El primer discurs de Felip VI no aporta cap novetat pels catalans

Felip VI no ha introduït cap novetat en el seu discurs. Les mateixes paraules que ha pronunciat, les podria haver llegit el rei sortint, Joan Carles I. Ens centrem, però, en el que interessa ara mateix a molts catalans: el seu discurs sobre la pluralitat d'Espanya. El nou monarca espanyol, com no és cap sorpresa, considera Espanya "una gran nación". Això sí, diu que Espanya està formada per comunitats autonòmiques amb una riquesa cultural i lingüística que s'ha de respectar perquè és patrimoni de tots. En canvi, no ha distingit una cosa que sí distingeix la Constitució: comunitats autònomes de nacionalitats històriques. Ha dit que no s'ha d'uniformitzar però en això ho ha fet. I la prova més evident d'aquesta uniformitat i falta de respecte cap a la pluralitat de l'Estat és el mateix discurs, íntegrament en castellà i només amb un final en què ha donat un "moltes gràcies" en les quatre llengües oficials de l'Estat. I perquè no ha pogut fer part del discurs en les llengües cooficials de l'Estat? Doncs perquè al Congrés està prohibit i només es pot parlar en castellà. Aquesta és l'estima i protecció que té l'Estat amb les llengües que no són la castellana.

Ara bé, posem-nos en la pell de Felip VI. Un rei acabat d'aterrar gràcies al suport d'un PP i un PSOE en hores baixes i amb uns partits pro-república en plena efervescència després de les eleccions europees. Perquè Felip VI hauria d'acontentar els catalans amb el seu discurs? Per posar-se en contra la resta d'espanyols, en un moment en què necessita el màxim suport social per assentar-se en el seu càrrec? I perquè hauria d'acontentar els catalans si potser d'aquí uns mesos fan un referèndum i acaben decidint que volen marxar d'Espanya? Perquè crear dubtes sobre la seva legitimitat als, sobretot joves, que no entenen perquè algú ha de tenir privilegis per damunt d'un altre? Aquests són alguns dels motius pels quals el discurs de Felip VI ha estat el que ha estat: convencional i sense res nou a dir. 

Com a anècdota i curiositat us adjunto un gràfic en el qual podeu veure els diferents reis que han regnat a Espanya des del 1700 fins l'actualitat i els territoris que, en compte gotes, han anat perdent segle rere segle. Felip VI s'hauria de preguntar si potser alguna cosa han fet malament els seus avantpassats perquè amb cada rei que hi ha hagut a Espanya hagin perdut alguns territoris. I també preguntar-se què hauria de fer ara per posar-hi remei, si es que es pot, i evitar que el pròxim en anar-se'n sigui Catalunya.

Referèndum per l'acceptació del rei Felip VI

Aquest 2 de juny de 2014 passarà a la història per l'anunci de l'abdicació del rei Joan Carles I. Si no hi ha sorpreses, el príncep Felip es convertirà, en els pròxims díes, en Felip VI. De tothom és sabut que el rei Joan Carles I va ser el testament imposat per Franco a la seva mort. El seu lloc se'l va guanyar, de cara als ciutadans, amb el cop d'estat del 23-F de 1981. Amb el seu posicionament, a favor de la democràcia, es va guanyar la simpatia i l'admiració de bona part dels espanyols, fins i tot dels que eren republicans. Molts es feien dir fins i tot Juan Carlistes. Des d'aleshores, però, ha plogut molt i la institució monàrquica s'ha vist qüestionada per casos de corrupció dins la pròpia familiar reial, decisions errònies del propi rei, etc...Llums i ombres normals en 39 anys de regnat.

Estem al 2014 i la societat, tant la catalana com l'espanyola, ha canviat moltíssim. Avui en dia una majoria de la societat, que a més ja ha nascut en plena democràcia, no entén que hi hagi gent que tingui privilegis per qüestions de sang i menys uns privilegis que vinguin provinents d'una dictadura que va durar 40 anys i que va provocar milers de morts. Per tant, els partits espanyols i la pròpia monarquia hauria de fer una nova transició en aquest sentit, no només de forma si no de fons. Si el PP i el PSOE són incapaços per comoditat o per por, hauria de ser el propi príncep Felip en ser el primer en posar el seu càrrec a disposició del poble perquè sigui aquest el que decideixi si es mereix el càrrec de la institució o si, per contra, els ciutadans prefereixen un altre model d'estat. Sens dubte seria una manera de guanyar-se els ciutadans, més democràtica que per la imposició de la Constitució. Si, com diuen els partits, la societat espanyola és prou madura, també ho ha de ser per prendre decisions transcendents que van més enllà d'unes eleccions cada 4 anys. En temes importants, com el Dret a Decidir dels catalans, la societat espanyola ha de tenir dret a decidir el què i en aquest cas, en quin tipus de país vol viure. Si això no ho volen entendre ni el PP ni el PSOE, ho entendran a través d'un càstig a les urnes. Temps al temps. Perquè en ple segle XXI no es pot demanar que certes persones mantinguin uns privilegis perquè sí, i a més, perquè ho diu la Constitució. Una Constitució que si fins ara una part dels catalans ja la posaven en dubte, ara en seran altres que també en qüestionaran la seva legitimitat. Si el príncep Felip pren la corona i no es guanya el lloc, simplement caurà. Serà qüestió de temps. A no ser que tregui una vareta màgica i resolgui el conflicte més imminent que té a les mans: Catalunya i en segon terme el País Basc. Seria, potser, un altre manera de guanyar-se el càrrec. Tot i que aquesta qüestió és de molt més difícil resolució. I li queda poc temps, poc més de 5 mesos pel #9N2014.

Podem, a favor del Dret a Decidir

La sorpresa de les eleccions europees a Espanya ha estat el partit Podem (Podemos), de Pablo Iglesias. El moviment del 15-M sembla haver trobat, en aquest partit, un líder per intentar aconseguir un canvi polític a nivell espanyol. El primer pas: començar a posar fi al bipartidisme que hi ha a Espanya (no a Catalunya), després consolidar el seu espai electoral i qui sap si arribar algun dia al poder. En tan sols 5 mesos d'existència ha aconseguit treure 5 representants a les eleccions europees, més que Ciutadans que tot i que ha pujat a nivell estatal, a Catalunya pateix un cert retrocés en favor de Podem.

Sobre Catalunya, Podem ho té molt clar. Els catalans han de decidir el seu futur nacional i la seva integració o no a la Unió Europea. L'únic partit estatal que va en aquesta línia és Esquerra Unida (a Catalunya, ICV). La posició a favor del Dret a Decidir contrasta amb la del PP, PSOE, UPyD y Ciudadanos, que mantenen una posició totalment contrària i inamovible sobre aquest tema. Un altre diferència destacada és que Podem no és un partit totalment favorable a l'Euro. És a dir, que si la moneda única serveix per millorar la nostra economia i societat està a favor, però si només ens serveix per dependre més d'Alemanya i d'imposicions dels BCE i de la cancellera Merkel, està en contra. Sobre monarquia o república, també demana que siguin els ciutadans que democràticament decideixin en quin tipus de país volen viure. I pel que fa els bancs, el seu posicionament és clar: res de salvar-los. També assegura que si governessin, prohibirien als bancs fer fora de casa la gent que no pot pagar la hipoteca. Un missatge populista, però que en època de crisi, o més ben dit, d'empobriment que viu el país, arriba a molta gent.

El temps dirà si Podem ha arribat per quedar-se i per convertir-se en una veritable alternativa de poder o si és una flor que no fa estiu. De moment, el que és clar és que si Podem governés a Espanya, Catalunya no tindria cap problema per decidir sobre la seva independència, i  tot això estic convençut que es faria sense necessitat de canviar la Constitució. Perquè? Perquè si un partit com Podem hagués governat Espanya, segurament mai s'hagués arribat a la situació en la que es troba ara Catalunya, un punt de no retorn i que, probablement, desembocarà el #9N2014 en alguna cosa, ja sigui referèndum o eleccions anticipades.