#9N2014

#9N2014, Escola Barrufet, Plaça de Sants

No ha estat un referèndum, no ha estat tampoc una consulta, ha hagut de ser un procés participatiu, el que finalment ens ha permès votar, tot i el recursos del govern espanyol.
Milers de persones han expressat la seva voluntat a les urnes, tot i que no té cap validesa jurídica.
Uns intentaran menysprear les dades, a les persones que han participat, als col·laboradors, als voluntaris...Són els mateixos que no volen que es voti escudant-se amb la Constitució, que saben perfectament que els catalans sols mai podran canviar pel fet de ser menys que la resta d'espanyols. El govern espanyol no ha ofert cap sortida política, només judicial. Els polítics haurien de buscar solucions polítiques, perquè per llegir-nos les lleis i jutjar, ja tenim els jutges. Però com he dit més d'una vegada, a Rajoy li és igual perquè a Catalunya té tants pocs vots que no l'importa. En canvi, sí l'interessa els vots a la resta de l'Estat, en un moment en què te posada la vista a les eleccions municipals, a les eleccions generals i a Podemos, el nou partit de Pablo Iglesias, que puja com l'escuma a les enquestes. Per tant, sóc pessimista davant la possibilitat que Rajoy, vist el que ha passat les darreres setmanes, es posi a veure-ho d'un altre manera i es posi a negociar amb Mas, Veurem què passa en els pròxims dies, però auguro que Rajoy no mourà ni un sol dit. És més, si el mou serà per intentar derrocar Mas judicialment, si no ho pot fer políticament. Mas haurà de prendre decisions i aviat. Quan més temps passi, pitjors expectatives electorals tindrà CiU en unes eleccions en què anés en solitari. Les autonòmiques amb caràcter plebiscitàri? A hores d'ara difícils, a no ser que tinguin com a candidat algú com Carme Forcadell capaç d'unir els ciutadans a favor de la independència. Acaba el #9N2014, però el debat sobre la independència seguirà ven viu en els pròxims mesos.

Desobediència o acatar la llei espanyola?

Falta poc pel #9N i a aquestes alçades de la pel·lícula encara no sabem si anirem o no a votar. Perquè? Doncs perquè el govern català està exprimint tots els recursos que té disponibles per fer la consulta de manera legal a ulls de l'Estat. Com era de preveure, però, el govern espanyol no ho posa fàcil. També era previsible el recurs davant el Tribunal Constitucional i la decisió d'aquest. Aleshores, ara arriba el moment de la veritat. Si agafar el camí de la desobediència o seguir dins el marge de la llei espanyola. 

Una opció seria fer la consulta sí o sí, peti qui peti i independentment del que digui l'Estat. La segona seria suspendre la consulta i convocar eleccions avançades. 

De moment, els polítics catalans segueixen dins la llei. I no els ha faltat temps per diferenciar entre consulta i referèndum amb l'esperança que la lectura del Constitucional acabi sent jurídica i no política. Però, ja sabem tots, que el TC està format bàsicament per amics del PP i  el PSOE. Per tant, les esperances que prenguin una decisió més aviat neutre són poques, per no dir que nul·les. 

Les conseqüències de tot el procés? Imprevisibles. Des de que es faci la consulta i no passi res i Madrid fes veure que sent ploure (opció poc probable) al judici i empresonament de Mas si desobeeix les normes de l'Estat (opció, espero pel bé de tothom, també poc probable). Segurament, el que acabarà sent està al mig de tot això i es diu eleccions. Ho veurem aviat. Però si hi ha eleccions els polítics proconsulta hauran de tenir clara una cosa: hi haurà un moment en què algú, si té la majoria suficient, s'haurà de saltar la llei espanyola. Per tant es trobarà amb el mateix problema que hi ha ara. Per tant és qüestio de posar-li collons.

Quan hi haurà el xoc de trens?

El procés que viu Catalunya tindrà un dels seus punts àlgids en el xoc de trens, però quan? Doncs el dia en què el govern català decideixi, deliberadament, desobeïr les normes i sentències dictades per Madrid. Aquest xoc de trens es pot retardar més o menys, però es produirà en qualsevol cas, perquè el procés té difícil marxa enrere. Només és qüestió de temps. I aquest temps no dependrà de Madrid si no del govern català i de la seva valentia per tirar endavant el procés. Anem a concretar. Hi ha dues opcions pel xoc de trens.
La primera opció i més propera és al setembre. A principis de mes s'aprovarà la llei de consultes al Parlament, que ha de permetre, des de la legalitat catalana, convocar el referèndum. És de preveure, com ja va advertir el president Artur Mas, que el govern espanyol presenti un recurs al Tribunal Constitucional perquè aquest prohibeixi la celebració del referèndum. És de preveure, també, que el TC no trigui 5 anys a dictar sentència, com en el cas de l'Estatut, i al cap de pocs dies o setmanes anunciï la prohibició de la consulta. Aquesta decisió es prendrà, en qualsevol cas, abans del 9 de novembre de 2014 (#9N20914), data en què s'ha de celebrar el referèndum per la independència de Catalunya. És aquí i en aquest moment, on serà a les mans del govern català la primera possibilitat de què es produeixi el xoc de trens. Es produirà en cas que el president Mas faci cas omís al TC i mantingui la convocatòria del referèndum. En aquest cas, la pilota caurà en mans del govern espanyol per decidir quin tipus de mesures prendrà, com per exemple la suspensió de l'autonomia, el tancament dels col·legis electorals el dia del referèndum,...
La segona opció és que Artur Mas acati la decisió del TC i posposi , d'aquesta manera, el xoc de trens per més endavant. I quan seria això? Doncs el dia després d'unes eleccions autonòmiques, que no plebiscitàries. Cal recordar que la Constitució prohibeix també aquest tipus d'eleccions. Per tant, Mas es veuria abocat a convocar eleccions catalanes avançades, perquè tothom sap que l'actual situació no es sostenible en el temps i menys fins el 2016, que és quan tocaria fer les eleccions esgotant la legislatura. I perquè dic que el xoc de trens es produirà el dia següent de les eleccions? La resposta és clara: al programa electoral dels partits ja no podrà haver-hi la opció de fer una consulta que ha estat abans prohibida. Per tant, en el programa, a banda d'altres aspectes, sobre el tema de  la independència de Catalunya ja només hi haurà la opció d'estar a favor del NO o del SÍ i en el cas del vot afirmatiu fer la DUI (Declaració Unilateral d'Independència) perquè no quedaran altres opcions pels que volen tirar endavant el procés. En aquest cas, després de la DUI sí que es podria convocar un referèndum, ja sota la llei només catalana i per tant sota legalitat exclusivament catalana. En el cas dels partits profederals, tenen males opcions ja que les contradiccions internes els farà perdre vots i difícilment seran decisius en aquesta fase del procés.
Veurem quina de les dues opcions guanya. A hores d'ara, jo em decanto més per la segona opció i tu?

Què esperar de la trobada entre Mas i Rajoy?

La resposta a la pregunta és clara: res. Rajoy segueix instal·lat en el no a tot i Mas atrapat per un referèndum que ja li reclama el 80% dels catalans. Dues posicions que lluny d'aproximar-se segueixen equidistants i inamovibles. Preocupant per qui no vulgui el xoc de trens.
La pista més clara ens la dona la trobada prèvia entre el president espanyol, Mariano Rajoy, i el nou líder del PSOE, Pedro Sánchez. Tots dos han acordat una mateixa posició sobre el referèndum: considerar-lo il·legal a tots els efectes i que no es pugui celebrar de cap manera. La única sortida que tindria Catalunya, a parer dels socialistes, és la reforma de la Constitució. Però, en aquest sentit, Sánchez ha rebut també un cop de porta. Rajoy ha dit que ni parlar-ne, que ara no és el moment i que la Constitució no es toca. Que si algun dia es decideix a reformar-la és perquè hi ha un consens semblant  al de la transició. És a dir, tenint en compte que en aquell moment se sortia de 40 anys de dictadura i vist que no hi ha perspectives d'un episodi semblant, significa que Rajoy no té cap mena d'intenció de canviar la Constitució, ni ara ni mai!
A més, els socialistes, per molt que ens ho vulguin fer creure, tampoc hi creuen ni tenen intenció de reformar-la. Si hi creguessin de veritat, ja l'haurien reformat en temps de Zapatero. Però ho van trobar innecessari i ara, quan veuen que cada cop més catalans es plantegen si seguir vinculats a Espanya els hi entra la pressa. Si fos cert, a més, com el PSOE vendria a la resta d'Espanya una Constitució que es fa per acontentar els catalans? Creus sincerament que Espanya, en una suposada votació posterior per referendar-la, hi votaria a favor? O que, per contra, tornaria a ressorgir l'anticatalanisme que ha perdurat durant anys i anys des de temps que els presents ni hem viscut? Però si han estat els mateixos socialistes, amb l'acompanyament dels populars, els que en unes hores van proclamar Felip VI com a nou rei sense consultar-ho al poble! Veieu real la possibilitat que consultin a tots els espanyols sobre el tipus d'estat que volen i com ha de ser? Impossible!
Dimecres, un cop finalitzada la reunió a la Moncloa entre Mas i Rajoy, tots dos hauran evidenciat que no hi ha cap novetat a banda i banda, i que el xoc de trens s'aproxima de manera inexorable. I aquest xoc de trens arribarà el dia en què un president català decideixi desobeir les ordres dictades per Madrid i agafi el camí que majoritàriament li haurà traçat el poble català, sense mirar enrere. Haurà de ser un president valent i amb el pas ferm. Si serà Mas, Junqueras o un altre, només el temps ho dirà.

El primer discurs de Felip VI no aporta cap novetat pels catalans

Felip VI no ha introduït cap novetat en el seu discurs. Les mateixes paraules que ha pronunciat, les podria haver llegit el rei sortint, Joan Carles I. Ens centrem, però, en el que interessa ara mateix a molts catalans: el seu discurs sobre la pluralitat d'Espanya. El nou monarca espanyol, com no és cap sorpresa, considera Espanya "una gran nación". Això sí, diu que Espanya està formada per comunitats autonòmiques amb una riquesa cultural i lingüística que s'ha de respectar perquè és patrimoni de tots. En canvi, no ha distingit una cosa que sí distingeix la Constitució: comunitats autònomes de nacionalitats històriques. Ha dit que no s'ha d'uniformitzar però en això ho ha fet. I la prova més evident d'aquesta uniformitat i falta de respecte cap a la pluralitat de l'Estat és el mateix discurs, íntegrament en castellà i només amb un final en què ha donat un "moltes gràcies" en les quatre llengües oficials de l'Estat. I perquè no ha pogut fer part del discurs en les llengües cooficials de l'Estat? Doncs perquè al Congrés està prohibit i només es pot parlar en castellà. Aquesta és l'estima i protecció que té l'Estat amb les llengües que no són la castellana.

Ara bé, posem-nos en la pell de Felip VI. Un rei acabat d'aterrar gràcies al suport d'un PP i un PSOE en hores baixes i amb uns partits pro-república en plena efervescència després de les eleccions europees. Perquè Felip VI hauria d'acontentar els catalans amb el seu discurs? Per posar-se en contra la resta d'espanyols, en un moment en què necessita el màxim suport social per assentar-se en el seu càrrec? I perquè hauria d'acontentar els catalans si potser d'aquí uns mesos fan un referèndum i acaben decidint que volen marxar d'Espanya? Perquè crear dubtes sobre la seva legitimitat als, sobretot joves, que no entenen perquè algú ha de tenir privilegis per damunt d'un altre? Aquests són alguns dels motius pels quals el discurs de Felip VI ha estat el que ha estat: convencional i sense res nou a dir. 

Com a anècdota i curiositat us adjunto un gràfic en el qual podeu veure els diferents reis que han regnat a Espanya des del 1700 fins l'actualitat i els territoris que, en compte gotes, han anat perdent segle rere segle. Felip VI s'hauria de preguntar si potser alguna cosa han fet malament els seus avantpassats perquè amb cada rei que hi ha hagut a Espanya hagin perdut alguns territoris. I també preguntar-se què hauria de fer ara per posar-hi remei, si es que es pot, i evitar que el pròxim en anar-se'n sigui Catalunya.