Qui hauria de votar al referèndum per la independència?

Tot sembla indicar que l'empadronament serà l'eina bàsica per discernir qui podrà o no votar en la consulta per la independència de Catalunya, si s'acaba fent. Immigrants i majors de 16 anys podrien ser els grans beneficiats d'aquesta decisió. Amb el padró, el govern català evitarà utilitzar el cens electoral, que és competència de l'Estat. Anem més enllà, però. Han de poder votar totes les persones empadronades a Catalunya? Des de quina data? Haurien de demostrar un cert arrelament social a Catalunya? Són preguntes que encara no tenen resposta però que poc a poc aniran agafant protagonisme a mesura que s'aproximi el 2014, any en què suposadament s'ha de fer el referèndum. Són preguntes que s'hauran de tenir en compte i prendre en consideració. El govern espanyol farà mans i mànigues per evitar que se celebri el referèndum. En el cas que s'acabi fent i sigui inevitable, estic convençut que, si és necessari, el PP i el PSOE farà tot el possible perquè fracassi i guanyi el no. I entre les mesures a prendre no seria d'estranyar l'inici d'una campanya perquè tots els espanyols de fora de Catalunya amb possibilitats d'empadronar-se al nostre país ho fessin temporalment per poder exercir el dret a vot. Per tant, el referèndum i la base de dades de l'empadronament no hauria de ser suficient per tenir dret a vot. En qualsevol país, si un vol aconseguir la nacionalitat ha de demostrar un cert arrelament social al país que l'acull. En aquest referèndum s'haurien de seguir els mateixos passos.

Dins d'Europa i fora de la UE, hi ha vida.

Oslo, Noruega, desembre de 2012.

Aquests dies he tingut la sort de poder visitar Noruega, un país europeu, que ni vol formar part de la Unió Europea (UE), ni vol saber res de l'Euro. El que explicaré tot seguit va destinat a totes aquelles persones que creuen que amb Catalunya fora de la UE s'acaba el món. Cal que sapigueu que per viatjar a aquest bonic país nòrdic no fa falta dur el passaport, només amb el DNI n'he tingut prou. Com allà l'Euro no és la moneda pròpia, vaig decidir portar unes quantes Corones Noruegues, la moneda pròpia del país. Però sabeu què? No cal que en porteu si hi viatgeu, perquè tot, absolutament tot, es pot pagar amb una moneda més comuna que l'Euro: la VISA. I no com a Catalunya o Espanya, que de vegades et demanen un mínim per pagar amb VISA. Fins i tot el diari el pots comprar amb la targeta de crèdit. Fins a principis del segle XX Noruega era un dels països més pobres d'Europa. Gràcies, entre d'altres, al petroli, actualment és un dels països més rics. L'atur se situa al voltant del 3,5%, tot i que també cal matisar que entre la població immigrant el percentatge de persones sense feina és més alt. Paguen molts impostos, però a canvi tenen un gran nombre de serveis gratuïts, inclosos els estudis a tots els nivells. Tenen un alt nivell de vida i uns horaris flexibles, que els permet compaginar la vida laboral amb la vida familiar. Mentre els països del sud d'Europa ja porten 5 anys de crisi, altres com Noruega no saben el que és. I clar si a un li van les coses tan bé, perquè canviar? Perquè integrar-se a una UE que fa figa? Perquè adoptar una moneda  única que no necessiten i que és controlada per un altre país amb altres interessos? I el que és pitjor: haurien de donar diners per ajudar els països "pobres" del sud d'Europa. Perquè s'espavilin perquè les coses els hi vagin millor? No. Per malgastar els diners, com en realitat s'ha demostrat que s'ha fet durant molts anys, amb infraestructures que no eren necessàries i són deficitàries. Jo, si fos noruec, tampoc voldria formar part de la UE.

Interessa un Artur Mas amb majoria absoluta el 25-N?

Artur Mas, Plaça Sant Jaume de Barcelona, 20 de setembre de 2012.

Intentaré donar arguments per ajudar-vos mínimament en la resposta a aquesta pregunta que segurament es formulen molts catalans, que a hores d'ara, encara no tenen clar què votar el 25-N. Convé una majoria absoluta d'Artur Mas per engegar el procés de sobirania que vol portar a terme? A ningú no se li escapa que les eleccions del 25-N es convertiran en els comicis catalans més importants de la història recent. No seran unes eleccions més. En joc hi ha el futur de Catalunya com a poble, com a nació, o com vulguis dir-li. Oficialment son unes eleccions més, però a la pràctica son unes eleccions plebiscitàries, que amb l'actual marc constitucional no es poden celebrar. Per primer cop els partits es posicionen clarament si estan a favor o en contra de la independència. Bona prova de l'excepcionalitat de la situació és el tractament que fan i faran, aquests dies, els mitjans de comunicació internacionals. Precisament aquest és el primer aspecte que vull que preneu en consideració.
A escala internacional (i a escala espanyola també) només es tindrà en compte el resultat que tregui Artur Mas. De la resta de partits pràcticament ni se'n parlarà. L'èxit d'Artur Mas, la seva projecció internacional, dependrà bàsicament de si aconsegueix la majoria absoluta. Uns resultats semblants als de fa dos anys es consideraria un fracàs a nivell internacional i el ressò aconseguit en els últims dos mesos es veuria afectat de manera seriosa, en la mateixa proporció que la seva credibilitat, insisteixo a nivell internacional. Un lider fort amb una majoria sòlida té més arguments davant Europa i el món que un líder sense majoria que ha d'arribar a acords amb altres formacions.
Si ho mirem des de dins es veu diferent. Tenim un Artur Mas que agafa l'embranzida de la manifestació de l'11 de setembre per sumar-se i encapçalar el procés sobiranista. Com a company de ruta, però, té un personatge que més que facilitar-li el camí, li posa pals a les rodes: Josep Antoni Duran i Lleida, obertament contrari a la independència de Catalunya i que cada cop que parla dona ales a altres formacions independentistes. Aquesta estratègia, potser, també està calculada. I si Mas demana als ciutadans majoria absoluta però en realitat no la vol? Pensin. CiU única responsable de l'èxit o el fracàs del procés secessionista. Si té èxit molt bé, però si fracassen ho faran ells sols. Massa càrrega, potser, per un sol partit. En aquest sentit deuen pensar que és millor una CiU sense majoria perquè si han de pactar amb altres partits i fracassen en el projecte, sempre podran culpar als altres del fracàs.
Per evitar un possible "acolloniment" de CiU davant el procés, hi ha altres formacions independentistes (ERC, SI i CUP) que es presenten com alternativa. No volen una CiU amb majoria absoluta perquè no se'n fien que el procés segueixi endavant i temen que acabi amb un acord rebaixat entre CiU i el PP amb un pacte rebaixat del concert econòmic. No els falta raó. I d'historials de pactes "puta i ramoneta" entre CiU i partits estatals n'hi ha bastants. Ara bé, també s'ha de dir que ERC, SI, CUP no han estat a l'alçada del moment històric que vivim. Enlloc de sumar, divideixen i han estat incapaços d'anar plegats a les eleccions per culpa de personalismes interns dels partits i de no saber estar a l'altura del moment. Segur que aquests partits junts haurien aconseguit molts millors resultats dels que trauran per separat. Hi ha una part de l'electorat independentista que no entén com en un moment així no es poden entendre i es pregunta com poden encapçalar un procés difícil com aquest, si no es poden d'acord ni en el més fàcil.
Sigui quin sigui el teu vot el dia 25-N has de ser conscient que estaràs fent història i participant, probablement, en un dels moments més importants de Catalunya dels últims 300 anys.

Fumar dins l'Hospital Clínic de Barcelona.

5a planta de l'Hopital Clínic de Barcelona, setembre de 2012.

Puntes de cigarreta, 5a planta de l'Hospital Clínic, set. 2012.

Aquestes fotografies les vaig fer al setembre del 2012 a l'Hospital Clínic de Barcelona. Corresponen a la cinquena planta, on hi ha una àmplia terrassa que s'ha convertit en el refugi dels fumadors. Com es pot comprovar a les imatges, tot i els rètols en que es recorda que està prohibit fumar a tot el recinte hospitalari, la norma no es compleix. Fins i tot vaig tenir la possibilitat de comprovar personalment que, en pocs minuts, un parell de pacients es van aproximar a aquesta zona per encendre's un cigarret. El conjunt de puntes de cigarrets trobats en una de les cantonades no només certifica que aquesta zona de l'hospital s'ha convertit en un refugi pels fumadors, si no la permissivitat d'aquesta actitud, tenint en compte que aquesta terrassa està controlada per càmeres de seguretat que en tot moment enregistren el que passa a la zona. Qui és el responsable d'aquesta permissivitat?

Una pacient fumant a l'Hospital Clínic, BCN, setembre 2012.

Un pacient fumant, Hospital Clínic, set.2012.

El camí cap a la independència de Catalunya ja ha començat.

Passeig de Gràcia, Barcelona, 11 de setembre de 2012.

Hi ha un abans i un després d'aquesta fotografia que vaig fer durant la manifestació històrica que l'Assamblea Nacional de Catalunya va convocar per l'11 de setembre a favor de la independència i de convertir el nostre país en un nou estat d'Europa. Al llarg de tot el recorregut, que vaig començar minuts abans de les 6 de la tarda i que vaig acabar passades les 9 del vespre, vaig copsar diferents sensacions. La més important es que vaig veure la gent (de totes les edats) il·lusionada per un canvi que ja no veuen impossible, alliberada d'un estat que només ens vol xuclar la mamella i que quan ja no en treu res, ens menysprea i ens maltracta. Un altre aspecte a destacar: el nombre d'estelades: eren majoria, vaig calcular que el 90% ho eren i la resta senyeres i alguna europea. Els eslògans eren bàsicament crits a favor de la independència, cap referència a cap partit polític. També vaig ser present a la manifestació del 10 de juliol de dos anys abans contra la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l'Estatut de Catalunya, un Estatut que prèviament havia estat votat el poble català. En aquella ocasió, a diferència d'ara, hi havia una sensació de ràbia i impotència, i els crits a favor de la independència es barrejaven amb eslògans contra el Tribunal Constitucional i els partits estatals, permissius i passius davant una sentència que deixava Catalunya fora de joc en l'actual Constitució espanyola. I què ha passat durant aquests dos anys per aquesta radicalització dels catalans? L'anticatalanisme ha seguit ven viu amb atacs constants a la llengua catalana, a la diferència, sumat al dèficit en inversions, en infraestructures...El dèficit fiscal ha guanyat protagonisme per la crisi econòmica galopant que seguim vivint i que el govern del PP aprofita, al seu torn,  per recentralitzar el poder i minimitzar les autonomies culpant-les de la crisi i la decadència d'Espanya. Davant d'aquest panorama una gran part dels catalans han dit prou, cansats d'intentar fer-se entendre, sense èxit, al llarg de més de 35 anys. El titular que el diari El Mundo anunciava a tota portada el dia següent de la manifestació tenia una part de raó: a Artur Mas aquesta manifestació que la volia oficialment pel pacte fiscal se li va escapar de les mans, voluntària o involuntàriament, no ho sé. Però hi ha un abans i un després. I aquest després ha provocat que tot s'hagi accelerat. El que fins fa pocs mesos veiem impossible, ara és probable i ens urgeix. La independència no serà la panacea, ho sabem, però la il·lusió d'un col·lectiu a vegades té prou força per començar a veure la sortida del túnel on estem immersos des de fa anys. Vindran amenaces del més enllà pronosticant la fi del món si Catalunya marxa d'Espanya, però la realitat només és una: Catalunya és i serà el que vulguin els catalans i això estarà per sobre de qualsevol llei i més tard o més d'hora tots ho hauran d'acceptar. Això és la democràcia, les lleis han d'estar al servei del poble i no el poble al servei de les lleis. Si es així, potser es que s'han de canviar...