El camí cap a la independència de Catalunya ja ha començat.

Passeig de Gràcia, Barcelona, 11 de setembre de 2012.

Hi ha un abans i un després d'aquesta fotografia que vaig fer durant la manifestació històrica que l'Assamblea Nacional de Catalunya va convocar per l'11 de setembre a favor de la independència i de convertir el nostre país en un nou estat d'Europa. Al llarg de tot el recorregut, que vaig començar minuts abans de les 6 de la tarda i que vaig acabar passades les 9 del vespre, vaig copsar diferents sensacions. La més important es que vaig veure la gent (de totes les edats) il·lusionada per un canvi que ja no veuen impossible, alliberada d'un estat que només ens vol xuclar la mamella i que quan ja no en treu res, ens menysprea i ens maltracta. Un altre aspecte a destacar: el nombre d'estelades: eren majoria, vaig calcular que el 90% ho eren i la resta senyeres i alguna europea. Els eslògans eren bàsicament crits a favor de la independència, cap referència a cap partit polític. També vaig ser present a la manifestació del 10 de juliol de dos anys abans contra la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l'Estatut de Catalunya, un Estatut que prèviament havia estat votat el poble català. En aquella ocasió, a diferència d'ara, hi havia una sensació de ràbia i impotència, i els crits a favor de la independència es barrejaven amb eslògans contra el Tribunal Constitucional i els partits estatals, permissius i passius davant una sentència que deixava Catalunya fora de joc en l'actual Constitució espanyola. I què ha passat durant aquests dos anys per aquesta radicalització dels catalans? L'anticatalanisme ha seguit ven viu amb atacs constants a la llengua catalana, a la diferència, sumat al dèficit en inversions, en infraestructures...El dèficit fiscal ha guanyat protagonisme per la crisi econòmica galopant que seguim vivint i que el govern del PP aprofita, al seu torn,  per recentralitzar el poder i minimitzar les autonomies culpant-les de la crisi i la decadència d'Espanya. Davant d'aquest panorama una gran part dels catalans han dit prou, cansats d'intentar fer-se entendre, sense èxit, al llarg de més de 35 anys. El titular que el diari El Mundo anunciava a tota portada el dia següent de la manifestació tenia una part de raó: a Artur Mas aquesta manifestació que la volia oficialment pel pacte fiscal se li va escapar de les mans, voluntària o involuntàriament, no ho sé. Però hi ha un abans i un després. I aquest després ha provocat que tot s'hagi accelerat. El que fins fa pocs mesos veiem impossible, ara és probable i ens urgeix. La independència no serà la panacea, ho sabem, però la il·lusió d'un col·lectiu a vegades té prou força per començar a veure la sortida del túnel on estem immersos des de fa anys. Vindran amenaces del més enllà pronosticant la fi del món si Catalunya marxa d'Espanya, però la realitat només és una: Catalunya és i serà el que vulguin els catalans i això estarà per sobre de qualsevol llei i més tard o més d'hora tots ho hauran d'acceptar. Això és la democràcia, les lleis han d'estar al servei del poble i no el poble al servei de les lleis. Si es així, potser es que s'han de canviar...

Artur Mas i pacte fiscal = un camí sense sortida.

Artur Mas, president de la Generalitat

El president de la Generalitat, Artur Mas, ho té complicat i ho sap. És conscient que tot i que la majoria del Parlament de Catalunya ha donat suport al pacte fiscal, aquest té un futur efímer. El PPC ho ha deixat clar: està en contra. I tot sembla indicar que a Madrid no portaran pas la contrària a Alícia Sánchez-Camacho. No soc futuròleg, i no cal ser-ho per saber quin serà el futur del pacte fiscal: correrà la mateixa sort que l'últim Estatut, també aprovat al Parlament amb majoria i que després Madrid es va encarregar de deixar-lo polit i ben retallat. Encara sóc més pessimista que aleshores perquè en aquest cas se suma un PP amb majoria absoluta i una Generalitat que, tot i queixar-se dels diners que l'Estat ens deu ara ha demanat ser rescatat per l'unic banc que ho pot fer, en paraules d'Andreu Mas-Colell: Espanya. Artur Mas està atrapat en un camí de difícil sortida per un partit fins ara moderat com CiU. Què vendrà al seu electorat frustrat si el projecte de pacte fiscal fracassa? Francament, ho té molt complicat perquè només tindrà dues sortides: o diluir l'autonomia en l'onada centralitzadora que pretén Madrid o el que ara mateix crec que no s'atreveix a fer el president: desobeir Madrid i saltar-se les normes de l'Estat amb el perill que això suposaria per ell mateix: un judici i qui sap si un posterior empresonament del president. I sorgeixen més preguntes inquietants: quina seria la reacció dels catalans? Madrid estaria disposat a utilitzar la força per complir amb la Constitució? Aquest és el xoc de trens que ningú desitja però que alguns temen. El futur de Catalunya està en joc i l'aposta és arriscada.


El presidente de la Generalitat, Artur Mas, lo tiene complicado y lo sabe. Es consciente de que aunque la mayoría del Parlamento de Catalunya ha apoyado el pacto fiscal, este tiene un futuro efímero. El PPC lo ha dejado claro: está en contra. Y todo parece indicar que en Madrid no llevarán la contraria a Alicia Sánchez-Camacho. No soy futurólogo, y no hay que serlo para saber cuál será el futuro del pacto fiscal: correrá la misma suerte que el último Estatuto, también aprobado en el Parlament con mayoría y que luego Madrid se encargó de dejarlo pulido y bien recortado. Aunque soy más pesimista que entonces porque en este caso se suma un PP con mayoría absoluta y una Generalitat que, aunque se queja del dinero que el Estado nos debe ahora ha pedido ser rescatado por el único banco que lo puede hacer, en palabras de Andreu Mas-Colell: España. Artur Mas está atrapado en un camino de difícil salida para un partido hasta ahora moderado como CiU. ¿Qué venderá a su electorado frustrado si el proyecto de pacto fiscal fracasa? Francamente, lo tiene muy complicado porque sólo tendrá dos salidas: o diluir la autonomía en la ola centralizadora que pretende Madrid o lo que ahora mismo creo que no se atreve a hacer el presidente: desobedecer Madrid y saltarse las normas del Estado con el peligro que esto supondría para él mismo: un juicio y quién sabe si un posterior encarcelamiento del presidente. Y surgen más preguntas inquietantes: ¿cuál sería la reacción de los catalanes? Madrid estaría dispuesto a utilizar la fuerza para cumplir con la Constitución? Este es el choque de trenes que nadie desea pero que algunos temen. El futuro de Catalunya está en juego y la apuesta es arriesgada.

Artur Mas i la seva Generalitat de fireta.

És injust. Queixa't, però paga! Això és el que pensa Artur Mas, que vol posar fi a una iniciativa del catalans per acabar amb una de les injustícies més flagrants: el peatges de les autopistes catalanes, una concessió que s'ha anat allargant indefinidament injustament. I el president català ha decidit utilitzar l'arma de la por: anunciant que poden imposar multes de 100 euros als que no paguin. No sé si té cap mena de relació la pressió que hagi pogut exercir 'La Caixa' a CiU pels deutes que té aquest partit amb l'entitat financera. Cal recordar que 'La Caixa' és propietària d'Abertis, l'empresa que gestiona la major part d'autopistes catalanes. El que és evident és que CiU utilitza la mateixa arma de la por que utilitza Rajoy perquè les comunitats autònomes compleixin amb el dèficit que imposa el seu govern i Brussel·les: si no ho fan, les comunitats seran intervingudes. I sabent això, el president de la Generalitat critica l'amenaça, reclama els diners que l'Estat deu a Catalunya, però a continuació s'acollona, arronsa el cap, i anuncia una nova retallada de 1.533 milions d'euros. Sí, prefereix retallar, encara més als seus ciutadans, que enfrontar-se a Madrid. Perquè? Perquè sap que amb les lleis actuals té les de perdre. Per tant, com a ciutadà català em pregunto de què serveix una Generalitat si les lleis estatals sempre estan per sobre de les catalanes? El que tenim és una Generalitat de fireta que alhora de la veritat i en els moments difícils que vivim no serveix per a res, només perquè ens retallin el doble: des d'aquí i des d'allà (Madrid). Cada cop tinc més clar que amb els polítics actuals no arribarem enlloc i que la revolució serà ciutadana o no serà.


Es injusto. Quéjate, pero paga! Esto es lo que piensa Artur Mas, que quiere poner fin a una iniciativa de los catalanes para acabar con una de las injusticias más flagrantes: el peaje de las autopistas catalanas, una concesión que se ha ido alargando indefinidamente injustamente. Y el presidente catalán ha decidido utilizar el arma del miedo: anunciando que pueden imponer multas de 100 euros a los que no paguen. No sé si tiene algún tipo de relación la presión que haya podido ejercer 'La Caixa' a CiU por las deudas que tiene este partido con la entidad financiera. Hay que recordar que 'La Caixa' es propietaria de Abertis, la empresa que gestiona la mayor parte de autopistas catalanas. Lo que es evidente es que CiU utiliza la misma arma del miedo que utiliza Rajoy para que las comunidades autónomas cumplan con el déficit que impone su gobierno y Bruselas: si no lo hacen, las comunidades serán intervenidas. Y sabiendo esto, el presidente de la Generalitat critica la amenaza, reclama el dinero que el Estado debe a Cataluña, pero a continuación se acojona, baja la cabeza, y anuncia un nuevo recorte de 1.533 millones de euros. Sí, prefiere recortar, aún más a sus ciudadanos, que enfrentarse a Madrid. ¿Porque? Porque sabe que con las leyes actuales tiene las de perder. Por lo tanto, como ciudadano catalán me pregunto de qué sirve una Generalitat si las leyes estatales siempre están por encima de las catalanas? Lo que tenemos es una Generalitat de feria que a la hora de la verdad y en los momentos difíciles que vivimos no sirve para nada, sólo porque nos recorten el doble: desde aquí y desde allí (Madrid). Cada vez tengo más claro que con los políticos actuales no llegaremos a ninguna parte y que la revolución será ciudadana o no será.

CiU: Primer 'concert econòmic', després 'pacte fiscal' i ara un referèndum. Prou!

Artur Mas, president del govern català.

El programa electoral de CiU de les últimes eleccions catalanes situava el concert econòmic com a demanda  central en l'estratègia del partit dels pròxims 4 anys. La proposta es va incloure en el programa i, per tant, majoritàriament votada pels catalans. Al cap de poc temps, però, el joc d'estratègies i posteriors pactes de CiU amb el PP van transformar el concert econòmic en pacte fiscal. És a dir, es va passar de la voluntat decidida d'aconseguir el control econòmic a buscar, amb l'ajuda/voluntat del PP, un pacte fiscal per aconseguir-ho. Ja sabem, però, que un pacte vol dir un acord i amb el PP un acord significa una rebaixa de les expectatives que es van crear amb el concert econòmic. Però les rebaixes de CiU no s'han acabat aquí. Ara ja no parla de pacte fiscal, si no de portar la qüestió del pacte fiscal a un referèndum per saber què opinen els catalans...No és prou referèndum unes eleccions on la proposta electoral de CiU ja estava inclosa?. Quina és, aleshores, la necessitat de fer un referèndum? Guanyar temps perquè l'estratègia de CiU, amb un PP amb majoria absoluta, fa aigües i sap que sense trecar amb la Constitució, aconseguir el pacte fiscal o el concert econòmic és impossible. Polítics de CiU, deixin d'enganyar els ciutadans i agafin el toro per les banyes o si no, donin pas a uns altres. L'estratègia dels últims 30 anys de CiU ja no funciona i els ciutadans tenen més mitjans per adonar-se'n que no volen estàr 3 dècades més pidolant les engrunes que ens vulguin donar des de Madrid. Prou!

El programa electoral de CiU de las últimas elecciones catalanas situaba el concierto económico como demanda central en la estrategia del partido de los próximos 4 años. La propuesta se incluyó en el programa y, por tanto, mayoritariamente votada por los catalanes. Al poco tiempo, sin embargo, el juego de estrategias y posteriores pactos de CiU con el PP transformaron el concierto económico en pacto fiscal. Es decir, se pasó de la voluntad decidida de lograr el control económico, a buscar, con la ayuda / voluntad del PP, un pacto fiscal para conseguirlo. Ya sabemos, sin embargo, que un pacto significa un acuerdo y con el PP un acuerdo significa una rebaja de las expectativas que se crearon con el concierto económico. Pero las rebajas de CiU no han acabado aquí. Ahora ya no habla de pacto fiscal, si no de llevar la cuestión del pacto fiscal a un referéndum para saber qué opinan los catalanes... ¿No es suficiente referéndum unas elecciones donde la propuesta electoral de CiU ya estaba incluida?. ¿Cuál es, entonces, la necesidad de hacer un referéndum? Ganar tiempo porque la estrategia de CiU, con un PP con mayoría absoluta, hace aguas y sabe que sin romper con la Constitución, conseguir el pacto fiscal o el concierto económico es imposible. Políticos de CiU, dejen de engañar a los ciudadanos y cojan el toro por los cuernos o si no, den paso a otros. La estrategia de los últimos 30 años de CiU ya no funciona y los ciudadanos tienen más medios para darse cuenta que no quieren estar 3 décadas más mendigando las migajas que nos quieran dar des de Madrid. ¡Basta! 

España tiene un problema: la Catalunya sin Ñ.

Obsessiu, malaltís, repetitiu...Són els tres primers adjectius que m'han vingut al cap al veure aquest matí la portada del diari ABC. Ho lamento pels professionals que treballen en aquest mitjà, que tinguin al capdavant un professional tendenciós i tan poc rigurós. En realitat no és culpa d'ells. La majoria deuen ser periodistes malpagats -mileuristes-, que prou feina tenen per conservar precisament un bé preuat, la feina. És sabut pels periodistes, mínimament professionals de veritat, que diaris com ABC o La Razón s'han convertit, des de fa temps, en 'panfletos' propagandístics al servei del PP. Lluny queda l'època en què se suposava una mínima imparcialitat dels mitjans, cada cop més ofegada, en part suposo que per la crisi econòmica. No són els únic diaris, efectivament, però són els que ho fan de manera més descarada. Només espero que la persona que compra aquest tipus de premsa sàpiga què està comprant i que hi ha una realitat que va més enllà del que pot llegir en ells. La portada d'aquest 15 de març de 2012 m'ha sorprès perquè crec que, per primer cop, el rotatiu reconeix una veritat que, de fet, no és nova: Espanya té un problema que es diu Catalunya. Però no de tot Catalunya si no de la Catalunya que s'escriu amb NY i no amb Ñ. Analitzem el problema de fons. Hi ha una part de la població espanyola que considera Espanya és una sola nació, on la llengua és el castellà. Tot el que surti d'aquesta regla bàsica és considera una pedra a la sabata que s'ha de treure perquè molesta. I com la intenten treure? A través d'una regla bàsica: la majoria guanya la minoria. I amb aquesta regla bàsica pretenen aconseguir el seu objectiu: exterminar, matar, o erradicar, digueu com vulguis, una cultura que sigui diferent a la castellana, en aquest cas la catalana. Perquè? Perquè els molesta que, dins un territori que consideren de la seva propietat, no puguin entendre una persona. Són les persones que Espanya la consideren espanyola i que no té cabuda ni la cultura catalana, ni la basca, ni la gallega, ni cap altre. Les enquestes avisen que cada cop són més els independentistes catalans. Crec, però, que no ens havíem adonat i el que cada cop hi ha més són independentistes espanyols. No és un problema nou. Fa segles que se'n parla. Espanya té un problema, efectivament i no sap, ni ha sabut mai com resoldre. Seria tan fàcil com reconèixer una realitat que existeix i que alguns s'entesten a uniformitzar. Quan més ho intentin menys ho aconseguiran, i així passaran els anys...

Obsesivo, enfermizo, repetitivo ... Son los tres primeros adjetivos que me han venido a la cabeza al ver esta mañana la portada del diario ABC. Lo lamento por los profesionales que trabajan en este medio, que tengan al frente un profesional tendencioso y tan poco riguroso. En realidad no es culpa de ellos. La mayoría deben ser periodistas malpagados -mileuristas-, que bastante tienen para conservar precisamente un bien preciado, el trabajo. Es sabido por los periodistas, mínimamente profesionales de verdad, que diarios como ABC o La Razón han convertido, desde hace tiempo, en 'panfletos' propagandísticos al servicio del PP. Lejos queda la época en que se suponía una mínima imparcialidad de los medios, cada vez más ahogada, en parte supongo que por la crisis económica. No son los único diarios, efectivamente, pero son los que lo hacen de manera más descarada. Sólo espero que la persona que compra este tipo de prensa sepa qué está comprando y que hay una realidad que va más allá de lo que puede leer en ellos. La portada de este 15 de marzo de 2012 me ha sorprendido porque creo que, por primera vez, el rotativo reconoce una verdad que, de hecho, no es nueva: España tiene un problema que se llama Catalunya. Pero no de toda Catalunya si no de la Catalunya que se escribe con NY y no con Ñ. Analizamos el problema de fondo. Hay una parte de la población española que considera a España es una sola nación, donde la lengua es el castellano. Todo lo que salga de esta regla básica se considera una piedra en el zapato que hay que sacar porque molesta. Y como la intentan sacar? A través de una regla básica: la mayoría gana la minoría. Y con esta regla básica pretenden lograr su objetivo: exterminar, matar, o erradicar, dilo como quieras, una cultura que sea distinta a la castellana, en este caso la catalana. Porque? Porque les molesta que, dentro de un territorio que consideran de su propiedad, no puedan entender una persona. Son las personas que a España la consideran española y que no tiene cabida ni la cultura catalana, ni la vasca, ni la gallega, ni ninguna otra. Las encuestas avisan de que cada vez son más los independentistas catalanes. Pero creo que no nos habíamos dado cuenta y lo que cada vez hay más son independentistas españoles. No es un problema nuevo. Hace siglos que se habla. España tiene un problema, efectivamente y no sabe, ni ha sabido nunca cómo resolver. Sería tan fácil como reconocer una realidad que existe y que algunos se empeñan en uniformizar. Cuando más lo intenten menos lo conseguirán, y así pasarán los años...