CiU: Primer 'concert econòmic', després 'pacte fiscal' i ara un referèndum. Prou!

Artur Mas, president del govern català.

El programa electoral de CiU de les últimes eleccions catalanes situava el concert econòmic com a demanda  central en l'estratègia del partit dels pròxims 4 anys. La proposta es va incloure en el programa i, per tant, majoritàriament votada pels catalans. Al cap de poc temps, però, el joc d'estratègies i posteriors pactes de CiU amb el PP van transformar el concert econòmic en pacte fiscal. És a dir, es va passar de la voluntat decidida d'aconseguir el control econòmic a buscar, amb l'ajuda/voluntat del PP, un pacte fiscal per aconseguir-ho. Ja sabem, però, que un pacte vol dir un acord i amb el PP un acord significa una rebaixa de les expectatives que es van crear amb el concert econòmic. Però les rebaixes de CiU no s'han acabat aquí. Ara ja no parla de pacte fiscal, si no de portar la qüestió del pacte fiscal a un referèndum per saber què opinen els catalans...No és prou referèndum unes eleccions on la proposta electoral de CiU ja estava inclosa?. Quina és, aleshores, la necessitat de fer un referèndum? Guanyar temps perquè l'estratègia de CiU, amb un PP amb majoria absoluta, fa aigües i sap que sense trecar amb la Constitució, aconseguir el pacte fiscal o el concert econòmic és impossible. Polítics de CiU, deixin d'enganyar els ciutadans i agafin el toro per les banyes o si no, donin pas a uns altres. L'estratègia dels últims 30 anys de CiU ja no funciona i els ciutadans tenen més mitjans per adonar-se'n que no volen estàr 3 dècades més pidolant les engrunes que ens vulguin donar des de Madrid. Prou!

El programa electoral de CiU de las últimas elecciones catalanas situaba el concierto económico como demanda central en la estrategia del partido de los próximos 4 años. La propuesta se incluyó en el programa y, por tanto, mayoritariamente votada por los catalanes. Al poco tiempo, sin embargo, el juego de estrategias y posteriores pactos de CiU con el PP transformaron el concierto económico en pacto fiscal. Es decir, se pasó de la voluntad decidida de lograr el control económico, a buscar, con la ayuda / voluntad del PP, un pacto fiscal para conseguirlo. Ya sabemos, sin embargo, que un pacto significa un acuerdo y con el PP un acuerdo significa una rebaja de las expectativas que se crearon con el concierto económico. Pero las rebajas de CiU no han acabado aquí. Ahora ya no habla de pacto fiscal, si no de llevar la cuestión del pacto fiscal a un referéndum para saber qué opinan los catalanes... ¿No es suficiente referéndum unas elecciones donde la propuesta electoral de CiU ya estaba incluida?. ¿Cuál es, entonces, la necesidad de hacer un referéndum? Ganar tiempo porque la estrategia de CiU, con un PP con mayoría absoluta, hace aguas y sabe que sin romper con la Constitución, conseguir el pacto fiscal o el concierto económico es imposible. Políticos de CiU, dejen de engañar a los ciudadanos y cojan el toro por los cuernos o si no, den paso a otros. La estrategia de los últimos 30 años de CiU ya no funciona y los ciudadanos tienen más medios para darse cuenta que no quieren estar 3 décadas más mendigando las migajas que nos quieran dar des de Madrid. ¡Basta! 

España tiene un problema: la Catalunya sin Ñ.

Obsessiu, malaltís, repetitiu...Són els tres primers adjectius que m'han vingut al cap al veure aquest matí la portada del diari ABC. Ho lamento pels professionals que treballen en aquest mitjà, que tinguin al capdavant un professional tendenciós i tan poc rigurós. En realitat no és culpa d'ells. La majoria deuen ser periodistes malpagats -mileuristes-, que prou feina tenen per conservar precisament un bé preuat, la feina. És sabut pels periodistes, mínimament professionals de veritat, que diaris com ABC o La Razón s'han convertit, des de fa temps, en 'panfletos' propagandístics al servei del PP. Lluny queda l'època en què se suposava una mínima imparcialitat dels mitjans, cada cop més ofegada, en part suposo que per la crisi econòmica. No són els únic diaris, efectivament, però són els que ho fan de manera més descarada. Només espero que la persona que compra aquest tipus de premsa sàpiga què està comprant i que hi ha una realitat que va més enllà del que pot llegir en ells. La portada d'aquest 15 de març de 2012 m'ha sorprès perquè crec que, per primer cop, el rotatiu reconeix una veritat que, de fet, no és nova: Espanya té un problema que es diu Catalunya. Però no de tot Catalunya si no de la Catalunya que s'escriu amb NY i no amb Ñ. Analitzem el problema de fons. Hi ha una part de la població espanyola que considera Espanya és una sola nació, on la llengua és el castellà. Tot el que surti d'aquesta regla bàsica és considera una pedra a la sabata que s'ha de treure perquè molesta. I com la intenten treure? A través d'una regla bàsica: la majoria guanya la minoria. I amb aquesta regla bàsica pretenen aconseguir el seu objectiu: exterminar, matar, o erradicar, digueu com vulguis, una cultura que sigui diferent a la castellana, en aquest cas la catalana. Perquè? Perquè els molesta que, dins un territori que consideren de la seva propietat, no puguin entendre una persona. Són les persones que Espanya la consideren espanyola i que no té cabuda ni la cultura catalana, ni la basca, ni la gallega, ni cap altre. Les enquestes avisen que cada cop són més els independentistes catalans. Crec, però, que no ens havíem adonat i el que cada cop hi ha més són independentistes espanyols. No és un problema nou. Fa segles que se'n parla. Espanya té un problema, efectivament i no sap, ni ha sabut mai com resoldre. Seria tan fàcil com reconèixer una realitat que existeix i que alguns s'entesten a uniformitzar. Quan més ho intentin menys ho aconseguiran, i així passaran els anys...

Obsesivo, enfermizo, repetitivo ... Son los tres primeros adjetivos que me han venido a la cabeza al ver esta mañana la portada del diario ABC. Lo lamento por los profesionales que trabajan en este medio, que tengan al frente un profesional tendencioso y tan poco riguroso. En realidad no es culpa de ellos. La mayoría deben ser periodistas malpagados -mileuristas-, que bastante tienen para conservar precisamente un bien preciado, el trabajo. Es sabido por los periodistas, mínimamente profesionales de verdad, que diarios como ABC o La Razón han convertido, desde hace tiempo, en 'panfletos' propagandísticos al servicio del PP. Lejos queda la época en que se suponía una mínima imparcialidad de los medios, cada vez más ahogada, en parte supongo que por la crisis económica. No son los único diarios, efectivamente, pero son los que lo hacen de manera más descarada. Sólo espero que la persona que compra este tipo de prensa sepa qué está comprando y que hay una realidad que va más allá de lo que puede leer en ellos. La portada de este 15 de marzo de 2012 me ha sorprendido porque creo que, por primera vez, el rotativo reconoce una verdad que, de hecho, no es nueva: España tiene un problema que se llama Catalunya. Pero no de toda Catalunya si no de la Catalunya que se escribe con NY y no con Ñ. Analizamos el problema de fondo. Hay una parte de la población española que considera a España es una sola nación, donde la lengua es el castellano. Todo lo que salga de esta regla básica se considera una piedra en el zapato que hay que sacar porque molesta. Y como la intentan sacar? A través de una regla básica: la mayoría gana la minoría. Y con esta regla básica pretenden lograr su objetivo: exterminar, matar, o erradicar, dilo como quieras, una cultura que sea distinta a la castellana, en este caso la catalana. Porque? Porque les molesta que, dentro de un territorio que consideran de su propiedad, no puedan entender una persona. Son las personas que a España la consideran española y que no tiene cabida ni la cultura catalana, ni la vasca, ni la gallega, ni ninguna otra. Las encuestas avisan de que cada vez son más los independentistas catalanes. Pero creo que no nos habíamos dado cuenta y lo que cada vez hay más son independentistas españoles. No es un problema nuevo. Hace siglos que se habla. España tiene un problema, efectivamente y no sabe, ni ha sabido nunca cómo resolver. Sería tan fácil como reconocer una realidad que existe y que algunos se empeñan en uniformizar. Cuando más lo intenten menos lo conseguirán, y así pasarán los años... 

La huelga general del 29-M: razones de un fracaso anunciado.

La convocatòria de vaga general pel 29 de març no és més que una demostració que els sindicats s'han convertit en partits polítics. Hi ha raons, no per fer una vaga general, si no per fer fora tot una generació de polítics, banquers i sindicalistes, que aprofiten la crisi per seguir vivint del 'cuento'. Quan encara no fa 100 dies de la victòria per majoria absoluta de Mariano Rajoy a les eleccions espanyoles, els sindicats CCOO i UGT s'han tret de la màniga una vaga general contra la reforma laboral imposada pel govern de Rajoy. D'aquesta manera suposo que els sindicats acontenten a la seva tropa (minoritària), que demanava alguna resposta contundent contra les mesures dictades per Brusel·les, perdó per Rajoy. Ara bé, objectivament i tenint en compte que la majoria d'espanyols van votar al Mariano, tinc clar que, com a mínim, la majoria absoluta de la població que va anar a votar el dia dels comicis no farà vaga. Perquè? Doncs perquè quan van anar a votar-lo ja s'imaginaven que les mesures que prendria el nou govern espanyol anirien en aquesta línia. A qui li ha sorprès la reforma laboral? A ningú. El que trobo indignant és que els sindicats facin vaga per aquest motiu i no hagin mogut ni un dit, durant els últims anys de crisi, a favor dels més de 5 milions de persones sense feina que hi ha al conjunt de l'Estat. Quines possibles solucions han aportat els sindicats en els últims anys per ajudar les persones que estan sense feina? Cap ni una. És cert que amb aquesta reforma laboral, el treballador perd una part dels seus drets. Però jo, que he estat 5 mesos a l'atur, us asseguro que prefereixo perdre una part d'aquests drets si a canvi trobo feina. Perquè quins drets tindrà una persona que no aconsegueixi trobar-ne mai? En moments com els que estem vivint l'últim que necessita Espanya és una vaga general. Això suposarà pèrdues econòmiques per les empreses i de retruc pels treballadors. I què aconseguiran els sindicats? Res. Amb un govern legitimat a les urnes fa tants pocs dies, Rajoy seguirà el dictat de la Unió Europea pesi a qui li pesi. Això sí, els sindicats s'hauran demostrat a sí mateixos que existeixen, però també hauran demostrat, i si no temps al temps, que, com els polítics, cada cop estan més allunyats de la realitat ciutadana.

La convocatoria de huelga general para el 29 de marzo no es más que una demostración de que los sindicatos se han convertido en partidos políticos. Hay razones, no para hacer una huelga general, si no para echar a una generación de políticos, banqueros y sindicalistas, que aprovechan la crisis para seguir viviendo del cuento. Cuando aún no hace 100 días de la victoria por mayoría absoluta de Mariano Rajoy en las elecciones españolas, los sindicatos CCOO y UGT se han sacado de la manga una huelga general contra la reforma laboral impuesta por el gobierno de Rajoy. De esta manera supongo que los sindicatos contentan a su tropa (minoritaria), que pedía alguna respuesta contundente contra las medidas dictadas por Bruselas, perdón por Rajoy. Ahora bien, objetivamente y teniendo en cuenta que la mayoría de españoles votaron a Mariano, tengo claro que, como mínimo, la mayoría absoluta de la población que acudió a votar el día de los comicios no hará huelga. ¿Porque? Pues porque cuando fueron a votarlo ya se imaginaban que las medidas que tomaría el nuevo gobierno español irían en esta línea. ¿A quién le ha sorprendido la reforma laboral? A nadie. Lo que encuentro indignante es que los sindicatos hagan huelga por este motivo y no hayan movido ni un dedo, durante los últimos años de crisis, a favor de los más de 5 millones de personas sin trabajo que hay en el conjunto del Estado. ¿Qué posibles soluciones han aportado los sindicatos en los últimos años para ayudar a las personas que están sin trabajo? Ninguna. Es cierto que con esta reforma laboral, el trabajador pierde una parte de sus derechos. Pero yo, que he estado 5 meses en paro, os aseguro que prefiero perder una parte de estos derechos si a cambio encuentro trabajo. Porque ¿qué derechos tendrá una persona que no logre encontrar nunca? En momentos como los que estamos viviendo lo último que necesita España es una huelga general. Esto supondrá pérdidas económicas para las empresas y de rebote para los trabajadores. ¿Y qué conseguirán los sindicatos? Nada. Con un gobierno legitimado en las urnas hace tan pocos días, Rajoy seguirá el dictado de la Unión Europea pese a quien le pese. Eso sí, los sindicatos se habrán demostrado a sí mismos que existen, pero también habrán demostrado, y si no tiempo al tiempo, que, como los políticos, cada vez están más alejados de la realidad ciudadana.

Resultats enquesta: La delegada del govern espanyol a València ha de dimitir?

La majoria, el 94%, creu que sí que la delegada del govern espanyol a València, Paula Sánchez de León, hauria de dimitir arran dels incidents que es van produir   el 20 de febrer a la capital valenciana entre la policia i joves estudiants i que es va saldar amb 43 detinguts. En canvi, un 5% creu que Sánchez de León no ha de dimitir, tot i els incidents. Amb el pas dels dies, està clar que les intencions de la delegada del govern espanyol a València és mantenir-se al càrrec i esperar que la mala memòria política dels ciutadans torni a oblidar els fets. Qui és responsable, aleshores, dels fets que es van produir a València? Pel govern espanyol els ciutadans, per això no mou ni un dit. Pels ciutadans, els polítics i la policia. Però com el poder  no és del poble, si no que radica en els polítics. Aquesta batalla l'han guanyat ells i la seguiran guanyant mentre les coses segueixin així.

La mayoría, el 94%, cree que sí la delegada del gobierno español en València, Paula Sánchez de León, debería dimitir a raíz de los incidentes que se produjeron el 20 de febrero en la capital valenciana entre la policía y jóvenes estudiantes y que se saldó con 43 detenidos. En cambio, un 5% cree que Sánchez de León no debe dimitir, pese a los incidentes. Con el paso de los días, está claro que las intenciones de la delegada del gobierno español en Valencia es mantenerse al cargo y esperar que la mala memoria política de los ciudadanos vuelva a olvidar los hechos. ¿Quién es responsable, entonces de los hechos que se produjeron en Valencia? Para el gobierno español los ciudadanos, por eso no mueve ni un dedo. Para los ciudadanos, los políticos y la policía. Pero como el poder no es del pueblo, sino que radica en los políticos. Esta batalla la han ganado ellos y la seguirán ganando mientras las cosas sigan así.

Estudiants: utilitzeu nous mètodes de protesta!

Avinguda Diagonal de Barcelona, 29 de febrer. Font: ACN

Passem moment difícils. He comentat més d'una vegada en aquest blog, que la paciència dels ciutadans s'està començant a esgotar. El fet que ningú no vegi encara la llum al final d'aquest llarg túnel anomenat crisi fa que el nerviosisme de la societat vagi en augment dia rera dia. Primer van ser els indignats que van donar un toc d'alerta. Els polítics no els van fer gaire cas. Un any després són els estudiants qui donen un segon toc d'alerta. I sembla que els polítics faran com qui sent ploure: mirar-s'ho i pensar: què hi farem! agafarem un paraigüa per no mullar-nos. Substitueix ara la paraula "paraigüa" per "una bona cartera" i pensa, aleshores, en el nivell de preocupació que creus que pot tenir un polític sobre aquestes protestes. El mateix polític, que com aquí ja hem denunciat més d'un cop, cobra més de 21.000 € a l'any només en desplaçaments de Barcelona capital al Parlament (situat també a Barcelona ciutat). Els polítics són molt llestos. Diversos diaris han destapat aquestes xifres diverses vegades en els últims mesos, però els polítics fan tot el que està a les seves mans perquè la notícia passi desapercebuda. Les protestes dels estudiants tenen sentit i raó. Però erren en les formes. Els estudiants haurien de tenir clar contra qui es fan aquestes protestes: polítics i bancs. Per tant haurien de ser a ells a qui demanéssim responsabilitats. És per aquest motiu que poso en qüestió el mètode que utilitzen els estudiants: tallar la Diagonal, o qualsevol altre carrer. Penseu en l'afectació que provoquen i a qui perjudica i a qui no. Aquest tipus de protesta perjudica als ciutadans, que precisament estan a favor, majoritàriament, de les protestes i que amb prou feines es desplacen per motius com anar a treballar o anar a una entrevista de feina (amb sort). No els ajudem i ens estem tirant pedres sobre nosaltres mateixos. S'ha de canviar el mètode perquè està vist que si seguim utilitzant el tradicional, ja heu vist, amb els anys, quin resultat dona. Què es pot fer? Doncs mètodes de protesta que no impliquin molestar al ciutadà de peu i que segurament pateix tant la crisi com tu. A qui s'ha d'emprenyar de veritat és a una colla de polítics que ens governen o que estan a l'oposició i que entre uns i altres viuen del cuento, fan veure que es tiren la cavalleria per sobre  i després se'n van junts de copes per celebrar que ells això de la crisi no els toca. També s'ha d'emprenyar als presidents de les grans entitats financeres que han pres el pèl als ciutadans durant molts anys. Tots ells haurien de ser jutjats per crims contra la humanitat. Potser no han matat ningú físicament, però sí que estan matant tot una generació de joves que lluiten ara per no perdre l'esperança. Ànims!

Pasamos momentos difíciles. He comentado más de una vez en este blog, que la paciencia de los ciudadanos sebestá empezando a agotar. El hecho de que nadie vea aún la luz al final de este largo túnel llamado crisis hace que el nerviosismo de la sociedad vaya en aumento día tras día. Primero fueron los indignados que dieron un toque de alerta. Los políticos no les hicieron mucho caso. Un año después son los estudiantes quienes dan un segundo toque de alerta. Y parece que los políticos harán como quien oye llover: mirarlo y pensar: ¿qué le vamos a hacer! cogeremos un paraguas para no mojarnos. Sustituye ahora la palabra "paraguas" para "una buena cartera" y piensa, entonces, en el nivel de preocupación que crees que puede tener un político sobre estas protestas. El mismo político, que como aquí ya hemos denunciado más de una vez, cobra más de 21.000 € al año sólo en desplazamientos de Barcelona capital en el Parlamento (situado también en Barcelona ciudad). Los políticos son muy listos. Varios diarios han destapado estas cifras varias veces en los últimos meses, pero los políticos hacen todo lo que está en sus manos para que la noticia pase desapercibida. Las protestas de los estudiantes tienen sentido y razón. Pero se equivocan en las formas. Los estudiantes deberían tener claro contra quien se hacen estas protestas: políticos y bancos. Por lo tanto deberían ser a ellos a quienes pidiéramos responsabilidades. Es por este motivo que pongo en cuestión el método que utilizan los estudiantes: cortar la Diagonal, o cualquier otra calle. Piensa en la afectación que provocan y a quién perjudica ya quién no. Este tipo de protesta perjudica a los ciudadanos, que precisamente están a favor, mayoritariamente, de las protestas y que apenas se desplazan por motivos como ir a trabajar o ir a una entrevista de trabajo (con suerte). No les ayudamos y nos estamos tirando piedras sobre nosotros mismos. Hay que cambiar el método porque está visto que si seguimos utilizando el tradicional, ya habéis visto, con los años, qué resultado da. ¿Qué se puede hacer? Pues métodos de protesta que no impliquen molestar al ciudadano de a pie y que seguramente sufre tanto la crisis como tú. A quién se debe cabrear de verdad es al grupo de políticos que nos gobiernan o que están en la oposición y que entre unos y otros viven del cuento, hacen ver que se tiran la caballería por encima y luego se van juntos de copas para celebrar que ellos esto de la crisis no les toca. También se tiene que emprenyar a los presidentes de las grandes entidades financieras que han tomado el pelo a los ciudadanos durante muchos años.Todos ellos deberían ser juzgados por crímenes contra la humanidad. Quizá no han matado a nadie físicamente, pero sí que están matando a una generación de jóvenes que luchan ahora para no perder la esperanza. Ánimos!