Què farà Rajoy amb Catalunya després de les eleccions europees?

Catalunya vol decidir el seu futur com a país. Aquesta és la conclusió més clara després de les eleccions europees a nivell català. La victòria d'ERC i els bons resultats obtinguts per la resta de partits que estan a favor del 'Dret a decidir' (CiU i ICV) han creat una base sólida en aquest sentit. (Recordem que en aquests comicis la CUP no es presentava). La novetat més destacada és la irrupció de 'Podem', que recordem-ho de pas, també és favorable al 'Dret a decidir' del catalans i que deixa a l'ombra uns Ciutadans que, tot i que també ha obtingut uns bons resultats, sembla que s'estanquen a Catalunya. Pel que fa als grans partits contraris al 'Dret a decidir' (PSC i PP) pateixen un fort revés i deixen en entredit la seva estratègia de cara al referèndum que s'hauria de celebrar el #9N2014 (en menys de sis mesos).

Font: La Vanguardia.com

I davant d'aquest panorama, com actuarà Mariano Rajoy? Girar-se d'esquena a Catalunya i fer veure que aquí no ha passat res? Canviar d'estratègia? Seguir igual? Doncs, aposto que el PP seguirà amb la mateixa estratègia, és a dir, impedir la celebració del referèndum de totes les maneres possibles i sota diverses amenaces a l'estil de viatges per l'espai sideral.
La seva última amenaça i el xoc de trens definitiu, però, serà el Tribunal Constitucional, que previsiblement intentarà declarar inconstitucional la llei de consultes catalana, que el Parlament català ha d'aprovar el mes de setembre. Ho intentarà i estic convençut que ho farà abans del 9 de novembre. Van necessitar anys per dictar una sentència contra l'Estatut, però no dubteu que no trigaran ni una setmana en declarar inconstitucional una llei de consultes que té com a objectiu trencar la unitat d'Espanya.
Rajoy mantindrà aquest posicionament contrari a la consulta, inclús tenint en compte que això radicalitzarà més l'opinió dels catalans. Però sabeu què passa? Que a Rajoy li és igual. Li és igual, perquè el PP de Catalunya ja no l'importa massa, tenint en compte que és la cinquena força política a Catalunya i que, tot i això, ha pogut guanyar les eleccions europees a nivell estatal. Però abans prefereix perdre vots a Catalunya, on ja fa temps que ha tirat la tovallola, que a la resta de l'Estat. El PP també sap que el seu posicionament sobre Catalunya li reporta més vots, que no pas li treu, a la resta d'Espanya.
Així, doncs, tot apunta que anem en direcció al xoc de trens de manera inexorable i inevitable. De moment, però, a Catalunya el partit l'estan guanyant els que volen anar a votar el pròxim 9 de novembre, perquè son majoria, segons la millor enquesta que és pot fer: les urnes.

Perquè Espanya no deixa votar als catalans?

El motiu pel qual Espanya no vol que els catalans decideixin el seu futur no té res a veure amb la Constitució. La Constitució és l'excusa per impedir, de forma legal, que se celebri el referèndum. Si es va canviar la Constitució en dos dies pel requeriment de l'Alemanya de Merkel perquè no hauria de fer el mateix per la voluntat d'una part important dels catalans?
Doncs la resposta és clara, perquè es posa en joc un territori que els espanyols consideren només seu, no dels catalans. Un espanyol contrari a que Catalunya es pronunciï sobre el seu futur com a Estat ho té clar: els catalans viuen en una terra llogada que consideren seva i com a tal els catalans no tenen dret a decidir perquè no en son propietaris, només hi viuen. D'aquesta manera, els catalans tenen el mateix tracte que tindria una persona que viu en un pis de lloguer: té dret a viure però no a decidir què vol fer amb aquell pis. Els catalans només tenen dret a queixar-se i poc més. I si la majoria dels catalans volen votar, l'Espanya que no vol li dirà: "vota, pero no en mi tierra".
Però clar, una part important dels catalans no ho veu així. Considera que la terra li pertany perquè és on ha nascut. No considera que visqui llogat, si no que la terra que trepitja és seva i per tant té dret a decidir què vol fer amb ella.
Dues postures difícilment reconciliables perquè son dues maneres d'entendre el món. Potser si un no s'hagués volgut imposar a l'altre no haguéssim arribat a aquesta situació.

Castellanohablantes independentistas

Catalunya està formada, en bona part, per gent que fa anys va venir d'altres territoris de l'Estat. La majoria d'aquestes persones que va venir ja fa dècades ha fet arrel i ja està totalment integrada a Catalunya. Tant ells com possiblement el seus fills son castellanoparlants, que tot i entendre i parlar el català, s'expressen millor en castellà perquè és la seva llengua materna. Això, però, no vol dir que se sentin menys catalans.

Una bona prova d'això és l'aparició a la xarxa i al carrer d'entitats que defensen la independència en castellà, perquè és com se senten més còmodes parlant. És un grau més en la normalització i la despolitització de la llengua pròpia del país. Ja no hi ha només independentistes catalanoparlants, si no també castellanoparlants. Un bon exemple d'això és l'associació Súmate, constituida per ciutadans i entitats cíviques i socials, que els uneix un mateix objectiu: la independència de Catalunya.
Si hi ha una cosa que està clara és que sense el suport de molta gent que va néixer fora de Catalunya, la independència és poc viable. Pel que pronostiquen les enquestes, que com dic més d'una vegada s'han d'agafar amb pinces, els indecisos tenen la pella pel mànec i seran claus per decantar la balança cap a un costat o un altre. És per aquest motiu que des dels dos bàndols se'ls volen guanyar. Qui ho aconseguirà? Doncs el que respongui d'una manera més inteligent, carregant-se de raons.

ICV, contra la independència?

Segurament aquest artícle l'hauríem de fer quan se sàpiga del cert que es farà el referèndum sobre la independència de Catalunya el #9N2014. Suposem, però, que ja és segur. Seria el moment en què els partits catalans s'haurien de posicionar a favor del sí o del no.
Qui te les de guanyar i les de perdre en aquest debat? Està clar. Les de guanyar tots els partits que tinguin molt clares les idees, ja sigui en un sentit o en un altre, és a dir, ERC, PP, Ciutadans i la CUP. Qui te les de perdre? Doncs els partits que es queden a mitges tintes o que pateixen contradiccions dins les seves files o entre el seu electorat: CiU, el PSC i ICV.

Em centraré precisament en analitzar els ecosocialistes i el seu perfil de votant per treure'n l'entrellat del que pot passar en un futur més o menys proper. ICV és un partit que des del principi ha defensat de manera clara i contundent el dret a decidir dels catalans. Aquesta aposta, a més, s'ha vist reforçada per la posició del partit a nivell estatal. Recordem que Esquerra Unida va votar al Congrés a favor de què Catalunya pogués convocar un referèndum legal. Fins aquí cap contradicció i per tant res a dir.
El problema dels ecosocialistes vindrà quan s'hagin de mullar sobre el què votar en el referèndum. ICV ha de tenir en compte que té un electorat dividit en aquesta qüestió, tot i que personalment penso que està més aviat en contra de la independència. Aquest posicionament contrari, però, no és radical, és a dir, que si arriba la independència perquè la majoria dels catalans així ho decideixen, ho acceptarien sense fer gaires escarafalls. Penso que son més aviat contraris, perquè els que estan clarament a favor de la independència ja tenen altres partits que defensen aquest postulat d'una manera més contundent.
Ara bé, dit això i des del punt de vista de partit, posicionant-se en el mateix grup que PSC i PP tampoc s'hi sentirien gaire còmodes. Per tant, el més factible, i el més probable és que el partit acabi decidint agafar una opció mixta, és a dir, que dins el partit hi haurà gent a favor i gent més aviat en contra. Aquesta opció ens la poden vendre com que ICV és un partit plural i obert a gent tant favorable com contrària a la independència. A efectes pràctics, però, aquesta contradicció els perjudicaria electoralment perquè el federalisme (que seria la idea més aproximada que defensen) i la independència, són dues opcions tan radicalment diferents que no es poden presentar en un mateix programa electoral i defensar-les al mateix temps. Això provocaria un missatge de confusió entre els seus electors que es pensarien buscar altres opcions més clarificadores en aquest sentit i que per tant els doni més seguretat sobre el tema en qüestió.
Veurem en els pròxims mesos cap a on es decanta la balança. Suposo que si encara no s'han mullat és perquè no tenen clar quina és la millor opció. Molt probablement vulguin esperar a algun tipus de moviment tàctic de Madrid per posicionar-se definitivament. Ara, tal i com estan les coses a hores d'ara, defensar un federalisme des de Catalunya, és més que complicat. Estarem atents a l'evolució d'aquest partit.