El fet diferencial d''Ocho apellidos vascos'

S'ha convertit en la pel·lícula espanyola més vista de la història i no és casualitat. És la primera que s'atreveix a parlar, d'una manera desenfadada, d'una cosa tan normal com són el fets diferencials que hi ha dins Espanya. Les diferents llengües, cultures, accents, maneres d'entendre la vida, que ens fa tant particulars.

El fet diferencial era un tema tabú, fins ara a les pel·lícules espanyoles. S'obviava totalment, com si molestés. Com ho fan, encara, les televisions estatals, on tot allò que no es cultura castellana s'intenta apartar, minusvalorar, o fins i tot fer veure que no existeix. Una llàstima amagar tota la riquesa cultural d'una societat tant plural i que durant tants anys ha fet viure d'esquena a una bona part de la societat espanyola. Uns ciutadans que encara no accepten, ni acceptaran, que Espanya té diverses llengües que s'han de cuidar, protegir i valorar. Només cal recordar l'allau de crítiques que va rebre Shakira per cantar la cançó de Sau 'Boig per tu', en català. Precisament si a Catalunya s'ha arribat on s'ha arribat és degut a la incomprensió d'una gran part dels espanyols, que tot i estar a prop en la distància, tenen un total desconeixement de la realitat de cada zona de l'Estat. L'èxit d'aquest film demostra que el públic volia una pel·lícula on els mateixos ciutadans es poguessin veure reflectits d'una manera desenfadada i amb sentit de l'humor. El fet diferencial s'ha convertit en una mina d'or que el director del film explorarà encara més. Emilio Martínez Lázaro ja ha anunciat que l'èxit d'aquest film tindrà una segona part. I els protagonistes, en aquest cas, seran els catalans i el procés d'independència que viu Catalunya. Això sí, li demano al director que no acabi el film amb el final típic que agradarà a la majoria d'espanyols del 'mejor unidos' i que s'atreveixi amb un 'deixem-los votar i que decideixin ser el que volen ser', que tots ja som prou grandets!

TVE ha creat fronteres dins l'Estat

Qui ens vengui Espanya com un país plural només cal que sintonitzi TVE. M'explicaré. Aquesta televisió pública, que paguem tots, ha estat una cadena uniformitzadora de la cultura castellana i la primera en crear fronteres artificials dins del territori espanyol. Amb la mort de Franco TVE va perdre una gran oportunitat per convertir-se en una televisió plural, oberta a tots els espanyols amb les seves diferents cultures i llengües. Què va fer per donar resposta a aquesta pluralitat?

Fa 35 anys va decidir crear un circuit català per donar satisfacció als "indígenes" catalans de Catalunya. El mateix va fer al País Basc, a Galícia,...I mentre aquests centres territorials tenien la seva programació en la seva pròpia llengua, la resta de l'Estat va viure i segueix vivint en l'actualitat d'esquena a tot allò que és cultura no castellana.
I amb l'actual recentralització de l'Estat, quina és la tendència a TVE? Doncs que els seus canals en alta definició (HD) perden la possibilitat de fer desconnexions territorials. O sigui encara menys pluralitat i una mostra més de falta de respecte i ignorància vers les diferents cultures no castellanes.
Un verdader estat plural enlloc de menysprear una llengua i cultura pròpia, diferent a la castellana, hagués diversificat i l'hagués donat a conèixer dins el propi país (Espanya). O es que no hi ha catalans, bascos i gallecs fora del seu àmbit territorial? Què aquestes persones no tenen dret a poder sentir una televisió pública de tots els espanyols en la seva llengua pròpia fora del seu territori? Qui ha creat fronteres en aquest sentit?
L'error que es va cometre fa ja més de 35 anys va ser no crear una segona cadena de TVE que es dediqués a donar a conèixer les diferents cultures de l'Estat a tot el territori espanyol. Que independentment que estiguessis a Catalunya o a les Canàries tinguessis la possibilitat de sentir el català, el basc o el gallec. Vuit hores per cada llengua diàriament potser hagués convertit els espanyols amb una sola cultura en persones molt més tolerants amb la diferència i més coneixedors d'una realitat política i lingüística que per molts pocs quilòmetres que ens separin sembla que ens situa a anys llum de distància.

España tiene un problema: la Catalunya sin Ñ.

Obsessiu, malaltís, repetitiu...Són els tres primers adjectius que m'han vingut al cap al veure aquest matí la portada del diari ABC. Ho lamento pels professionals que treballen en aquest mitjà, que tinguin al capdavant un professional tendenciós i tan poc rigurós. En realitat no és culpa d'ells. La majoria deuen ser periodistes malpagats -mileuristes-, que prou feina tenen per conservar precisament un bé preuat, la feina. És sabut pels periodistes, mínimament professionals de veritat, que diaris com ABC o La Razón s'han convertit, des de fa temps, en 'panfletos' propagandístics al servei del PP. Lluny queda l'època en què se suposava una mínima imparcialitat dels mitjans, cada cop més ofegada, en part suposo que per la crisi econòmica. No són els únic diaris, efectivament, però són els que ho fan de manera més descarada. Només espero que la persona que compra aquest tipus de premsa sàpiga què està comprant i que hi ha una realitat que va més enllà del que pot llegir en ells. La portada d'aquest 15 de març de 2012 m'ha sorprès perquè crec que, per primer cop, el rotatiu reconeix una veritat que, de fet, no és nova: Espanya té un problema que es diu Catalunya. Però no de tot Catalunya si no de la Catalunya que s'escriu amb NY i no amb Ñ. Analitzem el problema de fons. Hi ha una part de la població espanyola que considera Espanya és una sola nació, on la llengua és el castellà. Tot el que surti d'aquesta regla bàsica és considera una pedra a la sabata que s'ha de treure perquè molesta. I com la intenten treure? A través d'una regla bàsica: la majoria guanya la minoria. I amb aquesta regla bàsica pretenen aconseguir el seu objectiu: exterminar, matar, o erradicar, digueu com vulguis, una cultura que sigui diferent a la castellana, en aquest cas la catalana. Perquè? Perquè els molesta que, dins un territori que consideren de la seva propietat, no puguin entendre una persona. Són les persones que Espanya la consideren espanyola i que no té cabuda ni la cultura catalana, ni la basca, ni la gallega, ni cap altre. Les enquestes avisen que cada cop són més els independentistes catalans. Crec, però, que no ens havíem adonat i el que cada cop hi ha més són independentistes espanyols. No és un problema nou. Fa segles que se'n parla. Espanya té un problema, efectivament i no sap, ni ha sabut mai com resoldre. Seria tan fàcil com reconèixer una realitat que existeix i que alguns s'entesten a uniformitzar. Quan més ho intentin menys ho aconseguiran, i així passaran els anys...

Obsesivo, enfermizo, repetitivo ... Son los tres primeros adjetivos que me han venido a la cabeza al ver esta mañana la portada del diario ABC. Lo lamento por los profesionales que trabajan en este medio, que tengan al frente un profesional tendencioso y tan poco riguroso. En realidad no es culpa de ellos. La mayoría deben ser periodistas malpagados -mileuristas-, que bastante tienen para conservar precisamente un bien preciado, el trabajo. Es sabido por los periodistas, mínimamente profesionales de verdad, que diarios como ABC o La Razón han convertido, desde hace tiempo, en 'panfletos' propagandísticos al servicio del PP. Lejos queda la época en que se suponía una mínima imparcialidad de los medios, cada vez más ahogada, en parte supongo que por la crisis económica. No son los único diarios, efectivamente, pero son los que lo hacen de manera más descarada. Sólo espero que la persona que compra este tipo de prensa sepa qué está comprando y que hay una realidad que va más allá de lo que puede leer en ellos. La portada de este 15 de marzo de 2012 me ha sorprendido porque creo que, por primera vez, el rotativo reconoce una verdad que, de hecho, no es nueva: España tiene un problema que se llama Catalunya. Pero no de toda Catalunya si no de la Catalunya que se escribe con NY y no con Ñ. Analizamos el problema de fondo. Hay una parte de la población española que considera a España es una sola nación, donde la lengua es el castellano. Todo lo que salga de esta regla básica se considera una piedra en el zapato que hay que sacar porque molesta. Y como la intentan sacar? A través de una regla básica: la mayoría gana la minoría. Y con esta regla básica pretenden lograr su objetivo: exterminar, matar, o erradicar, dilo como quieras, una cultura que sea distinta a la castellana, en este caso la catalana. Porque? Porque les molesta que, dentro de un territorio que consideran de su propiedad, no puedan entender una persona. Son las personas que a España la consideran española y que no tiene cabida ni la cultura catalana, ni la vasca, ni la gallega, ni ninguna otra. Las encuestas avisan de que cada vez son más los independentistas catalanes. Pero creo que no nos habíamos dado cuenta y lo que cada vez hay más son independentistas españoles. No es un problema nuevo. Hace siglos que se habla. España tiene un problema, efectivamente y no sabe, ni ha sabido nunca cómo resolver. Sería tan fácil como reconocer una realidad que existe y que algunos se empeñan en uniformizar. Cuando más lo intenten menos lo conseguirán, y así pasarán los años... 

El PP és un partit independentista i ho demostro...

Alicia Sánchez-Camacho, al congrés del PP a Sevilla, dissabte 18 de febrer.

La presidenta del PP català demanava, aquest cap de setmana a Sevilla, que el castellà s'introdueixi a les escoles públiques catalanes en igualtat de condicions que el català. Alicia Sánchez-Camacho defensa la igualtat del català i el castellà a Catalunya en detriment de la immersió lingüística, que beneficia la llengua més feble, la catalana. Res nou fins aquí. Ara demostraré com el PP fa servir la llengua catalana per crear una frontera amb la resta d'Espanya i fer-nos sentir estrangers com a catalanoparlants dins d'Espanya. M'explicaré. Segons el PP i la pròpia Constitució, les institucions catalanes són també espanyoles. Amb aquest argument els populars defensen, com és lògic en el seu argumentari, que les institucions públiques de la Generalitat també s'expressin en castellà. Res a dir. Des d'aquesta mateixa lògica, en canvi, el PP no defensa que les institucions públiques de fora de Catalunya també puguin adreçar-se en català als catalanoparlants. Un català no és espanyol? El català no és una llengua espanyola, tal i com defensen els populars? Si és així, perquè discriminen una llengua espanyola en detriment d'un altre? La resposta pel PP és clara: el català és una llengua espanyola amb una frontera clarament delimitada: Catalunya, i fora d'ella ningú té dret a ser atès en català, una llengua tan i tan estranya per una part d'un país anomenat Espanya. Qui crea fronteres? I com diu Josep Lluís Carod-Rovira: Espanya mai serà un país normal mentre hi hagi més universitats alemanyes que espanyoles, on es pot estudiar català.

La presidenta del PP catalán pedía, este fin de semana en Sevilla, que el castellano se introduzca en las escuelas públicas catalanas en igualdad de condiciones que el catalán. Alicia Sánchez-Camacho defiende la igualdad del catalán y el castellano en Catalunya en detrimento de la inmersión lingüística, que beneficia la lengua más débil, la catalana. Nada nuevo hasta aquí. Ahora demostraré como el PP utiliza la lengua catalana para crear una frontera con el resto de España y hacer sentir extranjeros a los catalanohablantes dentro de España. Me explicaré. Según el PP y la propia Constitución, las instituciones catalanas son también españolas. Con este argumento los populares defienden, como es lógico en su argumentario, que las instituciones públicas de la Generalitat también se expresen en castellano. Nada que decir. Desde esta misma lógica, en cambio, el PP no defiende que las instituciones públicas de fuera de Cataluña también puedan dirigirse en catalán a los catalanohablantes. Un catalán no es español? El catalán no es una lengua española, tal y como defienden los populares? Si es así, porque discriminan una lengua española en detrimento de otra? La respuesta por el PP es clara: el catalán es una lengua española con una frontera claramente delimitada: Cataluña, y fuera de ella nadie tiene derecho a ser atendido en catalán, una lengua tan y tan extraña para una parte de un país llamado España. ¿Quién crea fronteras? Y como dice Josep Lluís Carod-Rovira: España nunca será un país normal mientras haya más universidades alemanas que españolas, donde se pueda estudiar catalán.

Els catalanoparlants, culpables i irresponsables.

El primer culpable, abans dels catalanoparlants, és del dictador Francisco Franco. La prohibició del català durant 40 anys encara passa factura a les noves generacions. Aquests dies he estat en contacte amb moltíssimes persones i te'n adones que el 90% ( i no exagero) dels catalanoparlants se't dirigeixen en castellà per demanar informació i quan tu els contestes en català pensen: ah, aquest és com jo! i aleshores es passen al català. Ho fan per una malentesa bona educació. A aquesta gent els hauria de sorprendre la quantitat de persones que fan pinta de guiris, o son d'una raça diferent a la blanca, als quals després de dirigir-me en català, m'han entès i m'han contestat en català. Segurament perquè son catalans o les seves parelles són catalanes i s'han vist en la necessitat d'aprendre el català. I què frustrant és, al mateix temps, per aquestes persones, que per la simple cara que tenen se't dirigeixin sempre en castellà si ets catalanoparlant. La majoria dels catalanoparlants els exclouen del seu cercle, al considerar que per la cara que tenen són forànis i, per tant, estan convençuts que si els parlen en català no els entendran. Aquest problema, que és dels catalanoparlants, no el tenen els catellanoparlants, la majoria dels quals són militants lingüístics, és a dir, que sempre parlen en castellà i mai no han tingut la necessitat de parlar en català simplement perquè no el necessiten. En una conversa de tu a tu entre un catalanoparlant i un castellanoparlant la probabilitat que algú dels dos se senti més malament per parlar la seva llengua és el del catalanoparlant, que té un sentit d'inferioritat extraordinari i del que hem dit abans, una malentesa bona educació. A Catalunya, en general tot i que amb excepcions, els únics bilingües reals que hi ha són els catalanoparlants. Els castellanoparlants son monolingües, tot i que també és cert que cada cop són més bilingües, gràcies suposo a que les últimes generacions ja han estudiat en català a l'escola. Si us fixeu, en les converses escrites passa exactament el mateix. Aquests són alguns dels motius pels quals considero els catalanoparlants culpables i irresponsables. Són els mateixos que després van a un bar i es queixen, això sí en petit comitè, perquè no els entenen quan demanen un cafè amb llet, critiquen que al cinema no hi hagi pràcticament pel·lícules en català o defensen aferrissadament la immersió lingüística. Però perquè volen tot això si en el dia a dia demostren que el català és totalment prescindible?.... Espero que els catalanoparlants que llegeixen això hi pensin. I als castellanoparlants, que s'esforçin una mica més en parlar en català. És una mostra d'integració a la societat catalana, la mateixa que els parla en castellà per no sentir-se malament.  


El primer culpable, antes de los catalanohablantes, es del dictador Francisco Franco. La prohibición del catalán durante 40 años todavía pasa factura a las nuevas generaciones. Estos días he estado en contacto con muchísimas personas y te das cuenta que el 90% (y no exagero) de los catalanohablantes se te dirigen en castellano para pedir información y cuando tú les contestas en catalán piensan: ah este es como yo! y entonces se pasan al catalán. Lo hacen por una malentendida buena educación. A esta gente les debería sorprender la cantidad de personas que hacen pinta de guiris, o son de una raza diferente a la blanca, a los que después de dirigirme en catalán, me han entendido y me han contestado en catalán. Seguramente porque son catalanes o sus parejas son catalanas y se han visto en la necesidad de aprenderlo. Y qué frustrante es, al mismo tiempo, para estas personas, que por la simple cara que tienen se te dirijan siempre en castellano si eres catalanohablante. La mayoría de los catalanohablantes los excluyen de su círculo, al considerar que por la cara que tienen son foráneos y por lo tanto están convencidos de que si les hablan en catalán no los entenderán. Este problema, que es de los catalanohablantes, no lo tienen los catellanohablantes, la mayoría de los cuales son militantes lingüísticos, es decir, que siempre hablan en castellano y nunca han tenido la necesidad de hablar en catalán simplemente porque no lo necesitan. En una conversación de tú a tú entre un catalanohablante y un castellanohablante la probabilidad de que alguno de los dos se sienta peor por hablar su lengua es la del catalanohablante, que tiene un sentido de inferioridad extraordinario y de lo que hemos comentado antes, una malentendida buena educación. En Cataluña, en general aunque con excepciones, los únicos bilingües reales que hay son los catalanohablantes. Los castellanohablantes son monolingües, aunque también es cierto que cada vez son más bilingües, gracias supongo a que las últimas generaciones han estudiado en catalán en la escuela. Si os fijáis, en las conversaciones escritas pasa exactamente lo mismo. Estos son algunos de los motivos por los que considero los catalanohablantes culpables e irresponsables. Son los mismos que luego, cuando van a un bar, se quejan porque no les entienden cuando piden un café con leche, se quejan porque el cine no hay prácticamente ninguna película en catalán o defienden encarnizadamente la inmersión lingüística. Pero ¿ para que quieren todo eso si en el día a día demuestran que el catalán es totalmente prescindible ?.... Espero que los catalanohablantes que leen esto piensen. Y los castellanohablantes, que se esfuercen un poco más en hablar en catalán. Es una muestra de integración en la sociedad catalana, la misma que les habla en castellano para no sentirse mal.

Les contradiccions de Gerard Quintana.

El programa 'El convidat' de TV3 del passat dilluns va visitar el cantant de Sopa de Cabra, Gerard Quintana. És obvi i era evident que el fet que els seus fills s'adrecin al seu pare en castellà i que aquests siguin monolingües castellanoparlants seria un tema de debat i que portaria cua. Per la majoria d'espectadors és difícil d'entendre que un home que tant ha fet per la normalització del català a la música, sigui tant contradictori quan és a casa amb els seus. Cadascú, dintre de les seves quatre parets i amb la seva família, és lliure de parlar com li doni la gana, però també és evident que per un pare català, que canta en català i que tant ha fet per aquesta llengua, tingui un cert malestar quan veu que els seus fills segueixen parlant en castellà quan l'Albert Om s'adreça a ells en català. No en tenim cap prova d'aquest malestar, però es fa evident en un moment del programa en què l'Albert Om li vol treure el tema i el Gerard Quintana l'esquiva. I es que estic convençut que en Gerard pensa com jo, és a dir, que una persona com més llengües sàpiga i parli, molt millor. 


El programa 'El convidat' de TV3 del pasado lunes visitó el cantante de Sopa de Cabra, Gerard Quintana. Es obvio y era evidente que el hecho de que sus hijos se dirijan a su padre en castellano y que éstos sean monolingües castellanohablantes sería un tema de debate y que llevaria cola. Para la mayoría de espectadores es difícil de entender que un hombre que tanto ha hecho por la normalización del catalán en la música, sea tan contradictorio cuando está en casa con los suyos. Cada uno, dentro de sus cuatro paredes y con su familia, es libre de hablar como le dé la gana, pero también es evidente que para un padre catalán, que canta en catalán y que tanto ha hecho por esta lengua, tenga un cierto malestar cuando ve que sus hijos siguen hablando en castellano cuando Albert Om se dirige a ellos en catalán. No tenemos ninguna prueba de este malestar, pero se hace evidente en un momento del programa en el que Albert Om le quiere sacar el tema y Gerard Quintana lo esquiva. Y es que estoy convencido de que Gerard piensa como yo, es decir, que una persona cuantas más lenguas sepa y hable, mucho mejor.