Què esperar de la trobada entre Mas i Rajoy?

La resposta a la pregunta és clara: res. Rajoy segueix instal·lat en el no a tot i Mas atrapat per un referèndum que ja li reclama el 80% dels catalans. Dues posicions que lluny d'aproximar-se segueixen equidistants i inamovibles. Preocupant per qui no vulgui el xoc de trens.
La pista més clara ens la dona la trobada prèvia entre el president espanyol, Mariano Rajoy, i el nou líder del PSOE, Pedro Sánchez. Tots dos han acordat una mateixa posició sobre el referèndum: considerar-lo il·legal a tots els efectes i que no es pugui celebrar de cap manera. La única sortida que tindria Catalunya, a parer dels socialistes, és la reforma de la Constitució. Però, en aquest sentit, Sánchez ha rebut també un cop de porta. Rajoy ha dit que ni parlar-ne, que ara no és el moment i que la Constitució no es toca. Que si algun dia es decideix a reformar-la és perquè hi ha un consens semblant  al de la transició. És a dir, tenint en compte que en aquell moment se sortia de 40 anys de dictadura i vist que no hi ha perspectives d'un episodi semblant, significa que Rajoy no té cap mena d'intenció de canviar la Constitució, ni ara ni mai!
A més, els socialistes, per molt que ens ho vulguin fer creure, tampoc hi creuen ni tenen intenció de reformar-la. Si hi creguessin de veritat, ja l'haurien reformat en temps de Zapatero. Però ho van trobar innecessari i ara, quan veuen que cada cop més catalans es plantegen si seguir vinculats a Espanya els hi entra la pressa. Si fos cert, a més, com el PSOE vendria a la resta d'Espanya una Constitució que es fa per acontentar els catalans? Creus sincerament que Espanya, en una suposada votació posterior per referendar-la, hi votaria a favor? O que, per contra, tornaria a ressorgir l'anticatalanisme que ha perdurat durant anys i anys des de temps que els presents ni hem viscut? Però si han estat els mateixos socialistes, amb l'acompanyament dels populars, els que en unes hores van proclamar Felip VI com a nou rei sense consultar-ho al poble! Veieu real la possibilitat que consultin a tots els espanyols sobre el tipus d'estat que volen i com ha de ser? Impossible!
Dimecres, un cop finalitzada la reunió a la Moncloa entre Mas i Rajoy, tots dos hauran evidenciat que no hi ha cap novetat a banda i banda, i que el xoc de trens s'aproxima de manera inexorable. I aquest xoc de trens arribarà el dia en què un president català decideixi desobeir les ordres dictades per Madrid i agafi el camí que majoritàriament li haurà traçat el poble català, sense mirar enrere. Haurà de ser un president valent i amb el pas ferm. Si serà Mas, Junqueras o un altre, només el temps ho dirà.

Què farà Rajoy amb Catalunya després de les eleccions europees?

Catalunya vol decidir el seu futur com a país. Aquesta és la conclusió més clara després de les eleccions europees a nivell català. La victòria d'ERC i els bons resultats obtinguts per la resta de partits que estan a favor del 'Dret a decidir' (CiU i ICV) han creat una base sólida en aquest sentit. (Recordem que en aquests comicis la CUP no es presentava). La novetat més destacada és la irrupció de 'Podem', que recordem-ho de pas, també és favorable al 'Dret a decidir' del catalans i que deixa a l'ombra uns Ciutadans que, tot i que també ha obtingut uns bons resultats, sembla que s'estanquen a Catalunya. Pel que fa als grans partits contraris al 'Dret a decidir' (PSC i PP) pateixen un fort revés i deixen en entredit la seva estratègia de cara al referèndum que s'hauria de celebrar el #9N2014 (en menys de sis mesos).

Font: La Vanguardia.com

I davant d'aquest panorama, com actuarà Mariano Rajoy? Girar-se d'esquena a Catalunya i fer veure que aquí no ha passat res? Canviar d'estratègia? Seguir igual? Doncs, aposto que el PP seguirà amb la mateixa estratègia, és a dir, impedir la celebració del referèndum de totes les maneres possibles i sota diverses amenaces a l'estil de viatges per l'espai sideral.
La seva última amenaça i el xoc de trens definitiu, però, serà el Tribunal Constitucional, que previsiblement intentarà declarar inconstitucional la llei de consultes catalana, que el Parlament català ha d'aprovar el mes de setembre. Ho intentarà i estic convençut que ho farà abans del 9 de novembre. Van necessitar anys per dictar una sentència contra l'Estatut, però no dubteu que no trigaran ni una setmana en declarar inconstitucional una llei de consultes que té com a objectiu trencar la unitat d'Espanya.
Rajoy mantindrà aquest posicionament contrari a la consulta, inclús tenint en compte que això radicalitzarà més l'opinió dels catalans. Però sabeu què passa? Que a Rajoy li és igual. Li és igual, perquè el PP de Catalunya ja no l'importa massa, tenint en compte que és la cinquena força política a Catalunya i que, tot i això, ha pogut guanyar les eleccions europees a nivell estatal. Però abans prefereix perdre vots a Catalunya, on ja fa temps que ha tirat la tovallola, que a la resta de l'Estat. El PP també sap que el seu posicionament sobre Catalunya li reporta més vots, que no pas li treu, a la resta d'Espanya.
Així, doncs, tot apunta que anem en direcció al xoc de trens de manera inexorable i inevitable. De moment, però, a Catalunya el partit l'estan guanyant els que volen anar a votar el pròxim 9 de novembre, perquè son majoria, segons la millor enquesta que és pot fer: les urnes.

ICV, contra la independència?

Segurament aquest artícle l'hauríem de fer quan se sàpiga del cert que es farà el referèndum sobre la independència de Catalunya el #9N2014. Suposem, però, que ja és segur. Seria el moment en què els partits catalans s'haurien de posicionar a favor del sí o del no.
Qui te les de guanyar i les de perdre en aquest debat? Està clar. Les de guanyar tots els partits que tinguin molt clares les idees, ja sigui en un sentit o en un altre, és a dir, ERC, PP, Ciutadans i la CUP. Qui te les de perdre? Doncs els partits que es queden a mitges tintes o que pateixen contradiccions dins les seves files o entre el seu electorat: CiU, el PSC i ICV.

Em centraré precisament en analitzar els ecosocialistes i el seu perfil de votant per treure'n l'entrellat del que pot passar en un futur més o menys proper. ICV és un partit que des del principi ha defensat de manera clara i contundent el dret a decidir dels catalans. Aquesta aposta, a més, s'ha vist reforçada per la posició del partit a nivell estatal. Recordem que Esquerra Unida va votar al Congrés a favor de què Catalunya pogués convocar un referèndum legal. Fins aquí cap contradicció i per tant res a dir.
El problema dels ecosocialistes vindrà quan s'hagin de mullar sobre el què votar en el referèndum. ICV ha de tenir en compte que té un electorat dividit en aquesta qüestió, tot i que personalment penso que està més aviat en contra de la independència. Aquest posicionament contrari, però, no és radical, és a dir, que si arriba la independència perquè la majoria dels catalans així ho decideixen, ho acceptarien sense fer gaires escarafalls. Penso que son més aviat contraris, perquè els que estan clarament a favor de la independència ja tenen altres partits que defensen aquest postulat d'una manera més contundent.
Ara bé, dit això i des del punt de vista de partit, posicionant-se en el mateix grup que PSC i PP tampoc s'hi sentirien gaire còmodes. Per tant, el més factible, i el més probable és que el partit acabi decidint agafar una opció mixta, és a dir, que dins el partit hi haurà gent a favor i gent més aviat en contra. Aquesta opció ens la poden vendre com que ICV és un partit plural i obert a gent tant favorable com contrària a la independència. A efectes pràctics, però, aquesta contradicció els perjudicaria electoralment perquè el federalisme (que seria la idea més aproximada que defensen) i la independència, són dues opcions tan radicalment diferents que no es poden presentar en un mateix programa electoral i defensar-les al mateix temps. Això provocaria un missatge de confusió entre els seus electors que es pensarien buscar altres opcions més clarificadores en aquest sentit i que per tant els doni més seguretat sobre el tema en qüestió.
Veurem en els pròxims mesos cap a on es decanta la balança. Suposo que si encara no s'han mullat és perquè no tenen clar quina és la millor opció. Molt probablement vulguin esperar a algun tipus de moviment tàctic de Madrid per posicionar-se definitivament. Ara, tal i com estan les coses a hores d'ara, defensar un federalisme des de Catalunya, és més que complicat. Estarem atents a l'evolució d'aquest partit.

Carta oberta a Josep Antoni Duran i Lleida

Amb tot el respecte, però estàs equivocat. Josep Antoni Duran i Lleida t'equivoques en l'anàlisi i en l'estratègia. Explicaré perquè i al final et donaré una humil recomanació.

En les últimes eleccions catalanes CiU es va presentar amb un inequívoc programa electoral: fer un referèndum per la independència de Catalunya, on a més, es posicionava a favor del sí. Artur Mas va ser clar, en aquest sentit. Això li va passar factura a les urnes, tot i que les enquestes deien el contrari. Què va passar? Doncs que l'electorat ,que fins aquell moment havia votat CiU per la seva posició moderada, no estava còmode i va emigrar el seu vot cap a altres formacions polítiques. Un altre dels errors, en aquest cas d'Artur Mas, va ser en personalitzar tot aquest canvi tan sols en la seva figura. Un procés d'aquestes característiques i en una Catalunya tan plural necessita, com bé saps, el suport de diverses forces polítiques per tirar endavant. I el tercer gran error va ser el de no tenir un discurs comú entre CiU: les contradiccions entre Mas i tu, un a favor de la independència i tu en contra.

Duran, consideres que la pèrdua de vots de CiU es deu a la deriva de Convergència cap al sobiranisme i creus que si algun dia tornés el discurs moderat, tornaria el vostre antic electorat que va fer que en el passat guanyessiu eleccions per majoria absoluta.

Greu error, Duran. Mira, has de tenir en compte una sèrie de coses que t'explicaré a continuació. L'electorat de CiU ja no serà mai més el mateix. Ho has d'assumir. Després de la retallada de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional molts catalans van entendre que a Espanya ja no hi havia res a fer, i el temps i la negativa a la negociació del govern espanyol els ha refermat en aquesta teoria. Que la major part del vot que va perdre CiU el guanyés ERC és molt signficatiu. I que aquesta tendència s'ampliï més en les enquestes actuals (tot i que s'han d'agafar amb pinces i només quedar-te amb les tendències) és important a tenir-ho en compte. Hi ha tota una nova generació que ja ha nascut plenament en democràcia, que l'elaboració de la Constitució o el cop d'estat del 1981, només els ha llegit als llibres de text. És una generació que vota i que ni té por, ni vol que ningú decideixi per ells. Les generacions més grans, porugues potser dels canvis per tràgiques vivències viscudes en pròpia carn en el passat, cada cop son menys, per llei de vida. Si en Rajoy fes (que no farà) una oferta de finançament bona per Catalunya, amb la condició que els catalans no votin sobre el seu futur, què penses que passaria entre els votants actuals de CiU que en els últims comicis va donar suport al programa electoral en què es demanava explícitament fer el referèndum? Que el perdràs, no tots, per uns quants més sí. Potser penses que recuperaràs l'electorat més moderat que havies perdut. Error. Aquest electorat es quedarà segurament amb altres formacions polítiques que li generin més estabilitat i confiança que una formació que ven les seves idees per un plat de llenties. O el que és el mateix, una part de l'electorat se sentiria estafat i el problemes, lluny de resoldre's, el seguiriem tenint d'aquí uns quants anys. Perquè? Perquè sempre ha estat així i sempre ho serà mentre Espanya no entengui (i no entendrà mai) que les cultures diferents que hi ha a l'estat s'han de respectar i no trepitjar. Entenc Duran que tinguis por, que siguis contrari a la independència per raons sentimentals o històriques, però potser per això ha arribat el moment que donis pas a una nova generació que no tingui por, que vulgui un país millor, on les persones no se sentin trepitjades per formar part d'una minoria cultural i social diferent on altres, que no els entenen, vulguin decidir per ells.

La credibilitat de les enquestes polítiques dels diaris.

Font: El Periódico de Catalunya, 7 de juny de 2013

Les tertúlies dels diferents mitjans de comunicació no han parat de comentar l'enquesta que aquest 7 de juny de 2013 ha publicat el Periódico de Catalunya. Sembla que tenim molt poca memòria política. Gran part dels tertulians s'han omplert la boca de dir que no ens hem de refiar de les enquestes, que mireu el que va passar a les últimes eleccions i que les enquestes només apunten tendències. Fals. Les enquestes no apunten ni tendències, vist el resultat que publicaven pocs dies abans de les eleccions catalanes del novembre del 2012. No les van encertar ni per proximitat. Està clar que quan es pregunta a 800 persones o a 1.000, la gent contesta el que li dona la gana i és quan diposita el vot a l'urna, quan veritablement vota el que sincerament creu que ha de votar. Darrera de cada enquesta que fa un mitjà de comunicació hi ha un clar interès partidista, ja sigui El Periódico, La Vanguardia, El País o el Mundo. I darrera aquest interès partidista hi ha també, com no, un interès econòmic. Com tots sabem i si no hauriem de saber, tots els mitjans reben subvencions, ja siguin escrits en català o castellà, ja vinguin de la Generalitat o del govern espanyol. Uns les reben d'una banda i els altres de l'altre. I això després s'ha de convertir en una cadena de favors que s'ha de veure recompensat amb portades que beneficiïn un o un altre partit. I centrant-nos amb aquesta enquesta, quin rèdit pot treure un diari de tendència socialista d'aquests suposats resultats? Doncs, com els socialistes estan tan malament, la única esperança que tenen és aferrar-se al retorn d'un suposat tripartit que faci fora CiU del Govern. Si, sí, que si no ho heu llegit entre línies, que us quedi clar que amb aquest resultat podria retornar un altre tripartit. La majoria pensareu: ui, això forma part del passat i no es tornarà a repetir perquè la situació és diferent. Però sabeu què passa? Que el director d'aquest rotatiu com podria ser el de La Vanguardia, és tan carrincló i toca tan poc de peus a terra (com la majoria de polítics) que es deu pensar, segurament, que d'aquesta manera activarà el vot de les esquerres per enfonsar més CiU i amb l'esperança de trencar-la. Així de clar i així de patètic. Però la realitat un cop més s'imposarà a la ciència ficció que són les enquestes. Aquestes l'únic que pretenen és influir en la decisió dels ciutadans. Aquí rau el seu poder, com ja va aconseguir en menor o major mesura el diari el Mundo, en un suposat cas de corrupció política que afectava CiU a pocs dies dels comicis i que després va quedar en 'agua de borrajas'. Decidiu pel vostre compte i per la manera de pensar que tingueu, no pel que us digui un diari i menys una enquesta.

Interessa un Artur Mas amb majoria absoluta el 25-N?

Artur Mas, Plaça Sant Jaume de Barcelona, 20 de setembre de 2012.

Intentaré donar arguments per ajudar-vos mínimament en la resposta a aquesta pregunta que segurament es formulen molts catalans, que a hores d'ara, encara no tenen clar què votar el 25-N. Convé una majoria absoluta d'Artur Mas per engegar el procés de sobirania que vol portar a terme? A ningú no se li escapa que les eleccions del 25-N es convertiran en els comicis catalans més importants de la història recent. No seran unes eleccions més. En joc hi ha el futur de Catalunya com a poble, com a nació, o com vulguis dir-li. Oficialment son unes eleccions més, però a la pràctica son unes eleccions plebiscitàries, que amb l'actual marc constitucional no es poden celebrar. Per primer cop els partits es posicionen clarament si estan a favor o en contra de la independència. Bona prova de l'excepcionalitat de la situació és el tractament que fan i faran, aquests dies, els mitjans de comunicació internacionals. Precisament aquest és el primer aspecte que vull que preneu en consideració.
A escala internacional (i a escala espanyola també) només es tindrà en compte el resultat que tregui Artur Mas. De la resta de partits pràcticament ni se'n parlarà. L'èxit d'Artur Mas, la seva projecció internacional, dependrà bàsicament de si aconsegueix la majoria absoluta. Uns resultats semblants als de fa dos anys es consideraria un fracàs a nivell internacional i el ressò aconseguit en els últims dos mesos es veuria afectat de manera seriosa, en la mateixa proporció que la seva credibilitat, insisteixo a nivell internacional. Un lider fort amb una majoria sòlida té més arguments davant Europa i el món que un líder sense majoria que ha d'arribar a acords amb altres formacions.
Si ho mirem des de dins es veu diferent. Tenim un Artur Mas que agafa l'embranzida de la manifestació de l'11 de setembre per sumar-se i encapçalar el procés sobiranista. Com a company de ruta, però, té un personatge que més que facilitar-li el camí, li posa pals a les rodes: Josep Antoni Duran i Lleida, obertament contrari a la independència de Catalunya i que cada cop que parla dona ales a altres formacions independentistes. Aquesta estratègia, potser, també està calculada. I si Mas demana als ciutadans majoria absoluta però en realitat no la vol? Pensin. CiU única responsable de l'èxit o el fracàs del procés secessionista. Si té èxit molt bé, però si fracassen ho faran ells sols. Massa càrrega, potser, per un sol partit. En aquest sentit deuen pensar que és millor una CiU sense majoria perquè si han de pactar amb altres partits i fracassen en el projecte, sempre podran culpar als altres del fracàs.
Per evitar un possible "acolloniment" de CiU davant el procés, hi ha altres formacions independentistes (ERC, SI i CUP) que es presenten com alternativa. No volen una CiU amb majoria absoluta perquè no se'n fien que el procés segueixi endavant i temen que acabi amb un acord rebaixat entre CiU i el PP amb un pacte rebaixat del concert econòmic. No els falta raó. I d'historials de pactes "puta i ramoneta" entre CiU i partits estatals n'hi ha bastants. Ara bé, també s'ha de dir que ERC, SI, CUP no han estat a l'alçada del moment històric que vivim. Enlloc de sumar, divideixen i han estat incapaços d'anar plegats a les eleccions per culpa de personalismes interns dels partits i de no saber estar a l'altura del moment. Segur que aquests partits junts haurien aconseguit molts millors resultats dels que trauran per separat. Hi ha una part de l'electorat independentista que no entén com en un moment així no es poden entendre i es pregunta com poden encapçalar un procés difícil com aquest, si no es poden d'acord ni en el més fàcil.
Sigui quin sigui el teu vot el dia 25-N has de ser conscient que estaràs fent història i participant, probablement, en un dels moments més importants de Catalunya dels últims 300 anys.

CiU: Primer 'concert econòmic', després 'pacte fiscal' i ara un referèndum. Prou!

Artur Mas, president del govern català.

El programa electoral de CiU de les últimes eleccions catalanes situava el concert econòmic com a demanda  central en l'estratègia del partit dels pròxims 4 anys. La proposta es va incloure en el programa i, per tant, majoritàriament votada pels catalans. Al cap de poc temps, però, el joc d'estratègies i posteriors pactes de CiU amb el PP van transformar el concert econòmic en pacte fiscal. És a dir, es va passar de la voluntat decidida d'aconseguir el control econòmic a buscar, amb l'ajuda/voluntat del PP, un pacte fiscal per aconseguir-ho. Ja sabem, però, que un pacte vol dir un acord i amb el PP un acord significa una rebaixa de les expectatives que es van crear amb el concert econòmic. Però les rebaixes de CiU no s'han acabat aquí. Ara ja no parla de pacte fiscal, si no de portar la qüestió del pacte fiscal a un referèndum per saber què opinen els catalans...No és prou referèndum unes eleccions on la proposta electoral de CiU ja estava inclosa?. Quina és, aleshores, la necessitat de fer un referèndum? Guanyar temps perquè l'estratègia de CiU, amb un PP amb majoria absoluta, fa aigües i sap que sense trecar amb la Constitució, aconseguir el pacte fiscal o el concert econòmic és impossible. Polítics de CiU, deixin d'enganyar els ciutadans i agafin el toro per les banyes o si no, donin pas a uns altres. L'estratègia dels últims 30 anys de CiU ja no funciona i els ciutadans tenen més mitjans per adonar-se'n que no volen estàr 3 dècades més pidolant les engrunes que ens vulguin donar des de Madrid. Prou!

El programa electoral de CiU de las últimas elecciones catalanas situaba el concierto económico como demanda central en la estrategia del partido de los próximos 4 años. La propuesta se incluyó en el programa y, por tanto, mayoritariamente votada por los catalanes. Al poco tiempo, sin embargo, el juego de estrategias y posteriores pactos de CiU con el PP transformaron el concierto económico en pacto fiscal. Es decir, se pasó de la voluntad decidida de lograr el control económico, a buscar, con la ayuda / voluntad del PP, un pacto fiscal para conseguirlo. Ya sabemos, sin embargo, que un pacto significa un acuerdo y con el PP un acuerdo significa una rebaja de las expectativas que se crearon con el concierto económico. Pero las rebajas de CiU no han acabado aquí. Ahora ya no habla de pacto fiscal, si no de llevar la cuestión del pacto fiscal a un referéndum para saber qué opinan los catalanes... ¿No es suficiente referéndum unas elecciones donde la propuesta electoral de CiU ya estaba incluida?. ¿Cuál es, entonces, la necesidad de hacer un referéndum? Ganar tiempo porque la estrategia de CiU, con un PP con mayoría absoluta, hace aguas y sabe que sin romper con la Constitución, conseguir el pacto fiscal o el concierto económico es imposible. Políticos de CiU, dejen de engañar a los ciudadanos y cojan el toro por los cuernos o si no, den paso a otros. La estrategia de los últimos 30 años de CiU ya no funciona y los ciudadanos tienen más medios para darse cuenta que no quieren estar 3 décadas más mendigando las migajas que nos quieran dar des de Madrid. ¡Basta! 

CiU prefereix perjudicar els catalans que al govern espanyol.

Hi ha empreses a Catalunya que treballen o han treballat per la Generalitat. Molts d'aquests proveïdors denuncien que fa mesos que el Govern no els paga les factures perquè no té diners, i les van posposant indefinidament. Això provoca que els empresaris hagin d'avançar els diners per poder pagar als seus treballadors. Aquesta situació, allargada en el temps, s'està tornant insostenible per algunes empreses què veuen com a única sortida el tancament. Considerant que Catalunya és un país bàsicament de petites i mitjanes empreses aquesta situació és molt greu, ja que només provoca un  engreix de les xifres de l'atur, ja de per sí prou altes. La Generalitat ha anunciat que l'impagament de 759 milions d'euros, que el govern espanyol deu a Catalunya, afectarà directament als proveïdors que esperen des de fa molt de temps poder cobrar els diners que el Govern català els deu per poder seguir treballant en unes condicions normals. La Generalitat de CiU s'equivoca. Si per alguna cosa ha de servir un polític i una institució és per ajudar als ciutadans, no per perjudicar-los. Si el Govern català no té diners, abans de deixar de pagar als proveïdors, que no en tenen cap culpa, el que hauria de fer és deixar de pagar al govern espanyol, que és qui deu diners: convertir-se en insubmís fiscal, tal i com proposa ERC, ICV-EUiA i SI. La proposta, però no tira endavant, ja que CiU necessita fer-li un bon paper al PP per poder obtenir el seu suport a Catalunya i a l'Ajuntament de Barcelona. Per això CiU ha donat suport al president del Congrés proposat pel PP i s'ha abstingut en la decisió perquè Amaiur pugui formar grup propi al Congrés. És patètic que un partit que es considera nacionalista, tot i no tenir-ho a les seves sigles, s'hagi abstingut amb l'objectiu de no fer enfadar als populars. Sembla que CiU no ha après res. Senyor Duran i Lleida! Per molts favors que faci als populars i per molt bon rotllo que tingui amb Rajoy, no serà ministre. I la seva proposta, perdó la de CiU, del pacte fiscal, dit abans concert econòmic, que és el que interessaria ara, Rajoy s'ho passarà pel forro!      


Hay empresas en Catalunya que trabajan o han trabajado para la Generalitat. Muchos de estos proveedores denuncian que hace meses que el Govern no les paga las facturas porque no tiene dinero, y las va posponiendo indefinidamente. Esto provoca que los empresarios tengan que adelantar el dinero para poder pagar a sus trabajadores. Esta situación, alargada en el tiempo, se está volviendo insostenible para algunas empresas que ven como única salida el cierre. Considerando que Catalunya es un país básicamente de pequeñas y medianas empresas esta situación es muy grave, ya que sólo provoca un engorde de las cifras del paro, ya de por sí bastante altas. La Generalitat ha anunciado que el impago de 759 millones de euros, que el gobierno español debe a Catalunya, afectará directamente a los proveedores que esperan desde hace mucho tiempo poder cobrar el dinero que el Govern les debe para poder seguir trabajando en unas condiciones normales. La Generalitat de CiU se equivoca. Si por algo ha de servir un político y una institución es para ayudar a los ciudadanos, no para perjudicarlos. Si el Gobierno catalán no tiene dinero, antes de dejar de pagar a los proveedores, que no tienen ninguna culpa, lo que debería hacer es dejar de pagar al gobierno español, que es quien debe dinero: convertirse en insumiso fiscal, tal y como propone ERC, ICV-EUiA y SI. La propuesta, en cambio, no sale adelante, ya que CiU necesita hacerle un buen papel al PP para poder obtener su apoyo en Catalunya y en el Ayuntamiento de Barcelona. Por eso CiU ha apoyado al presidente del Congreso propuesto por el PP y se ha abstenido en la decisión que Amaiur pueda formar grupo propio en el Congreso. Es patético que un partido que se considera nacionalista, a pesar de no tenerlo en sus siglas, se haya abstenido con el objetivo de no hacer enfadar a los populares. Parece que CiU no ha aprendido nada. Señor Duran i Lleida! Para muchos favores que haga a los populares y por muy buen rollo que tenga con Rajoy, no será ministro. Y su propuesta, perdón la de CiU, del pacto fiscal, dicho antes concierto económico, que es lo que interesaría ahora, Rajoy se lo pasará por el forro!

Anàlisi dels resultats dels partits catalans.

CiU guanya les eleccions espanyoles a Catalunya.

Només l'enquesta del CEO, en el seu moment tant criticada, va vaticinar la victòria de CiU a Catalunya a les eleccions espanyoles de diumenge. A partir d'ara els partits catalans han de reflexionar del perquè d'aquests resultats. 

La victòria de CiU, que es produeix per primer cop en unes eleccions espanyoles, serveix a la federació catalana per reafirmar-se en la política que han dut a terme en els últims mesos. Sí, tot i la gran polseguera aixecada per les retallades a la Sanitat,  la ciutadania majoritàriament ha aval·lat la decisions del Govern. Aquesta victòria, però és un pèl amarga. La victòria absoluta del PP deixa CiU lligada de mans i mànigues a Madrid i sense possibilitat real d'influir en el govern espanyol, si es que Rajoy no ho permet. Cosa més que dubtosa. Per tant, tot apunta que la federació incomplirà la principal promesa electoral, que a les eleccions catalanes es deia concert econòmic i en aquests comicis s'ha passat a anomenar pacte fiscal. Això podria acabar provocant una frustració per una part del seu electorat, fet que fa preveure una fuga de vots a mig termini si es que no corregeixen el rumb. 

El PSC no ha aconseguit mantenir-se com el partit més votat a Catalunya en unes eleccions generals, com havia passat fins ara, i ha passat a ser la segona força política. Les mentires de Zapatero vers Catalunya i la mala gestió econòmica han passat factura al partit. Era d'esperar. Carme Chacón pretenia fer uns bons mals resultats per aspirar, algun dia, a la presidència del govern espanyol. Els resultats, però, no l'aval·len per aquest objectiu. El problema bàsic del PSC és que ha de fer neteja general. Ha de sorgir una nova generació que faci oblidar el passat. Que sortís la Chacón per admetre la derrota amb l'expresident Montilla al seu costat, denota que la renovació no ha arribat. Fa falta oxigenar el partit. Ah! i que es pensin el tema del grup propi al Congrés o com a mínim poder mantenir el que diuen a Catalunya, a Madrid. Perquè ha d'haver disciplina de partit? Al Regne Unit, dins d'un mateix partit es pot votar diferent i no passa res.  

El PP català se li ha quedat congelat el somriure. Somriuen perquè el seu partit ha aconseguit la majoria absoluta . Estic convençut, però, que els ha sabut a poc. Esperaven els millors resultats de la història d'aquest partit a Catalunya i ni tan sols han aconseguit igualar els seus millors resultats que van aconseguir l'any 2000. Els motius sobradament explicats al 'maranya de news' del 6 de novembre. En aquest article ja explicava perquè el PP no guanya a Catalunya. Els deixo l'enllaç per si no l'han llegit. http://maranya.blogspot.com/2011/11/rajoy-le-explico-porque-el-pp-no-gana.html  

ICV-EUiA ha millorat resultats a costa de la caiguda del PSC. La millora, però, es queda curta si veiem la fuga de vots socialistes. Això vol dir que hi ha una gran part de votants del PSC que ICV-EUiA no els inspira prou confiança per votar-los i han preferit votar CiU o PP. S'ho han de fer mirar. Si ara no treuen més de 3, difícilment en el futur n'aconseguiran més. Potser els falla el discurs massa repetitiu. Necessiten ser més independents del PSC. Cal recordar que al Senat segueixen junts i això els resta credibilitat com a partit independent. També caldria buscar uns líders més ferms. No és la primera persona que em comenta que el tó de veu dels candidats eco-socialistes és una mica figa flor, poc contundent, vaja.

ERC-RCat no ha tingut prou temps. En aquest cas han fet la feina que no ha fet el PSC: s'ha renovat. El temps, però, ha jugat en la seva contra i han tingut poc marge per donar a conèixer els nous líders. Han aconseguit aturar la sangria de vots que patia Esquerra en els últims comicis. Oriol Junqueras sembla que té com a principal objectiu unificar els partits independentistes escindits. Ja ha incorporat Reagrupament i vol fer el mateix amb SI (Solidaritat Catalana per la Independència). Saben, encertadament, que el seu futur passa per anar plegats, si no perdran credibilitat i seguiran perdent vots. També saben que un PP amb majoria absoluta els acostuma a beneficiar a mig termini. Si això sumem que el concert econòmic no tindrà sortida, és d'esperar que en els pròxims anys recuperin part de l'electorat perdut.      

Sólo la encuesta del CEO, en su momento tanto criticada, vaticinó la victoria de CiU en Catalunya en las elecciones españolas del domingo. A partir de ahora los partidos catalanes deben reflexionar del porqué de estos resultados. 

La victoria de CiU, que se produce por primera vez en unas elecciones españolas, sirve a la federación catalana para reafirmarse en la política que han llevado a cabo en los últimos meses. Sí, a pesar de la gran polvareda levantada por los recortes en la Sanidad, la ciudadanía mayoritariamente ha avalado la decisiones del Govern. Esta victoria, en cambio, es un poco amarga. La victoria absoluta del PP deja a CiU sin posibilidad real de influir en el gobierno español, si es que Rajoy no lo permite. Lo que es más que dudoso. Por lo tanto, todo apunta a que la federación incumplirá la principal promesa electoral, que en las elecciones catalanas se llamaba concierto económico y en estos comicios ha pasado a llamarse pacto fiscal. Esto podría acabar provocando una frustración para una parte de su electorado, lo que hace prever una fuga de votos a medio plazo, si es que no corrigen el rumbo.

El PSC no ha logrado mantenerse como el partido más votado en Catalunya en unas elecciones generales, como había pasado hasta ahora, y ha pasado a ser la segunda fuerza política. Las mentiras de Zapatero hacia Catalunya y la mala gestión económica han pasado factura al partido. Era de esperar. Carme Chacón pretendía hacer unos buenos malos resultados para aspirar, algún día, a la presidencia del gobierno español. Los resultados, sin embargo, no la avalan para este objetivo. El problema básico del PSC es que tiene que hacer limpieza general. Debe surgir una nueva generación que haga olvidar el pasado. Que saliera Chacón para admitir la derrota con el ex presidente Montilla a su lado, denota que la renovación no ha llegado. Hace falta oxigenar el partido. ¡Ah! y que se piensen el tema del grupo propio en el Congreso o al menos poder mantener lo que dicen en Catalunya, en Madrid. ¿Porqué debe haber disciplina de partido? En el Reino Unido, dentro de un mismo partido se puede votar diferente y no pasa nada.

El PP catalán se le ha quedado congelada la sonrisa. Sonríen porque su partido ha conseguido la mayoría absoluta. Estoy convencido, sin embargo, que les ha sabido a poco. Esperaban los mejores resultados de la historia de este partido en Catalunya y ni siquiera han logrado igualar sus mejores resultados que consiguieron en el año 2000. Los motivos sobradamente explicados en 'maraña de news' el 6 de noviembre. En ese artículo contaba porque el PP no gana en Catalunya. Os dejo el enlace por si no la han leído. http://maranya.blogspot.com/2011/11/rajoy-le-explico-porque-el-pp-no-gana.html  

ICV-EUiA ha mejorado resultados a costa de la caída del PSC. La mejora, sin embargo, se queda corta si vemos la fuga de votos socialistas. Esto quiere decir que hay una buena parte de votantes del PSC que ICV-EUiA no les inspira suficiente confianza para votarlos y han preferido votar a CiU o PP. Se lo tienen que hacer mirar. Si ahora no sacan más de 3, difícilmente en el futuro conseguirán más. Quizás les falla el discurso demasiado repetitivo. Necesitan ser más independientes del PSC. Cabe recordar que el Senado siguen juntos y eso les resta credibilidad como partido independiente. También habría que buscar unos líderes más firmes. No es la primera persona que me comenta que el tono de voz de los candidatos eco-socialistas es poco contundente. 

ERC-RCat no ha tenido tiempo suficiente. En este caso han hecho el trabajo que no hizo el PSC: se ha renovado. El tiempo, sin embargo, ha jugado en su contra y han tenido poco margen para dar a conocer los nuevos líderes. Han conseguido detener la sangría de votos que sufría Esquerra en los últimos comicios. Oriol Junqueras parece que tiene como principal objetivo unificar los partidos independentistas escindidos. Ya ha incorporado Reagrupament y quiere hacer lo mismo con SI (Solidaritat Catalana per la Independència). Saben, acertadamente, que su futuro pasa por ir juntos, si no perderán credibilidad y seguirán perdiendo votos. También saben que un PP con mayoría absoluta los suele beneficiar a medio plazo. Si a esto sumamos que el concierto económico no tendrá salida, es de esperar que en los próximos años recuperen parte del electorado perdido.