El camí cap a la independència de Catalunya ja ha començat.

Passeig de Gràcia, Barcelona, 11 de setembre de 2012.

Hi ha un abans i un després d'aquesta fotografia que vaig fer durant la manifestació històrica que l'Assamblea Nacional de Catalunya va convocar per l'11 de setembre a favor de la independència i de convertir el nostre país en un nou estat d'Europa. Al llarg de tot el recorregut, que vaig començar minuts abans de les 6 de la tarda i que vaig acabar passades les 9 del vespre, vaig copsar diferents sensacions. La més important es que vaig veure la gent (de totes les edats) il·lusionada per un canvi que ja no veuen impossible, alliberada d'un estat que només ens vol xuclar la mamella i que quan ja no en treu res, ens menysprea i ens maltracta. Un altre aspecte a destacar: el nombre d'estelades: eren majoria, vaig calcular que el 90% ho eren i la resta senyeres i alguna europea. Els eslògans eren bàsicament crits a favor de la independència, cap referència a cap partit polític. També vaig ser present a la manifestació del 10 de juliol de dos anys abans contra la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l'Estatut de Catalunya, un Estatut que prèviament havia estat votat el poble català. En aquella ocasió, a diferència d'ara, hi havia una sensació de ràbia i impotència, i els crits a favor de la independència es barrejaven amb eslògans contra el Tribunal Constitucional i els partits estatals, permissius i passius davant una sentència que deixava Catalunya fora de joc en l'actual Constitució espanyola. I què ha passat durant aquests dos anys per aquesta radicalització dels catalans? L'anticatalanisme ha seguit ven viu amb atacs constants a la llengua catalana, a la diferència, sumat al dèficit en inversions, en infraestructures...El dèficit fiscal ha guanyat protagonisme per la crisi econòmica galopant que seguim vivint i que el govern del PP aprofita, al seu torn,  per recentralitzar el poder i minimitzar les autonomies culpant-les de la crisi i la decadència d'Espanya. Davant d'aquest panorama una gran part dels catalans han dit prou, cansats d'intentar fer-se entendre, sense èxit, al llarg de més de 35 anys. El titular que el diari El Mundo anunciava a tota portada el dia següent de la manifestació tenia una part de raó: a Artur Mas aquesta manifestació que la volia oficialment pel pacte fiscal se li va escapar de les mans, voluntària o involuntàriament, no ho sé. Però hi ha un abans i un després. I aquest després ha provocat que tot s'hagi accelerat. El que fins fa pocs mesos veiem impossible, ara és probable i ens urgeix. La independència no serà la panacea, ho sabem, però la il·lusió d'un col·lectiu a vegades té prou força per començar a veure la sortida del túnel on estem immersos des de fa anys. Vindran amenaces del més enllà pronosticant la fi del món si Catalunya marxa d'Espanya, però la realitat només és una: Catalunya és i serà el que vulguin els catalans i això estarà per sobre de qualsevol llei i més tard o més d'hora tots ho hauran d'acceptar. Això és la democràcia, les lleis han d'estar al servei del poble i no el poble al servei de les lleis. Si es així, potser es que s'han de canviar...