La credibilitat de les enquestes polítiques dels diaris.

Font: El Periódico de Catalunya, 7 de juny de 2013

Les tertúlies dels diferents mitjans de comunicació no han parat de comentar l'enquesta que aquest 7 de juny de 2013 ha publicat el Periódico de Catalunya. Sembla que tenim molt poca memòria política. Gran part dels tertulians s'han omplert la boca de dir que no ens hem de refiar de les enquestes, que mireu el que va passar a les últimes eleccions i que les enquestes només apunten tendències. Fals. Les enquestes no apunten ni tendències, vist el resultat que publicaven pocs dies abans de les eleccions catalanes del novembre del 2012. No les van encertar ni per proximitat. Està clar que quan es pregunta a 800 persones o a 1.000, la gent contesta el que li dona la gana i és quan diposita el vot a l'urna, quan veritablement vota el que sincerament creu que ha de votar. Darrera de cada enquesta que fa un mitjà de comunicació hi ha un clar interès partidista, ja sigui El Periódico, La Vanguardia, El País o el Mundo. I darrera aquest interès partidista hi ha també, com no, un interès econòmic. Com tots sabem i si no hauriem de saber, tots els mitjans reben subvencions, ja siguin escrits en català o castellà, ja vinguin de la Generalitat o del govern espanyol. Uns les reben d'una banda i els altres de l'altre. I això després s'ha de convertir en una cadena de favors que s'ha de veure recompensat amb portades que beneficiïn un o un altre partit. I centrant-nos amb aquesta enquesta, quin rèdit pot treure un diari de tendència socialista d'aquests suposats resultats? Doncs, com els socialistes estan tan malament, la única esperança que tenen és aferrar-se al retorn d'un suposat tripartit que faci fora CiU del Govern. Si, sí, que si no ho heu llegit entre línies, que us quedi clar que amb aquest resultat podria retornar un altre tripartit. La majoria pensareu: ui, això forma part del passat i no es tornarà a repetir perquè la situació és diferent. Però sabeu què passa? Que el director d'aquest rotatiu com podria ser el de La Vanguardia, és tan carrincló i toca tan poc de peus a terra (com la majoria de polítics) que es deu pensar, segurament, que d'aquesta manera activarà el vot de les esquerres per enfonsar més CiU i amb l'esperança de trencar-la. Així de clar i així de patètic. Però la realitat un cop més s'imposarà a la ciència ficció que són les enquestes. Aquestes l'únic que pretenen és influir en la decisió dels ciutadans. Aquí rau el seu poder, com ja va aconseguir en menor o major mesura el diari el Mundo, en un suposat cas de corrupció política que afectava CiU a pocs dies dels comicis i que després va quedar en 'agua de borrajas'. Decidiu pel vostre compte i per la manera de pensar que tingueu, no pel que us digui un diari i menys una enquesta.

"Espanya carinyo, lo nostre no funciona." (Mali Vanili)

Qui hauria de votar al referèndum per la independència?

Tot sembla indicar que l'empadronament serà l'eina bàsica per discernir qui podrà o no votar en la consulta per la independència de Catalunya, si s'acaba fent. Immigrants i majors de 16 anys podrien ser els grans beneficiats d'aquesta decisió. Amb el padró, el govern català evitarà utilitzar el cens electoral, que és competència de l'Estat. Anem més enllà, però. Han de poder votar totes les persones empadronades a Catalunya? Des de quina data? Haurien de demostrar un cert arrelament social a Catalunya? Són preguntes que encara no tenen resposta però que poc a poc aniran agafant protagonisme a mesura que s'aproximi el 2014, any en què suposadament s'ha de fer el referèndum. Són preguntes que s'hauran de tenir en compte i prendre en consideració. El govern espanyol farà mans i mànigues per evitar que se celebri el referèndum. En el cas que s'acabi fent i sigui inevitable, estic convençut que, si és necessari, el PP i el PSOE farà tot el possible perquè fracassi i guanyi el no. I entre les mesures a prendre no seria d'estranyar l'inici d'una campanya perquè tots els espanyols de fora de Catalunya amb possibilitats d'empadronar-se al nostre país ho fessin temporalment per poder exercir el dret a vot. Per tant, el referèndum i la base de dades de l'empadronament no hauria de ser suficient per tenir dret a vot. En qualsevol país, si un vol aconseguir la nacionalitat ha de demostrar un cert arrelament social al país que l'acull. En aquest referèndum s'haurien de seguir els mateixos passos.

Dins d'Europa i fora de la UE, hi ha vida.

Oslo, Noruega, desembre de 2012.

Aquests dies he tingut la sort de poder visitar Noruega, un país europeu, que ni vol formar part de la Unió Europea (UE), ni vol saber res de l'Euro. El que explicaré tot seguit va destinat a totes aquelles persones que creuen que amb Catalunya fora de la UE s'acaba el món. Cal que sapigueu que per viatjar a aquest bonic país nòrdic no fa falta dur el passaport, només amb el DNI n'he tingut prou. Com allà l'Euro no és la moneda pròpia, vaig decidir portar unes quantes Corones Noruegues, la moneda pròpia del país. Però sabeu què? No cal que en porteu si hi viatgeu, perquè tot, absolutament tot, es pot pagar amb una moneda més comuna que l'Euro: la VISA. I no com a Catalunya o Espanya, que de vegades et demanen un mínim per pagar amb VISA. Fins i tot el diari el pots comprar amb la targeta de crèdit. Fins a principis del segle XX Noruega era un dels països més pobres d'Europa. Gràcies, entre d'altres, al petroli, actualment és un dels països més rics. L'atur se situa al voltant del 3,5%, tot i que també cal matisar que entre la població immigrant el percentatge de persones sense feina és més alt. Paguen molts impostos, però a canvi tenen un gran nombre de serveis gratuïts, inclosos els estudis a tots els nivells. Tenen un alt nivell de vida i uns horaris flexibles, que els permet compaginar la vida laboral amb la vida familiar. Mentre els països del sud d'Europa ja porten 5 anys de crisi, altres com Noruega no saben el que és. I clar si a un li van les coses tan bé, perquè canviar? Perquè integrar-se a una UE que fa figa? Perquè adoptar una moneda  única que no necessiten i que és controlada per un altre país amb altres interessos? I el que és pitjor: haurien de donar diners per ajudar els països "pobres" del sud d'Europa. Perquè s'espavilin perquè les coses els hi vagin millor? No. Per malgastar els diners, com en realitat s'ha demostrat que s'ha fet durant molts anys, amb infraestructures que no eren necessàries i són deficitàries. Jo, si fos noruec, tampoc voldria formar part de la UE.

Interessa un Artur Mas amb majoria absoluta el 25-N?

Artur Mas, Plaça Sant Jaume de Barcelona, 20 de setembre de 2012.

Intentaré donar arguments per ajudar-vos mínimament en la resposta a aquesta pregunta que segurament es formulen molts catalans, que a hores d'ara, encara no tenen clar què votar el 25-N. Convé una majoria absoluta d'Artur Mas per engegar el procés de sobirania que vol portar a terme? A ningú no se li escapa que les eleccions del 25-N es convertiran en els comicis catalans més importants de la història recent. No seran unes eleccions més. En joc hi ha el futur de Catalunya com a poble, com a nació, o com vulguis dir-li. Oficialment son unes eleccions més, però a la pràctica son unes eleccions plebiscitàries, que amb l'actual marc constitucional no es poden celebrar. Per primer cop els partits es posicionen clarament si estan a favor o en contra de la independència. Bona prova de l'excepcionalitat de la situació és el tractament que fan i faran, aquests dies, els mitjans de comunicació internacionals. Precisament aquest és el primer aspecte que vull que preneu en consideració.
A escala internacional (i a escala espanyola també) només es tindrà en compte el resultat que tregui Artur Mas. De la resta de partits pràcticament ni se'n parlarà. L'èxit d'Artur Mas, la seva projecció internacional, dependrà bàsicament de si aconsegueix la majoria absoluta. Uns resultats semblants als de fa dos anys es consideraria un fracàs a nivell internacional i el ressò aconseguit en els últims dos mesos es veuria afectat de manera seriosa, en la mateixa proporció que la seva credibilitat, insisteixo a nivell internacional. Un lider fort amb una majoria sòlida té més arguments davant Europa i el món que un líder sense majoria que ha d'arribar a acords amb altres formacions.
Si ho mirem des de dins es veu diferent. Tenim un Artur Mas que agafa l'embranzida de la manifestació de l'11 de setembre per sumar-se i encapçalar el procés sobiranista. Com a company de ruta, però, té un personatge que més que facilitar-li el camí, li posa pals a les rodes: Josep Antoni Duran i Lleida, obertament contrari a la independència de Catalunya i que cada cop que parla dona ales a altres formacions independentistes. Aquesta estratègia, potser, també està calculada. I si Mas demana als ciutadans majoria absoluta però en realitat no la vol? Pensin. CiU única responsable de l'èxit o el fracàs del procés secessionista. Si té èxit molt bé, però si fracassen ho faran ells sols. Massa càrrega, potser, per un sol partit. En aquest sentit deuen pensar que és millor una CiU sense majoria perquè si han de pactar amb altres partits i fracassen en el projecte, sempre podran culpar als altres del fracàs.
Per evitar un possible "acolloniment" de CiU davant el procés, hi ha altres formacions independentistes (ERC, SI i CUP) que es presenten com alternativa. No volen una CiU amb majoria absoluta perquè no se'n fien que el procés segueixi endavant i temen que acabi amb un acord rebaixat entre CiU i el PP amb un pacte rebaixat del concert econòmic. No els falta raó. I d'historials de pactes "puta i ramoneta" entre CiU i partits estatals n'hi ha bastants. Ara bé, també s'ha de dir que ERC, SI, CUP no han estat a l'alçada del moment històric que vivim. Enlloc de sumar, divideixen i han estat incapaços d'anar plegats a les eleccions per culpa de personalismes interns dels partits i de no saber estar a l'altura del moment. Segur que aquests partits junts haurien aconseguit molts millors resultats dels que trauran per separat. Hi ha una part de l'electorat independentista que no entén com en un moment així no es poden entendre i es pregunta com poden encapçalar un procés difícil com aquest, si no es poden d'acord ni en el més fàcil.
Sigui quin sigui el teu vot el dia 25-N has de ser conscient que estaràs fent història i participant, probablement, en un dels moments més importants de Catalunya dels últims 300 anys.