Rajoy ni vol ni pot reformar la Constitució.

Mariano Rajoy, va instar al trio català, que fa uns dies va visitar el Congrés per demanar poder votar, que reformin la Constitució. El president del govern espanyol assegurava,en aquell moment, que deixava la porta oberta per negociar aquesta possible reforma. No van passar ni 24 hores després, que des del mateix PP es va tancar aquesta possibilitat. Ni referèndum ni reforma de la Constitució. No, no i no!

La veritat es que tot i que alguns mitjans catalans destacaven, al dia següent de la intervenció de Rajoy, aquesta porta oberta, tots els que seguim l'actualitat política sabem del cert que era un 'farol'. Perquè? Doncs perquè la reforma de la Constitució espanyola necessita, com a mínim, que els dos partits majoritaris estatals (PP i PSOE) estiguin d'acord. Amb l'actual configuració del Congrés no hi ha lloc per un mínim acord i menys per intentar resoldre el 'problema catalán' tal i com està plantejat actualment. Ja sabem que, fa uns anys, populars i socialistes es van posar ràpidament d'acord per reformar-la a instàncies de la cancellera Angela Merkel. Però una cosa és el que dicta Europa, o més ben dit, Alemanya, i un altre la voluntat dels catalans.
Mariano Rajoy ni té ni tindrà cap intenció de reformar la Constitució per resoldre el problema català. Menys encara perquè els catalans puguin decidir si volen o no seguir formant part d'Espanya. Rajoy, quan diu 'reformar-la' vol dir tocar-la per donar uns quants diners més perquè s'acontentin els catalans. (Tot i que recordem que ja li va dir NO a Artur Mas pel concert econòmic, abans del tema de la consulta). Tenint en compte que parla de diners, té raó quan diu que no pot reformar-la. Això implicaria anar en perjudici d'altres comunitats que, segurament, reclamarien els mateixos privilegis. Eus aquí el problema. En el seu dia ens van vendre el 'café para todos' (AVE para todos, aeropuertos para todos) i ara s'ha convertit en un laberint que dóna una difícil sortida.
La majoria dels ciutadans espanyols estan d'acord en què mantenir 17 autonomies a l'Estat surt molt car i és insostenible a llarg termini en la situació econòmica actual, però no hi ha cap polític que hagi tingut el suficient valor per el·liminar algunes autonomies després de prop de 40 anys. Quines es mantenen? Quines s'eliminen? Per això caldria veure les coses amb perspectiva i una nova transició política capaç de posar d'acord a gent que, ideològicament, estan cada vegada més lluny. I la possibilitat d'aconseguir-ho és la mateixa que Espanya es converteixi en república quan es mori el rei Joan Carles. Està difícil! No hi ha polítics espanyols a l'alçada del moment històric que vivim.

Catalunya, dins o fora de la UE?

Una de les grans qüestions que planteja la independència és si Catalunya, arribat el cas, es convertís en un nou estat formaria part o no de la Unió Europea. Experts i opinions hi ha per a tots els gustos. Des dels que adverteixen que una Catalunya independent quedaria automàticament  fora de la UE fins els que asseguren que seguirem dins i en cap cas en quedarem exclosos. Cadascú amb les seves argumentacions.
Els que es posicionen que quedaria fora argumenten que si Catalunya es converteix en un nou país, quedaria automàticament fora i, per tant, hauria de demanar l'ingrés com qualsevol altre i complir les condiciones que exigeix la UE per formar-ne part. Entre aquestes condicions, els que asseguren que Catalunya quedaria fora de la UE recorden que els catalans necessitarien l'acord de tots els països per aconseguir ingressar a la UE y preveuen que seria una opció més que difícil tenint en compte la probable negativa de països com Espanya i França, per exemple. Aquesta negativa vindria donada, segons argumenten, per la por d'aquests països a que hi hagués un efecte dominó i regions històriques copiessin el procés que du a terme, en aquests moments Escòcia o Catalunya. És a dir, Europa no vol inestabilitat política i econòmica i aquests processos és el que porten si no es fan de manera clara, ordenada i accelerada.
Els que es posicionen que quedaria dins de la UE ho justifiquen amb diversos motius. Primer, perquè no hi ha antecedents d'un país que, formant ja part de la UE en quedés exclosa per independitzar-se. La legislació europea no ha previst ni té res escrit en aquests casos. Segons el Consell Assessor per la Transició Nacional de Catalunya (CATN) si en quedés fora de la UE seria només temporalment, durant un breu espai de temps i els catalans, durant aquest període, mantindrien tots els drets europeus. La decisió, segons el CATN, dependrà  bàsicament de criteris polítics i interessos econòmics. En l'informe també adverteixen que una negativa rotunda d'Espanya que Catalunya formes part de la UE no podria forçar una sortida definitiva.
Interessant reflexió la que Xavier Sala i Martin va fer, fa unes setmanes, al president de la Comissió Europa, José Manuel Durao Barrosso. En una sala plena, de gom a gom, va etzibar-li aquesta reflexió: "Com pot ser que la UE estigui facilitant l'ingrés a països que han solucionat els seus conflictes mitjançant les guerres i amb milers de morts a les esquenes i en canvi veti o amenaci amb l'expulsió aquells territoris que, ja formant part, volen democràtica i pacíficament decidir el seu futur mitjançant les urnes?
Una bona reflexió que s'hauria de fer des d'Europa si no vol perdre la poca credibilitat que li queden a les seves institucions.
.


  

I després del NO d'Espanya al referèndum, què?

Feia molt que tenia el blog desactualitzat. En canvi, aquells que em seguiu habitualment us haureu donat compte que al Twitter no paro d'escriure. El problema de Twitter és que no et permet expressar amb tan poques paraules tot allò que vols dir. I la situació política actual, tan a nivell periodístic com històric, es mereix més de 140 caràcters. És per aquest motiu que he decidit reactivar el blog, que a partir d'ara se centrarà bàsicament a analitzar què pot passar en un futur pròxim. Tot això, com diu el subtítol d'aquest blog, des de la independència professional que permet opinar sense tenir al darrera cap mitjà de comunicació. En alguns d'aquests mitjans molts dels periodistes que hi treballen més que censura tenen un problema d'autocensura i no expressen el que segurament dirien per por a quedar-se sense feina o no seguir la línia editorial del mitjà. Aquí es tracte de dir el què pensem, deixant verd aquell que s'ho mereixi, sempre i quan no es falti el respecte, i beneint els que facin les coses bé.

Feta aquesta introducció anem a la pregunta del milió, que és el títol que porta aquest article. I després del NO d'Espanya al referèndum, què? Doncs tenim per davant uns mesos apassionants per obtenir la resposta. De totes maneres, ja tenim unes pistes de per on poden anar els trets.

El pròxim pas del Govern català és enllestir la llei de consultes. Aquesta llei catalana, que permetria convocar el referèndum d'una manera legal, des del punt de vista català, es vol aprovar com a més tard millor. Possiblement cap al setembre. Amb quin objectiu? Evitar que el Tribunal Constitucional la tombi abans de la consulta. D'aquesta manera es permetria la celebració tot i que també és més que probable que posteriorment el TC la invalidés per inconstitucional. Però Mas ja hauria complert amb la seva promesa: fer el referèndum. Aquesta és la opció més probable, a hores d'ara. Ara bé, tampoc és descartable que el TC decidís prendre una decisió urgent i declarar-la inconstitucional abans del #9N2014. D'aquesta manera no seria un referèndum constitucional ni per la via espanyola ni per la via catalana. Això s'ho ensuma el president Mas. És per aquest motiu que en les seves últimes declaracions ja apunta com les eleccions plebiscitàries com la opció més probable, encara que no la més desitjada, segons ell. Tampoc serien unes eleccions plebiscitàries literalment, ja que seria inconstitucional, si no eleccions autonòmiques amb caràcter plebiscitari. És a dir que es presentarien els partits junts o separats amb un programa molt clarificador. Independència sí o independència no. Arribat el cas, en aquests comicis quedarien en molt mala posició aquells partits que se situen a mitges tintes, és a  dir, que no es posicionen clarament o tenen un electorat dividit en aquest qüestió: és el cas del UDC, el PSC, i ICV. I arribat el cas què el referèndum no es pogués fer, molts us preguntareu si les eleccions serien pel mateix 9 de Novembre. La resposta és depèn. Depèn de quan el Constitucional declarés nul la llei de consultes catalana. El que ja podem avançar amb molta seguretat és que aquestes eleccions no es farien el 2016, que és quan toca. Això seria bàsicament per dos motius. Primer perquè la pressió ciutadana no permetria esperar dos anys més i segon perquè l'actual govern de la Generalitat depèn en major o menor grau d'ERC i els republicans no estaran, en cap cas, disposats a fer esperar als seus votants al 2016 per pronunciar-se sobre el futur de Catalunya. 

Ja ho veuen, vivim moments apassionants que ens portaran a moments històrics en qualsevol dels casos i que vist en perspectiva, segurament, les futures generacions envejaran.    

    

La credibilitat de les enquestes polítiques dels diaris.

Font: El Periódico de Catalunya, 7 de juny de 2013

Les tertúlies dels diferents mitjans de comunicació no han parat de comentar l'enquesta que aquest 7 de juny de 2013 ha publicat el Periódico de Catalunya. Sembla que tenim molt poca memòria política. Gran part dels tertulians s'han omplert la boca de dir que no ens hem de refiar de les enquestes, que mireu el que va passar a les últimes eleccions i que les enquestes només apunten tendències. Fals. Les enquestes no apunten ni tendències, vist el resultat que publicaven pocs dies abans de les eleccions catalanes del novembre del 2012. No les van encertar ni per proximitat. Està clar que quan es pregunta a 800 persones o a 1.000, la gent contesta el que li dona la gana i és quan diposita el vot a l'urna, quan veritablement vota el que sincerament creu que ha de votar. Darrera de cada enquesta que fa un mitjà de comunicació hi ha un clar interès partidista, ja sigui El Periódico, La Vanguardia, El País o el Mundo. I darrera aquest interès partidista hi ha també, com no, un interès econòmic. Com tots sabem i si no hauriem de saber, tots els mitjans reben subvencions, ja siguin escrits en català o castellà, ja vinguin de la Generalitat o del govern espanyol. Uns les reben d'una banda i els altres de l'altre. I això després s'ha de convertir en una cadena de favors que s'ha de veure recompensat amb portades que beneficiïn un o un altre partit. I centrant-nos amb aquesta enquesta, quin rèdit pot treure un diari de tendència socialista d'aquests suposats resultats? Doncs, com els socialistes estan tan malament, la única esperança que tenen és aferrar-se al retorn d'un suposat tripartit que faci fora CiU del Govern. Si, sí, que si no ho heu llegit entre línies, que us quedi clar que amb aquest resultat podria retornar un altre tripartit. La majoria pensareu: ui, això forma part del passat i no es tornarà a repetir perquè la situació és diferent. Però sabeu què passa? Que el director d'aquest rotatiu com podria ser el de La Vanguardia, és tan carrincló i toca tan poc de peus a terra (com la majoria de polítics) que es deu pensar, segurament, que d'aquesta manera activarà el vot de les esquerres per enfonsar més CiU i amb l'esperança de trencar-la. Així de clar i així de patètic. Però la realitat un cop més s'imposarà a la ciència ficció que són les enquestes. Aquestes l'únic que pretenen és influir en la decisió dels ciutadans. Aquí rau el seu poder, com ja va aconseguir en menor o major mesura el diari el Mundo, en un suposat cas de corrupció política que afectava CiU a pocs dies dels comicis i que després va quedar en 'agua de borrajas'. Decidiu pel vostre compte i per la manera de pensar que tingueu, no pel que us digui un diari i menys una enquesta.

"Espanya carinyo, lo nostre no funciona." (Mali Vanili)