sobre Catalunya, Podem ho té molt clar. Els catalans han de decidir el seu futur nacional i la seva integració o no a la Unió Europea. L'únic partit estatal que va en aquesta línia és Esquerra Unida (a Catalunya, ICV). La posició a favor del Dret a Decidir contrasta amb la del PP, PSOE, UPyD y Ciudadanos, que mantenen una posició totalment contrària i inamovible sobre aquest tema. Un altre diferència destacada és que Podem no és un partit totalment favorable a l'Euro. És a dir, que si la moneda única serveix per millorar la nostra economia i societat està a favor, però si només ens serveix per dependre més d'Alemanya i d'imposicions dels BCE i de la cancellera Merkel, està en contra. Sobre monarquia o república, també demana que siguin els ciutadans que democràticament decideixin en quin tipus de país volen viure. I pel que fa els bancs, el seu posicionament és clar: res de salvar-los. També assegura que si governessin, prohibirien als bancs fer fora de casa la gent que no pot pagar la hipoteca. Un missatge populista, però que en època de crisi, o més ben dit, d'empobriment que viu el país, arriba a molta gent.

El temps dirà si Podem ha arribat per quedar-se i per convertir-se en una veritable alternativa de poder o si és una flor que no fa estiu. De moment, el que és clar és que si Podem governés a Espanya, Catalunya no tindria cap problema per decidir sobre la seva independència, i  tot això estic convençut que es faria sense necessitat de canviar la Constitució. Perquè? Perquè si un partit com Podem hagués governat Espanya, segurament mai s'hagués arribat a la situació en la que es troba ara Catalunya, un punt de no retorn i que, probablement, desembocarà el #9N2014 en alguna cosa, ja sigui referèndum o eleccions anticipades.

15-M: La revolución que queda por venir.

La revolució del 15-M és a punt de complir sis mesos. El moviment d'indignats, que va néixer a Madrid i que ràpidament es va estendre per tot l'Estat, no tenia representants. Era i és un conjunt de ciutadans que tenen en comú que estan indignats amb la situació actual, política, econòmica i social. Diumenge hi ha eleccions. La previsible victòria històrica del PP pot fer que els polítics es prenin el 15-M com un episodi de la història que ja ha passat. La prova d'aquesta sospita que tinc, és que els grans partits ja eviten el tema, potser perquè no els interessa treure'l. De fet, en el cara a cara entre Rubalcaba i Rajoy es va parlar molt de la crisi, però res dels indignats ni de les seves propostes. La dació en pagament, una de les propostes més unànimes dels indignats i de la societat en general, no té receptor. Els desnonaments que eviten els indignats, cada dia són més, la gent sense feina també, els que deixen de cobrar la prestació sense trobar feina augmenten...Això provoca una escalada de la tensió social. En un moment en què ningú no veu una sortida a la crisi, els polítics han de trobar no respostes, si no solucions i decisions. L'avís que va suposar el 15-M va ser un toc d'alerta a una generació de polítics caducs que no han sabut adaptar-se als nous temps i que segueixen fent i actuant de la mateixa manera que fa 30 anys. A aquests els faig un advertiment: si menysprean aquest moviment social i no els tenen en compte, potser se'ls hi girarà en contra i el que fins ara, alguns titllen d'anecdòtic, es pot convertir en una revolució d'imprevisibles conseqüències. La història s'escriu cada dia, no ho oblidin, i les revolucions no entenen ni de lleis ni de normes.
  
La revolución del 15-M está a punto de cumplir seis meses. El movimiento de indignados,que nació en Madrid y que rápidamente se extendió por todo el Estado, no tenía representantes. Era y es un conjunto de ciudadanos que tienen en común su indignación con la situación actual, política, económica y social. Domingo hay elecciones. La previsible victoria histórica del PP puede hacer que los políticos se tomen el 15-M como un episodio de la historia que ya ha pasado. La prueba que tengo de esta sospecha, es que los grandes partidos ya evitan el tema, quizá porque no les interesa sacarlo. De hecho, en el cara a cara entre Rubalcaba y Rajoy se habló mucho de la crisis, pero nada de los indignados ni de sus propuestas. La dación en pago, una de las propuestas más unánimes de los indignados y de la sociedad en general, no tiene receptor. Los desahucios que evitan los indignados, cada día son más, la gente sin trabajo también, los que dejan de cobrar la prestación sin encontrar trabajo aumentan... Esto provoca una escalada de la tensión social. En un momento en que nadie ve una salida a la crisis, los políticos deben encontrar no respuestas, sino soluciones y decisiones. El aviso que supuso el 15-M fue un toque de alerta a una generación de políticos caducos que no han sabido adaptarse a los nuevos tiempos y que siguen haciendo y actuando de la misma manera que hace 30 años. A éstos les hago una advertencia: si menosprecian este movimiento social y no los tienen en cuenta, tal vez se les girará en contra y lo que hasta ahora, algunos tildan de anecdótico, se puede convertir en una revolución de imprevisibles consecuencias. La historia se escribe cada día, no lo olviden, y las revoluciones no entienden ni de leyes ni de normas.