Què esperar de la trobada entre Mas i Rajoy?

La resposta a la pregunta és clara: res. Rajoy segueix instal·lat en el no a tot i Mas atrapat per un referèndum que ja li reclama el 80% dels catalans. Dues posicions que lluny d'aproximar-se segueixen equidistants i inamovibles. Preocupant per qui no vulgui el xoc de trens.
La pista més clara ens la dona la trobada prèvia entre el president espanyol, Mariano Rajoy, i el nou líder del PSOE, Pedro Sánchez. Tots dos han acordat una mateixa posició sobre el referèndum: considerar-lo il·legal a tots els efectes i que no es pugui celebrar de cap manera. La única sortida que tindria Catalunya, a parer dels socialistes, és la reforma de la Constitució. Però, en aquest sentit, Sánchez ha rebut també un cop de porta. Rajoy ha dit que ni parlar-ne, que ara no és el moment i que la Constitució no es toca. Que si algun dia es decideix a reformar-la és perquè hi ha un consens semblant  al de la transició. És a dir, tenint en compte que en aquell moment se sortia de 40 anys de dictadura i vist que no hi ha perspectives d'un episodi semblant, significa que Rajoy no té cap mena d'intenció de canviar la Constitució, ni ara ni mai!
A més, els socialistes, per molt que ens ho vulguin fer creure, tampoc hi creuen ni tenen intenció de reformar-la. Si hi creguessin de veritat, ja l'haurien reformat en temps de Zapatero. Però ho van trobar innecessari i ara, quan veuen que cada cop més catalans es plantegen si seguir vinculats a Espanya els hi entra la pressa. Si fos cert, a més, com el PSOE vendria a la resta d'Espanya una Constitució que es fa per acontentar els catalans? Creus sincerament que Espanya, en una suposada votació posterior per referendar-la, hi votaria a favor? O que, per contra, tornaria a ressorgir l'anticatalanisme que ha perdurat durant anys i anys des de temps que els presents ni hem viscut? Però si han estat els mateixos socialistes, amb l'acompanyament dels populars, els que en unes hores van proclamar Felip VI com a nou rei sense consultar-ho al poble! Veieu real la possibilitat que consultin a tots els espanyols sobre el tipus d'estat que volen i com ha de ser? Impossible!
Dimecres, un cop finalitzada la reunió a la Moncloa entre Mas i Rajoy, tots dos hauran evidenciat que no hi ha cap novetat a banda i banda, i que el xoc de trens s'aproxima de manera inexorable. I aquest xoc de trens arribarà el dia en què un president català decideixi desobeir les ordres dictades per Madrid i agafi el camí que majoritàriament li haurà traçat el poble català, sense mirar enrere. Haurà de ser un president valent i amb el pas ferm. Si serà Mas, Junqueras o un altre, només el temps ho dirà.

Què farà Rajoy amb Catalunya després de les eleccions europees?

Catalunya vol decidir el seu futur com a país. Aquesta és la conclusió més clara després de les eleccions europees a nivell català. La victòria d'ERC i els bons resultats obtinguts per la resta de partits que estan a favor del 'Dret a decidir' (CiU i ICV) han creat una base sólida en aquest sentit. (Recordem que en aquests comicis la CUP no es presentava). La novetat més destacada és la irrupció de 'Podem', que recordem-ho de pas, també és favorable al 'Dret a decidir' del catalans i que deixa a l'ombra uns Ciutadans que, tot i que també ha obtingut uns bons resultats, sembla que s'estanquen a Catalunya. Pel que fa als grans partits contraris al 'Dret a decidir' (PSC i PP) pateixen un fort revés i deixen en entredit la seva estratègia de cara al referèndum que s'hauria de celebrar el #9N2014 (en menys de sis mesos).

Font: La Vanguardia.com

I davant d'aquest panorama, com actuarà Mariano Rajoy? Girar-se d'esquena a Catalunya i fer veure que aquí no ha passat res? Canviar d'estratègia? Seguir igual? Doncs, aposto que el PP seguirà amb la mateixa estratègia, és a dir, impedir la celebració del referèndum de totes les maneres possibles i sota diverses amenaces a l'estil de viatges per l'espai sideral.
La seva última amenaça i el xoc de trens definitiu, però, serà el Tribunal Constitucional, que previsiblement intentarà declarar inconstitucional la llei de consultes catalana, que el Parlament català ha d'aprovar el mes de setembre. Ho intentarà i estic convençut que ho farà abans del 9 de novembre. Van necessitar anys per dictar una sentència contra l'Estatut, però no dubteu que no trigaran ni una setmana en declarar inconstitucional una llei de consultes que té com a objectiu trencar la unitat d'Espanya.
Rajoy mantindrà aquest posicionament contrari a la consulta, inclús tenint en compte que això radicalitzarà més l'opinió dels catalans. Però sabeu què passa? Que a Rajoy li és igual. Li és igual, perquè el PP de Catalunya ja no l'importa massa, tenint en compte que és la cinquena força política a Catalunya i que, tot i això, ha pogut guanyar les eleccions europees a nivell estatal. Però abans prefereix perdre vots a Catalunya, on ja fa temps que ha tirat la tovallola, que a la resta de l'Estat. El PP també sap que el seu posicionament sobre Catalunya li reporta més vots, que no pas li treu, a la resta d'Espanya.
Així, doncs, tot apunta que anem en direcció al xoc de trens de manera inexorable i inevitable. De moment, però, a Catalunya el partit l'estan guanyant els que volen anar a votar el pròxim 9 de novembre, perquè son majoria, segons la millor enquesta que és pot fer: les urnes.

ICV, contra la independència?

Segurament aquest artícle l'hauríem de fer quan se sàpiga del cert que es farà el referèndum sobre la independència de Catalunya el #9N2014. Suposem, però, que ja és segur. Seria el moment en què els partits catalans s'haurien de posicionar a favor del sí o del no.
Qui te les de guanyar i les de perdre en aquest debat? Està clar. Les de guanyar tots els partits que tinguin molt clares les idees, ja sigui en un sentit o en un altre, és a dir, ERC, PP, Ciutadans i la CUP. Qui te les de perdre? Doncs els partits que es queden a mitges tintes o que pateixen contradiccions dins les seves files o entre el seu electorat: CiU, el PSC i ICV.

Em centraré precisament en analitzar els ecosocialistes i el seu perfil de votant per treure'n l'entrellat del que pot passar en un futur més o menys proper. ICV és un partit que des del principi ha defensat de manera clara i contundent el dret a decidir dels catalans. Aquesta aposta, a més, s'ha vist reforçada per la posició del partit a nivell estatal. Recordem que Esquerra Unida va votar al Congrés a favor de què Catalunya pogués convocar un referèndum legal. Fins aquí cap contradicció i per tant res a dir.
El problema dels ecosocialistes vindrà quan s'hagin de mullar sobre el què votar en el referèndum. ICV ha de tenir en compte que té un electorat dividit en aquesta qüestió, tot i que personalment penso que està més aviat en contra de la independència. Aquest posicionament contrari, però, no és radical, és a dir, que si arriba la independència perquè la majoria dels catalans així ho decideixen, ho acceptarien sense fer gaires escarafalls. Penso que son més aviat contraris, perquè els que estan clarament a favor de la independència ja tenen altres partits que defensen aquest postulat d'una manera més contundent.
Ara bé, dit això i des del punt de vista de partit, posicionant-se en el mateix grup que PSC i PP tampoc s'hi sentirien gaire còmodes. Per tant, el més factible, i el més probable és que el partit acabi decidint agafar una opció mixta, és a dir, que dins el partit hi haurà gent a favor i gent més aviat en contra. Aquesta opció ens la poden vendre com que ICV és un partit plural i obert a gent tant favorable com contrària a la independència. A efectes pràctics, però, aquesta contradicció els perjudicaria electoralment perquè el federalisme (que seria la idea més aproximada que defensen) i la independència, són dues opcions tan radicalment diferents que no es poden presentar en un mateix programa electoral i defensar-les al mateix temps. Això provocaria un missatge de confusió entre els seus electors que es pensarien buscar altres opcions més clarificadores en aquest sentit i que per tant els doni més seguretat sobre el tema en qüestió.
Veurem en els pròxims mesos cap a on es decanta la balança. Suposo que si encara no s'han mullat és perquè no tenen clar quina és la millor opció. Molt probablement vulguin esperar a algun tipus de moviment tàctic de Madrid per posicionar-se definitivament. Ara, tal i com estan les coses a hores d'ara, defensar un federalisme des de Catalunya, és més que complicat. Estarem atents a l'evolució d'aquest partit.

Carta oberta a Josep Antoni Duran i Lleida

Amb tot el respecte, però estàs equivocat. Josep Antoni Duran i Lleida t'equivoques en l'anàlisi i en l'estratègia. Explicaré perquè i al final et donaré una humil recomanació.

En les últimes eleccions catalanes CiU es va presentar amb un inequívoc programa electoral: fer un referèndum per la independència de Catalunya, on a més, es posicionava a favor del sí. Artur Mas va ser clar, en aquest sentit. Això li va passar factura a les urnes, tot i que les enquestes deien el contrari. Què va passar? Doncs que l'electorat ,que fins aquell moment havia votat CiU per la seva posició moderada, no estava còmode i va emigrar el seu vot cap a altres formacions polítiques. Un altre dels errors, en aquest cas d'Artur Mas, va ser en personalitzar tot aquest canvi tan sols en la seva figura. Un procés d'aquestes característiques i en una Catalunya tan plural necessita, com bé saps, el suport de diverses forces polítiques per tirar endavant. I el tercer gran error va ser el de no tenir un discurs comú entre CiU: les contradiccions entre Mas i tu, un a favor de la independència i tu en contra.

Duran, consideres que la pèrdua de vots de CiU es deu a la deriva de Convergència cap al sobiranisme i creus que si algun dia tornés el discurs moderat, tornaria el vostre antic electorat que va fer que en el passat guanyessiu eleccions per majoria absoluta.

Greu error, Duran. Mira, has de tenir en compte una sèrie de coses que t'explicaré a continuació. L'electorat de CiU ja no serà mai més el mateix. Ho has d'assumir. Després de la retallada de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional molts catalans van entendre que a Espanya ja no hi havia res a fer, i el temps i la negativa a la negociació del govern espanyol els ha refermat en aquesta teoria. Que la major part del vot que va perdre CiU el guanyés ERC és molt signficatiu. I que aquesta tendència s'ampliï més en les enquestes actuals (tot i que s'han d'agafar amb pinces i només quedar-te amb les tendències) és important a tenir-ho en compte. Hi ha tota una nova generació que ja ha nascut plenament en democràcia, que l'elaboració de la Constitució o el cop d'estat del 1981, només els ha llegit als llibres de text. És una generació que vota i que ni té por, ni vol que ningú decideixi per ells. Les generacions més grans, porugues potser dels canvis per tràgiques vivències viscudes en pròpia carn en el passat, cada cop son menys, per llei de vida. Si en Rajoy fes (que no farà) una oferta de finançament bona per Catalunya, amb la condició que els catalans no votin sobre el seu futur, què penses que passaria entre els votants actuals de CiU que en els últims comicis va donar suport al programa electoral en què es demanava explícitament fer el referèndum? Que el perdràs, no tots, per uns quants més sí. Potser penses que recuperaràs l'electorat més moderat que havies perdut. Error. Aquest electorat es quedarà segurament amb altres formacions polítiques que li generin més estabilitat i confiança que una formació que ven les seves idees per un plat de llenties. O el que és el mateix, una part de l'electorat se sentiria estafat i el problemes, lluny de resoldre's, el seguiriem tenint d'aquí uns quants anys. Perquè? Perquè sempre ha estat així i sempre ho serà mentre Espanya no entengui (i no entendrà mai) que les cultures diferents que hi ha a l'estat s'han de respectar i no trepitjar. Entenc Duran que tinguis por, que siguis contrari a la independència per raons sentimentals o històriques, però potser per això ha arribat el moment que donis pas a una nova generació que no tingui por, que vulgui un país millor, on les persones no se sentin trepitjades per formar part d'una minoria cultural i social diferent on altres, que no els entenen, vulguin decidir per ells.

I després del NO d'Espanya al referèndum, què?

Feia molt que tenia el blog desactualitzat. En canvi, aquells que em seguiu habitualment us haureu donat compte que al Twitter no paro d'escriure. El problema de Twitter és que no et permet expressar amb tan poques paraules tot allò que vols dir. I la situació política actual, tan a nivell periodístic com històric, es mereix més de 140 caràcters. És per aquest motiu que he decidit reactivar el blog, que a partir d'ara se centrarà bàsicament a analitzar què pot passar en un futur pròxim. Tot això, com diu el subtítol d'aquest blog, des de la independència professional que permet opinar sense tenir al darrera cap mitjà de comunicació. En alguns d'aquests mitjans molts dels periodistes que hi treballen més que censura tenen un problema d'autocensura i no expressen el que segurament dirien per por a quedar-se sense feina o no seguir la línia editorial del mitjà. Aquí es tracte de dir el què pensem, deixant verd aquell que s'ho mereixi, sempre i quan no es falti el respecte, i beneint els que facin les coses bé.

Feta aquesta introducció anem a la pregunta del milió, que és el títol que porta aquest article. I després del NO d'Espanya al referèndum, què? Doncs tenim per davant uns mesos apassionants per obtenir la resposta. De totes maneres, ja tenim unes pistes de per on poden anar els trets.

El pròxim pas del Govern català és enllestir la llei de consultes. Aquesta llei catalana, que permetria convocar el referèndum d'una manera legal, des del punt de vista català, es vol aprovar com a més tard millor. Possiblement cap al setembre. Amb quin objectiu? Evitar que el Tribunal Constitucional la tombi abans de la consulta. D'aquesta manera es permetria la celebració tot i que també és més que probable que posteriorment el TC la invalidés per inconstitucional. Però Mas ja hauria complert amb la seva promesa: fer el referèndum. Aquesta és la opció més probable, a hores d'ara. Ara bé, tampoc és descartable que el TC decidís prendre una decisió urgent i declarar-la inconstitucional abans del #9N2014. D'aquesta manera no seria un referèndum constitucional ni per la via espanyola ni per la via catalana. Això s'ho ensuma el president Mas. És per aquest motiu que en les seves últimes declaracions ja apunta com les eleccions plebiscitàries com la opció més probable, encara que no la més desitjada, segons ell. Tampoc serien unes eleccions plebiscitàries literalment, ja que seria inconstitucional, si no eleccions autonòmiques amb caràcter plebiscitari. És a dir que es presentarien els partits junts o separats amb un programa molt clarificador. Independència sí o independència no. Arribat el cas, en aquests comicis quedarien en molt mala posició aquells partits que se situen a mitges tintes, és a  dir, que no es posicionen clarament o tenen un electorat dividit en aquest qüestió: és el cas del UDC, el PSC, i ICV. I arribat el cas què el referèndum no es pogués fer, molts us preguntareu si les eleccions serien pel mateix 9 de Novembre. La resposta és depèn. Depèn de quan el Constitucional declarés nul la llei de consultes catalana. El que ja podem avançar amb molta seguretat és que aquestes eleccions no es farien el 2016, que és quan toca. Això seria bàsicament per dos motius. Primer perquè la pressió ciutadana no permetria esperar dos anys més i segon perquè l'actual govern de la Generalitat depèn en major o menor grau d'ERC i els republicans no estaran, en cap cas, disposats a fer esperar als seus votants al 2016 per pronunciar-se sobre el futur de Catalunya. 

Ja ho veuen, vivim moments apassionants que ens portaran a moments històrics en qualsevol dels casos i que vist en perspectiva, segurament, les futures generacions envejaran.    

    

La credibilitat de les enquestes polítiques dels diaris.

Font: El Periódico de Catalunya, 7 de juny de 2013

Les tertúlies dels diferents mitjans de comunicació no han parat de comentar l'enquesta que aquest 7 de juny de 2013 ha publicat el Periódico de Catalunya. Sembla que tenim molt poca memòria política. Gran part dels tertulians s'han omplert la boca de dir que no ens hem de refiar de les enquestes, que mireu el que va passar a les últimes eleccions i que les enquestes només apunten tendències. Fals. Les enquestes no apunten ni tendències, vist el resultat que publicaven pocs dies abans de les eleccions catalanes del novembre del 2012. No les van encertar ni per proximitat. Està clar que quan es pregunta a 800 persones o a 1.000, la gent contesta el que li dona la gana i és quan diposita el vot a l'urna, quan veritablement vota el que sincerament creu que ha de votar. Darrera de cada enquesta que fa un mitjà de comunicació hi ha un clar interès partidista, ja sigui El Periódico, La Vanguardia, El País o el Mundo. I darrera aquest interès partidista hi ha també, com no, un interès econòmic. Com tots sabem i si no hauriem de saber, tots els mitjans reben subvencions, ja siguin escrits en català o castellà, ja vinguin de la Generalitat o del govern espanyol. Uns les reben d'una banda i els altres de l'altre. I això després s'ha de convertir en una cadena de favors que s'ha de veure recompensat amb portades que beneficiïn un o un altre partit. I centrant-nos amb aquesta enquesta, quin rèdit pot treure un diari de tendència socialista d'aquests suposats resultats? Doncs, com els socialistes estan tan malament, la única esperança que tenen és aferrar-se al retorn d'un suposat tripartit que faci fora CiU del Govern. Si, sí, que si no ho heu llegit entre línies, que us quedi clar que amb aquest resultat podria retornar un altre tripartit. La majoria pensareu: ui, això forma part del passat i no es tornarà a repetir perquè la situació és diferent. Però sabeu què passa? Que el director d'aquest rotatiu com podria ser el de La Vanguardia, és tan carrincló i toca tan poc de peus a terra (com la majoria de polítics) que es deu pensar, segurament, que d'aquesta manera activarà el vot de les esquerres per enfonsar més CiU i amb l'esperança de trencar-la. Així de clar i així de patètic. Però la realitat un cop més s'imposarà a la ciència ficció que són les enquestes. Aquestes l'únic que pretenen és influir en la decisió dels ciutadans. Aquí rau el seu poder, com ja va aconseguir en menor o major mesura el diari el Mundo, en un suposat cas de corrupció política que afectava CiU a pocs dies dels comicis i que després va quedar en 'agua de borrajas'. Decidiu pel vostre compte i per la manera de pensar que tingueu, no pel que us digui un diari i menys una enquesta.

Interessa un Artur Mas amb majoria absoluta el 25-N?

Artur Mas, Plaça Sant Jaume de Barcelona, 20 de setembre de 2012.

Intentaré donar arguments per ajudar-vos mínimament en la resposta a aquesta pregunta que segurament es formulen molts catalans, que a hores d'ara, encara no tenen clar què votar el 25-N. Convé una majoria absoluta d'Artur Mas per engegar el procés de sobirania que vol portar a terme? A ningú no se li escapa que les eleccions del 25-N es convertiran en els comicis catalans més importants de la història recent. No seran unes eleccions més. En joc hi ha el futur de Catalunya com a poble, com a nació, o com vulguis dir-li. Oficialment son unes eleccions més, però a la pràctica son unes eleccions plebiscitàries, que amb l'actual marc constitucional no es poden celebrar. Per primer cop els partits es posicionen clarament si estan a favor o en contra de la independència. Bona prova de l'excepcionalitat de la situació és el tractament que fan i faran, aquests dies, els mitjans de comunicació internacionals. Precisament aquest és el primer aspecte que vull que preneu en consideració.
A escala internacional (i a escala espanyola també) només es tindrà en compte el resultat que tregui Artur Mas. De la resta de partits pràcticament ni se'n parlarà. L'èxit d'Artur Mas, la seva projecció internacional, dependrà bàsicament de si aconsegueix la majoria absoluta. Uns resultats semblants als de fa dos anys es consideraria un fracàs a nivell internacional i el ressò aconseguit en els últims dos mesos es veuria afectat de manera seriosa, en la mateixa proporció que la seva credibilitat, insisteixo a nivell internacional. Un lider fort amb una majoria sòlida té més arguments davant Europa i el món que un líder sense majoria que ha d'arribar a acords amb altres formacions.
Si ho mirem des de dins es veu diferent. Tenim un Artur Mas que agafa l'embranzida de la manifestació de l'11 de setembre per sumar-se i encapçalar el procés sobiranista. Com a company de ruta, però, té un personatge que més que facilitar-li el camí, li posa pals a les rodes: Josep Antoni Duran i Lleida, obertament contrari a la independència de Catalunya i que cada cop que parla dona ales a altres formacions independentistes. Aquesta estratègia, potser, també està calculada. I si Mas demana als ciutadans majoria absoluta però en realitat no la vol? Pensin. CiU única responsable de l'èxit o el fracàs del procés secessionista. Si té èxit molt bé, però si fracassen ho faran ells sols. Massa càrrega, potser, per un sol partit. En aquest sentit deuen pensar que és millor una CiU sense majoria perquè si han de pactar amb altres partits i fracassen en el projecte, sempre podran culpar als altres del fracàs.
Per evitar un possible "acolloniment" de CiU davant el procés, hi ha altres formacions independentistes (ERC, SI i CUP) que es presenten com alternativa. No volen una CiU amb majoria absoluta perquè no se'n fien que el procés segueixi endavant i temen que acabi amb un acord rebaixat entre CiU i el PP amb un pacte rebaixat del concert econòmic. No els falta raó. I d'historials de pactes "puta i ramoneta" entre CiU i partits estatals n'hi ha bastants. Ara bé, també s'ha de dir que ERC, SI, CUP no han estat a l'alçada del moment històric que vivim. Enlloc de sumar, divideixen i han estat incapaços d'anar plegats a les eleccions per culpa de personalismes interns dels partits i de no saber estar a l'altura del moment. Segur que aquests partits junts haurien aconseguit molts millors resultats dels que trauran per separat. Hi ha una part de l'electorat independentista que no entén com en un moment així no es poden entendre i es pregunta com poden encapçalar un procés difícil com aquest, si no es poden d'acord ni en el més fàcil.
Sigui quin sigui el teu vot el dia 25-N has de ser conscient que estaràs fent història i participant, probablement, en un dels moments més importants de Catalunya dels últims 300 anys.