I després del NO d'Espanya al referèndum, què?

Feia molt que tenia el blog desactualitzat. En canvi, aquells que em seguiu habitualment us haureu donat compte que al Twitter no paro d'escriure. El problema de Twitter és que no et permet expressar amb tan poques paraules tot allò que vols dir. I la situació política actual, tan a nivell periodístic com històric, es mereix més de 140 caràcters. És per aquest motiu que he decidit reactivar el blog, que a partir d'ara se centrarà bàsicament a analitzar què pot passar en un futur pròxim. Tot això, com diu el subtítol d'aquest blog, des de la independència professional que permet opinar sense tenir al darrera cap mitjà de comunicació. En alguns d'aquests mitjans molts dels periodistes que hi treballen més que censura tenen un problema d'autocensura i no expressen el que segurament dirien per por a quedar-se sense feina o no seguir la línia editorial del mitjà. Aquí es tracte de dir el què pensem, deixant verd aquell que s'ho mereixi, sempre i quan no es falti el respecte, i beneint els que facin les coses bé.

Feta aquesta introducció anem a la pregunta del milió, que és el títol que porta aquest article. I després del NO d'Espanya al referèndum, què? Doncs tenim per davant uns mesos apassionants per obtenir la resposta. De totes maneres, ja tenim unes pistes de per on poden anar els trets.

El pròxim pas del Govern català és enllestir la llei de consultes. Aquesta llei catalana, que permetria convocar el referèndum d'una manera legal, des del punt de vista català, es vol aprovar com a més tard millor. Possiblement cap al setembre. Amb quin objectiu? Evitar que el Tribunal Constitucional la tombi abans de la consulta. D'aquesta manera es permetria la celebració tot i que també és més que probable que posteriorment el TC la invalidés per inconstitucional. Però Mas ja hauria complert amb la seva promesa: fer el referèndum. Aquesta és la opció més probable, a hores d'ara. Ara bé, tampoc és descartable que el TC decidís prendre una decisió urgent i declarar-la inconstitucional abans del #9N2014. D'aquesta manera no seria un referèndum constitucional ni per la via espanyola ni per la via catalana. Això s'ho ensuma el president Mas. És per aquest motiu que en les seves últimes declaracions ja apunta com les eleccions plebiscitàries com la opció més probable, encara que no la més desitjada, segons ell. Tampoc serien unes eleccions plebiscitàries literalment, ja que seria inconstitucional, si no eleccions autonòmiques amb caràcter plebiscitari. És a dir que es presentarien els partits junts o separats amb un programa molt clarificador. Independència sí o independència no. Arribat el cas, en aquests comicis quedarien en molt mala posició aquells partits que se situen a mitges tintes, és a  dir, que no es posicionen clarament o tenen un electorat dividit en aquest qüestió: és el cas del UDC, el PSC, i ICV. I arribat el cas què el referèndum no es pogués fer, molts us preguntareu si les eleccions serien pel mateix 9 de Novembre. La resposta és depèn. Depèn de quan el Constitucional declarés nul la llei de consultes catalana. El que ja podem avançar amb molta seguretat és que aquestes eleccions no es farien el 2016, que és quan toca. Això seria bàsicament per dos motius. Primer perquè la pressió ciutadana no permetria esperar dos anys més i segon perquè l'actual govern de la Generalitat depèn en major o menor grau d'ERC i els republicans no estaran, en cap cas, disposats a fer esperar als seus votants al 2016 per pronunciar-se sobre el futur de Catalunya. 

Ja ho veuen, vivim moments apassionants que ens portaran a moments històrics en qualsevol dels casos i que vist en perspectiva, segurament, les futures generacions envejaran.    

    

La credibilitat de les enquestes polítiques dels diaris.

Font: El Periódico de Catalunya, 7 de juny de 2013

Les tertúlies dels diferents mitjans de comunicació no han parat de comentar l'enquesta que aquest 7 de juny de 2013 ha publicat el Periódico de Catalunya. Sembla que tenim molt poca memòria política. Gran part dels tertulians s'han omplert la boca de dir que no ens hem de refiar de les enquestes, que mireu el que va passar a les últimes eleccions i que les enquestes només apunten tendències. Fals. Les enquestes no apunten ni tendències, vist el resultat que publicaven pocs dies abans de les eleccions catalanes del novembre del 2012. No les van encertar ni per proximitat. Està clar que quan es pregunta a 800 persones o a 1.000, la gent contesta el que li dona la gana i és quan diposita el vot a l'urna, quan veritablement vota el que sincerament creu que ha de votar. Darrera de cada enquesta que fa un mitjà de comunicació hi ha un clar interès partidista, ja sigui El Periódico, La Vanguardia, El País o el Mundo. I darrera aquest interès partidista hi ha també, com no, un interès econòmic. Com tots sabem i si no hauriem de saber, tots els mitjans reben subvencions, ja siguin escrits en català o castellà, ja vinguin de la Generalitat o del govern espanyol. Uns les reben d'una banda i els altres de l'altre. I això després s'ha de convertir en una cadena de favors que s'ha de veure recompensat amb portades que beneficiïn un o un altre partit. I centrant-nos amb aquesta enquesta, quin rèdit pot treure un diari de tendència socialista d'aquests suposats resultats? Doncs, com els socialistes estan tan malament, la única esperança que tenen és aferrar-se al retorn d'un suposat tripartit que faci fora CiU del Govern. Si, sí, que si no ho heu llegit entre línies, que us quedi clar que amb aquest resultat podria retornar un altre tripartit. La majoria pensareu: ui, això forma part del passat i no es tornarà a repetir perquè la situació és diferent. Però sabeu què passa? Que el director d'aquest rotatiu com podria ser el de La Vanguardia, és tan carrincló i toca tan poc de peus a terra (com la majoria de polítics) que es deu pensar, segurament, que d'aquesta manera activarà el vot de les esquerres per enfonsar més CiU i amb l'esperança de trencar-la. Així de clar i així de patètic. Però la realitat un cop més s'imposarà a la ciència ficció que són les enquestes. Aquestes l'únic que pretenen és influir en la decisió dels ciutadans. Aquí rau el seu poder, com ja va aconseguir en menor o major mesura el diari el Mundo, en un suposat cas de corrupció política que afectava CiU a pocs dies dels comicis i que després va quedar en 'agua de borrajas'. Decidiu pel vostre compte i per la manera de pensar que tingueu, no pel que us digui un diari i menys una enquesta.

"Espanya carinyo, lo nostre no funciona." (Mali Vanili)

Qui hauria de votar al referèndum per la independència?

Tot sembla indicar que l'empadronament serà l'eina bàsica per discernir qui podrà o no votar en la consulta per la independència de Catalunya, si s'acaba fent. Immigrants i majors de 16 anys podrien ser els grans beneficiats d'aquesta decisió. Amb el padró, el govern català evitarà utilitzar el cens electoral, que és competència de l'Estat. Anem més enllà, però. Han de poder votar totes les persones empadronades a Catalunya? Des de quina data? Haurien de demostrar un cert arrelament social a Catalunya? Són preguntes que encara no tenen resposta però que poc a poc aniran agafant protagonisme a mesura que s'aproximi el 2014, any en què suposadament s'ha de fer el referèndum. Són preguntes que s'hauran de tenir en compte i prendre en consideració. El govern espanyol farà mans i mànigues per evitar que se celebri el referèndum. En el cas que s'acabi fent i sigui inevitable, estic convençut que, si és necessari, el PP i el PSOE farà tot el possible perquè fracassi i guanyi el no. I entre les mesures a prendre no seria d'estranyar l'inici d'una campanya perquè tots els espanyols de fora de Catalunya amb possibilitats d'empadronar-se al nostre país ho fessin temporalment per poder exercir el dret a vot. Per tant, el referèndum i la base de dades de l'empadronament no hauria de ser suficient per tenir dret a vot. En qualsevol país, si un vol aconseguir la nacionalitat ha de demostrar un cert arrelament social al país que l'acull. En aquest referèndum s'haurien de seguir els mateixos passos.

Dins d'Europa i fora de la UE, hi ha vida.

Oslo, Noruega, desembre de 2012.

Aquests dies he tingut la sort de poder visitar Noruega, un país europeu, que ni vol formar part de la Unió Europea (UE), ni vol saber res de l'Euro. El que explicaré tot seguit va destinat a totes aquelles persones que creuen que amb Catalunya fora de la UE s'acaba el món. Cal que sapigueu que per viatjar a aquest bonic país nòrdic no fa falta dur el passaport, només amb el DNI n'he tingut prou. Com allà l'Euro no és la moneda pròpia, vaig decidir portar unes quantes Corones Noruegues, la moneda pròpia del país. Però sabeu què? No cal que en porteu si hi viatgeu, perquè tot, absolutament tot, es pot pagar amb una moneda més comuna que l'Euro: la VISA. I no com a Catalunya o Espanya, que de vegades et demanen un mínim per pagar amb VISA. Fins i tot el diari el pots comprar amb la targeta de crèdit. Fins a principis del segle XX Noruega era un dels països més pobres d'Europa. Gràcies, entre d'altres, al petroli, actualment és un dels països més rics. L'atur se situa al voltant del 3,5%, tot i que també cal matisar que entre la població immigrant el percentatge de persones sense feina és més alt. Paguen molts impostos, però a canvi tenen un gran nombre de serveis gratuïts, inclosos els estudis a tots els nivells. Tenen un alt nivell de vida i uns horaris flexibles, que els permet compaginar la vida laboral amb la vida familiar. Mentre els països del sud d'Europa ja porten 5 anys de crisi, altres com Noruega no saben el que és. I clar si a un li van les coses tan bé, perquè canviar? Perquè integrar-se a una UE que fa figa? Perquè adoptar una moneda  única que no necessiten i que és controlada per un altre país amb altres interessos? I el que és pitjor: haurien de donar diners per ajudar els països "pobres" del sud d'Europa. Perquè s'espavilin perquè les coses els hi vagin millor? No. Per malgastar els diners, com en realitat s'ha demostrat que s'ha fet durant molts anys, amb infraestructures que no eren necessàries i són deficitàries. Jo, si fos noruec, tampoc voldria formar part de la UE.