Interessa un Artur Mas amb majoria absoluta el 25-N?

Artur Mas, Plaça Sant Jaume de Barcelona, 20 de setembre de 2012.

Intentaré donar arguments per ajudar-vos mínimament en la resposta a aquesta pregunta que segurament es formulen molts catalans, que a hores d'ara, encara no tenen clar què votar el 25-N. Convé una majoria absoluta d'Artur Mas per engegar el procés de sobirania que vol portar a terme? A ningú no se li escapa que les eleccions del 25-N es convertiran en els comicis catalans més importants de la història recent. No seran unes eleccions més. En joc hi ha el futur de Catalunya com a poble, com a nació, o com vulguis dir-li. Oficialment son unes eleccions més, però a la pràctica son unes eleccions plebiscitàries, que amb l'actual marc constitucional no es poden celebrar. Per primer cop els partits es posicionen clarament si estan a favor o en contra de la independència. Bona prova de l'excepcionalitat de la situació és el tractament que fan i faran, aquests dies, els mitjans de comunicació internacionals. Precisament aquest és el primer aspecte que vull que preneu en consideració.
A escala internacional (i a escala espanyola també) només es tindrà en compte el resultat que tregui Artur Mas. De la resta de partits pràcticament ni se'n parlarà. L'èxit d'Artur Mas, la seva projecció internacional, dependrà bàsicament de si aconsegueix la majoria absoluta. Uns resultats semblants als de fa dos anys es consideraria un fracàs a nivell internacional i el ressò aconseguit en els últims dos mesos es veuria afectat de manera seriosa, en la mateixa proporció que la seva credibilitat, insisteixo a nivell internacional. Un lider fort amb una majoria sòlida té més arguments davant Europa i el món que un líder sense majoria que ha d'arribar a acords amb altres formacions.
Si ho mirem des de dins es veu diferent. Tenim un Artur Mas que agafa l'embranzida de la manifestació de l'11 de setembre per sumar-se i encapçalar el procés sobiranista. Com a company de ruta, però, té un personatge que més que facilitar-li el camí, li posa pals a les rodes: Josep Antoni Duran i Lleida, obertament contrari a la independència de Catalunya i que cada cop que parla dona ales a altres formacions independentistes. Aquesta estratègia, potser, també està calculada. I si Mas demana als ciutadans majoria absoluta però en realitat no la vol? Pensin. CiU única responsable de l'èxit o el fracàs del procés secessionista. Si té èxit molt bé, però si fracassen ho faran ells sols. Massa càrrega, potser, per un sol partit. En aquest sentit deuen pensar que és millor una CiU sense majoria perquè si han de pactar amb altres partits i fracassen en el projecte, sempre podran culpar als altres del fracàs.
Per evitar un possible "acolloniment" de CiU davant el procés, hi ha altres formacions independentistes (ERC, SI i CUP) que es presenten com alternativa. No volen una CiU amb majoria absoluta perquè no se'n fien que el procés segueixi endavant i temen que acabi amb un acord rebaixat entre CiU i el PP amb un pacte rebaixat del concert econòmic. No els falta raó. I d'historials de pactes "puta i ramoneta" entre CiU i partits estatals n'hi ha bastants. Ara bé, també s'ha de dir que ERC, SI, CUP no han estat a l'alçada del moment històric que vivim. Enlloc de sumar, divideixen i han estat incapaços d'anar plegats a les eleccions per culpa de personalismes interns dels partits i de no saber estar a l'altura del moment. Segur que aquests partits junts haurien aconseguit molts millors resultats dels que trauran per separat. Hi ha una part de l'electorat independentista que no entén com en un moment així no es poden entendre i es pregunta com poden encapçalar un procés difícil com aquest, si no es poden d'acord ni en el més fàcil.
Sigui quin sigui el teu vot el dia 25-N has de ser conscient que estaràs fent història i participant, probablement, en un dels moments més importants de Catalunya dels últims 300 anys.

Fumar dins l'Hospital Clínic de Barcelona.

5a planta de l'Hopital Clínic de Barcelona, setembre de 2012.

Puntes de cigarreta, 5a planta de l'Hospital Clínic, set. 2012.

Aquestes fotografies les vaig fer al setembre del 2012 a l'Hospital Clínic de Barcelona. Corresponen a la cinquena planta, on hi ha una àmplia terrassa que s'ha convertit en el refugi dels fumadors. Com es pot comprovar a les imatges, tot i els rètols en que es recorda que està prohibit fumar a tot el recinte hospitalari, la norma no es compleix. Fins i tot vaig tenir la possibilitat de comprovar personalment que, en pocs minuts, un parell de pacients es van aproximar a aquesta zona per encendre's un cigarret. El conjunt de puntes de cigarrets trobats en una de les cantonades no només certifica que aquesta zona de l'hospital s'ha convertit en un refugi pels fumadors, si no la permissivitat d'aquesta actitud, tenint en compte que aquesta terrassa està controlada per càmeres de seguretat que en tot moment enregistren el que passa a la zona. Qui és el responsable d'aquesta permissivitat?

Una pacient fumant a l'Hospital Clínic, BCN, setembre 2012.

Un pacient fumant, Hospital Clínic, set.2012.

El camí cap a la independència de Catalunya ja ha començat.

Passeig de Gràcia, Barcelona, 11 de setembre de 2012.

Hi ha un abans i un després d'aquesta fotografia que vaig fer durant la manifestació històrica que l'Assamblea Nacional de Catalunya va convocar per l'11 de setembre a favor de la independència i de convertir el nostre país en un nou estat d'Europa. Al llarg de tot el recorregut, que vaig començar minuts abans de les 6 de la tarda i que vaig acabar passades les 9 del vespre, vaig copsar diferents sensacions. La més important es que vaig veure la gent (de totes les edats) il·lusionada per un canvi que ja no veuen impossible, alliberada d'un estat que només ens vol xuclar la mamella i que quan ja no en treu res, ens menysprea i ens maltracta. Un altre aspecte a destacar: el nombre d'estelades: eren majoria, vaig calcular que el 90% ho eren i la resta senyeres i alguna europea. Els eslògans eren bàsicament crits a favor de la independència, cap referència a cap partit polític. També vaig ser present a la manifestació del 10 de juliol de dos anys abans contra la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l'Estatut de Catalunya, un Estatut que prèviament havia estat votat el poble català. En aquella ocasió, a diferència d'ara, hi havia una sensació de ràbia i impotència, i els crits a favor de la independència es barrejaven amb eslògans contra el Tribunal Constitucional i els partits estatals, permissius i passius davant una sentència que deixava Catalunya fora de joc en l'actual Constitució espanyola. I què ha passat durant aquests dos anys per aquesta radicalització dels catalans? L'anticatalanisme ha seguit ven viu amb atacs constants a la llengua catalana, a la diferència, sumat al dèficit en inversions, en infraestructures...El dèficit fiscal ha guanyat protagonisme per la crisi econòmica galopant que seguim vivint i que el govern del PP aprofita, al seu torn,  per recentralitzar el poder i minimitzar les autonomies culpant-les de la crisi i la decadència d'Espanya. Davant d'aquest panorama una gran part dels catalans han dit prou, cansats d'intentar fer-se entendre, sense èxit, al llarg de més de 35 anys. El titular que el diari El Mundo anunciava a tota portada el dia següent de la manifestació tenia una part de raó: a Artur Mas aquesta manifestació que la volia oficialment pel pacte fiscal se li va escapar de les mans, voluntària o involuntàriament, no ho sé. Però hi ha un abans i un després. I aquest després ha provocat que tot s'hagi accelerat. El que fins fa pocs mesos veiem impossible, ara és probable i ens urgeix. La independència no serà la panacea, ho sabem, però la il·lusió d'un col·lectiu a vegades té prou força per començar a veure la sortida del túnel on estem immersos des de fa anys. Vindran amenaces del més enllà pronosticant la fi del món si Catalunya marxa d'Espanya, però la realitat només és una: Catalunya és i serà el que vulguin els catalans i això estarà per sobre de qualsevol llei i més tard o més d'hora tots ho hauran d'acceptar. Això és la democràcia, les lleis han d'estar al servei del poble i no el poble al servei de les lleis. Si es així, potser es que s'han de canviar...

Artur Mas i pacte fiscal = un camí sense sortida.

Artur Mas, president de la Generalitat

El president de la Generalitat, Artur Mas, ho té complicat i ho sap. És conscient que tot i que la majoria del Parlament de Catalunya ha donat suport al pacte fiscal, aquest té un futur efímer. El PPC ho ha deixat clar: està en contra. I tot sembla indicar que a Madrid no portaran pas la contrària a Alícia Sánchez-Camacho. No soc futuròleg, i no cal ser-ho per saber quin serà el futur del pacte fiscal: correrà la mateixa sort que l'últim Estatut, també aprovat al Parlament amb majoria i que després Madrid es va encarregar de deixar-lo polit i ben retallat. Encara sóc més pessimista que aleshores perquè en aquest cas se suma un PP amb majoria absoluta i una Generalitat que, tot i queixar-se dels diners que l'Estat ens deu ara ha demanat ser rescatat per l'unic banc que ho pot fer, en paraules d'Andreu Mas-Colell: Espanya. Artur Mas està atrapat en un camí de difícil sortida per un partit fins ara moderat com CiU. Què vendrà al seu electorat frustrat si el projecte de pacte fiscal fracassa? Francament, ho té molt complicat perquè només tindrà dues sortides: o diluir l'autonomia en l'onada centralitzadora que pretén Madrid o el que ara mateix crec que no s'atreveix a fer el president: desobeir Madrid i saltar-se les normes de l'Estat amb el perill que això suposaria per ell mateix: un judici i qui sap si un posterior empresonament del president. I sorgeixen més preguntes inquietants: quina seria la reacció dels catalans? Madrid estaria disposat a utilitzar la força per complir amb la Constitució? Aquest és el xoc de trens que ningú desitja però que alguns temen. El futur de Catalunya està en joc i l'aposta és arriscada.


El presidente de la Generalitat, Artur Mas, lo tiene complicado y lo sabe. Es consciente de que aunque la mayoría del Parlamento de Catalunya ha apoyado el pacto fiscal, este tiene un futuro efímero. El PPC lo ha dejado claro: está en contra. Y todo parece indicar que en Madrid no llevarán la contraria a Alicia Sánchez-Camacho. No soy futurólogo, y no hay que serlo para saber cuál será el futuro del pacto fiscal: correrá la misma suerte que el último Estatuto, también aprobado en el Parlament con mayoría y que luego Madrid se encargó de dejarlo pulido y bien recortado. Aunque soy más pesimista que entonces porque en este caso se suma un PP con mayoría absoluta y una Generalitat que, aunque se queja del dinero que el Estado nos debe ahora ha pedido ser rescatado por el único banco que lo puede hacer, en palabras de Andreu Mas-Colell: España. Artur Mas está atrapado en un camino de difícil salida para un partido hasta ahora moderado como CiU. ¿Qué venderá a su electorado frustrado si el proyecto de pacto fiscal fracasa? Francamente, lo tiene muy complicado porque sólo tendrá dos salidas: o diluir la autonomía en la ola centralizadora que pretende Madrid o lo que ahora mismo creo que no se atreve a hacer el presidente: desobedecer Madrid y saltarse las normas del Estado con el peligro que esto supondría para él mismo: un juicio y quién sabe si un posterior encarcelamiento del presidente. Y surgen más preguntas inquietantes: ¿cuál sería la reacción de los catalanes? Madrid estaría dispuesto a utilizar la fuerza para cumplir con la Constitución? Este es el choque de trenes que nadie desea pero que algunos temen. El futuro de Catalunya está en juego y la apuesta es arriesgada.

Artur Mas i la seva Generalitat de fireta.

És injust. Queixa't, però paga! Això és el que pensa Artur Mas, que vol posar fi a una iniciativa del catalans per acabar amb una de les injustícies més flagrants: el peatges de les autopistes catalanes, una concessió que s'ha anat allargant indefinidament injustament. I el president català ha decidit utilitzar l'arma de la por: anunciant que poden imposar multes de 100 euros als que no paguin. No sé si té cap mena de relació la pressió que hagi pogut exercir 'La Caixa' a CiU pels deutes que té aquest partit amb l'entitat financera. Cal recordar que 'La Caixa' és propietària d'Abertis, l'empresa que gestiona la major part d'autopistes catalanes. El que és evident és que CiU utilitza la mateixa arma de la por que utilitza Rajoy perquè les comunitats autònomes compleixin amb el dèficit que imposa el seu govern i Brussel·les: si no ho fan, les comunitats seran intervingudes. I sabent això, el president de la Generalitat critica l'amenaça, reclama els diners que l'Estat deu a Catalunya, però a continuació s'acollona, arronsa el cap, i anuncia una nova retallada de 1.533 milions d'euros. Sí, prefereix retallar, encara més als seus ciutadans, que enfrontar-se a Madrid. Perquè? Perquè sap que amb les lleis actuals té les de perdre. Per tant, com a ciutadà català em pregunto de què serveix una Generalitat si les lleis estatals sempre estan per sobre de les catalanes? El que tenim és una Generalitat de fireta que alhora de la veritat i en els moments difícils que vivim no serveix per a res, només perquè ens retallin el doble: des d'aquí i des d'allà (Madrid). Cada cop tinc més clar que amb els polítics actuals no arribarem enlloc i que la revolució serà ciutadana o no serà.


Es injusto. Quéjate, pero paga! Esto es lo que piensa Artur Mas, que quiere poner fin a una iniciativa de los catalanes para acabar con una de las injusticias más flagrantes: el peaje de las autopistas catalanas, una concesión que se ha ido alargando indefinidamente injustamente. Y el presidente catalán ha decidido utilizar el arma del miedo: anunciando que pueden imponer multas de 100 euros a los que no paguen. No sé si tiene algún tipo de relación la presión que haya podido ejercer 'La Caixa' a CiU por las deudas que tiene este partido con la entidad financiera. Hay que recordar que 'La Caixa' es propietaria de Abertis, la empresa que gestiona la mayor parte de autopistas catalanas. Lo que es evidente es que CiU utiliza la misma arma del miedo que utiliza Rajoy para que las comunidades autónomas cumplan con el déficit que impone su gobierno y Bruselas: si no lo hacen, las comunidades serán intervenidas. Y sabiendo esto, el presidente de la Generalitat critica la amenaza, reclama el dinero que el Estado debe a Cataluña, pero a continuación se acojona, baja la cabeza, y anuncia un nuevo recorte de 1.533 millones de euros. Sí, prefiere recortar, aún más a sus ciudadanos, que enfrentarse a Madrid. ¿Porque? Porque sabe que con las leyes actuales tiene las de perder. Por lo tanto, como ciudadano catalán me pregunto de qué sirve una Generalitat si las leyes estatales siempre están por encima de las catalanas? Lo que tenemos es una Generalitat de feria que a la hora de la verdad y en los momentos difíciles que vivimos no sirve para nada, sólo porque nos recorten el doble: desde aquí y desde allí (Madrid). Cada vez tengo más claro que con los políticos actuales no llegaremos a ninguna parte y que la revolución será ciudadana o no será.