Vídeo inèdit de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Lluís Llach de la manifestació del 20 de setembre de 2017

La vergonya de Miquel Iceta

Miquel Iceta i Pedro Sánchez

La visita que aquest dimarts ha fet Pablo Iglesias a la presó de Soto del Real, per veure Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, ha deixat totalment descol·locat Miquel Iceta.

El líder del PSC ha hagut de sortir al pas, immediatament conèixer la notícia, i ha justificat la seva negativa a veure els seus ex-companys del Parlament: "Jo també visitaria els presos si no se'n fes una lectura política errònia. Si sabés que no se sabria, ja ho hauria fet." D'aquesta manera ha sortit del pas després d'adonar-se que el seu cap, Pedro Sánchez, va autoritzar expressament la visita que li havia sol·licitat Pablo Iglesias sense posar-hi cap impediment i facilitant, fins i tot, que la visita no fos darrera un vidre. 

Pablo Iglesias, sortint de Soto del Real

De quina política errònia parla Miquel Iceta? De la mateixa que va impedir mirar els ulls i aplaudir les families dels presos polítics que van visitar al Parlament setmanes enrere? Era un qüestió d'humanitat, de donar suport al patiment que tenen aquestes famílies. No de posicionar-se políticament. Però, no. Va preferir també que no es fes una lectura equivocada dels seus actes. I efectivament la seva actitud va ser inequívoca. De la mateixa manera no pot justificar-se assegurant que sí hauria visitat els presos polítics si ningú l'hagués vist. Precisament es tracte d'això, de no amagar l'anormalitat de la situació d'uns presos, alguns dels quals fa vuit mesos que estan en presó preventiva, acusats d'uns delictes que Iceta també sap perfectament que no van cometre. 

Miquel Iceta ha dedicat tota la seva vida a la política i gràcies als equilibris que ha anat practicant al llarg dels anys, més de quaranta, ha sabut mantenir-se en la primera línia política i més concretament del PSC. Però no tot s'hi val i menys quan parlem d'humanitat. No vulguis pels demés el que no voldries per tu. 

Què farà Mariano Rajoy després del #27S?

Mariano Rajoy, president del govern espanyol

Si algú té dubtes sobre la resposta, li aclareixo enseguida: res. Mariano Rajoy no donarà cap pas per començar una negociació amb el pròxim president de la Generalitat sobre la situació de Catalunya - i ja no dic la independència-. Els motius són diversos.
El més important és que el president espanyol creu que Espanya és una sola nació i com a una, la creu indivisible. Per aquest motiu només està disposat -diu- a negociar el que no suposi trencar l'Estat (tot i que en el seu moment -recordem-ho- tampoc va valer negociar amb Artur Mas una cosa semblant a un concert econòmic per Catalunya, com el que tenen al País Basc o Navarra).
Un altre aspecte a tenir en compte és la proximitat de les eleccions espanyoles que se celebraran durant el mes de desembre. Un PP en 'hores baixes' (demostrat en el resultat de les eleccions catalanes i en les municipals i autonòmiques espanyoles) no es pot permetre el luxe de 'cedir' a Catalunya. La raó: té molt més a perdre que a guanyar. Cal tenir en compte que el PP a Catalunya és actualment un partit minoritari i sap que pocs vots podria aconseguir a Catalunya donant 'peixet' als catalans. En canvi, en podria perdre molts fora de Catalunya al considerar que ha beneficiat una comunitat autònoma respecte la resta. Una decisió, a més, que altres partits, aprofitarien per treure'n el seu rèdit electoral. I com precisament al PP no li sobra vots, ara mateix per guanyar les properes eleccions, doncs no es vol arriscar. És així. Catalunya, durant moltes dècades, ha servit -malauradament- per aconseguir vots fora del Principat atiant l'anticatalanisme (recordem la campanya del PP de recollida de 4 milions de signatures contra l'Estatut de Catalunya).
Un altre raó perquè Rajoy no es mogui. Espera l'error de l''enemic'. És a dir, com ja li va dir José Maria Aznar fa uns anys "déjalos que ellos solos se discutirán y no llegarán a nada". I no li falta a Aznar part de raó. El motiu és que la societat catalana és molt plural. Només cal veure la composició del Parlament per adonar-se que està format per molts partits ideològicament diferents. Això complica el fet de prendre decisions importants, si ho hi ha majoria absoluta. El problema que té Rajoy, en aquest punt, és que en el 'procés' s'han cremat ja diverses etapes i -al contrari del que es pensava Madrid- sempre hi ha hagut un acord 'in extremis'. Veurem si aquesta lògica es compleix en l'última pedra a la sabata del procés, que és la de decidir qui serà el pròxim president de la Generalitat i que ara està en mans de la CUP.

Anàlisi del resultat de les eleccions del #27S

Les eleccions del #27S d'aquest 2015 no es poden comparar amb les del 2012 perquè les circumstàncies i alguns dels partits que s'hi presenten no són els mateixos. Tot i això, sí que hi ha una certa relació en el traspàs de vots d'una formació a un altre. Analitzem cas a cas:

Resultat eleccions catalanes 2012

Junts Pel Sí+CUP: L'any 2012 CiU i ERC per separat obtenien 74 diputats. Ara n'han obtingut 62. Una xifra inferior que es compensa, però, amb l'increment de la CUP que ha passat de 3 a 10. S'ha de tenir en compte que al 2012 CiU no es presentava com un partit independentista i ara sí. Que sumava Unió, que ara ha anat per separat. Amb tot això, els resultats són bons, tot i que tenen un problema: L'independentisme té un sostre, ara mateix, de 2 milions de vots. En calen més.

Resultat eleccions catalanes #27S 2015

Ciutadans: Gran creixement d'un partit que basa el seu discurs en l'antiindependentisme, en el bilingüisme (sempre en defensa del castellà, el català, allà on és testimonial, res de res), i en la regeneració política que volen portar a terme no només a Catalunya si no al conjunt de l'Estat. Ha arreplegat vots sobretot del PP però també del PSC. La seva candidata, Inés Arrimadas, ha donat la impressió d'haver sortit d'un càsting de nous polítics. Bona imatge, cert holiganisme polític, però li falten taules i experiència per no semblar que diu sempre les mateixes frases (que li preparen els seus assessors en campanya) per col·locar en el moment adequat. El seu perfil de votant: unionista convençut, que no li interessa massa la política però que vol un canvi. Recordem que Ciutadans ha estat l'únic partit que ha posat en el cartell una persona (el seu líder, Albert Rivera) que no era candidat. Els hi fallen les formes: la mateixa nit electoral demanaven la dimissió de Mas i la convocatòria de noves eleccions) D'aquí el holiganisme polític que crec que practica aquest partit i que comentava abans.
PSC: Miquel Iceta s'ha convertit en una icona del 'bon rotllo' en aquestes eleccions. Del mal rollo que generaven altres partits, ell ha estat capaç de riure's d'ell mateix al ritme de la música que li agrada. I això, al votant del PSC li ha agradat per damunt de les contradiccions argumentals entre ell i Pedro Sánchez sobre si Catalunya és o no una nació. De fet, al votant 'sociata' que li queda al PSC crec que és un aspecte que li importa ben poc, ja que ara mateix el votant és més PSOE que no pas PSC. La part més 'catalanista' ja fa temps que, com pètals de rosa, va abandonar el receptàcle.
CSQEP: El seu candidat, Lluis (Franco - aquest cognom l'amagava) Rabell ha donat la imatge de jubilat al que li han donat una oportunitat excepcional per estar a la primera fila política i que per aconseguir-ho s'ha inventat que ell va votar SÍ-SÍ el #9N per rabieta contra el PP. Però remarcava que no és independentista (suposo que per acontentar Podem de Pablo Iglesias). Ara bé, ell mateix assegurava que al seu partit sí que hi ha independentistes, però que no tenien la 'indepe' com una prioritat. A banda d'això, la CUP de Baños, s'haurà endut molts vots d'aquest partit amb un discurs molt més irreverent i alternatiu que el que ofereix ara mateix Podem, que està més pendent d'acontentar tothom amb la vista posada a les eleccions espanyoles. En resum, un cacao al qual cal afegir: on estava Colau?
PP: Els catalans consideren, majoritàriament, que el problema que hi ha entre Catalunya i Espanya en els últims anys l'han generat ells (4 milions de signatures contra l'Estatut, enviar-lo al Tribunal Constitucional...) I quina solució han aportat a l'encaix? Cap ni una. Un NOOOOO constant de Rajoy a totes les propostes provinents de Catalunya. La patacada electoral tindrà conseqüències a Madrid. Temps al temps. De moment, l'expresident espanyol, José María Aznar, ja posa en dubte que Mariano Rajoy sigui el millor candidat del PP a les eleccions espanyoles de desembre. Veurem. Albiol ha fet el que ha pogut i gràcies. Almenys ha reconegut els mals resultats, que altres sempre van de guanyadors, encara que perdin.
Unió: El 'seny' que reclamava Unió ha passat a millor vida. La 'rauxa' és el que es porta i un Duran i Lleida que tothom associa al 'Palace' i ser considerat un 'dinousaure' de la política, no és la millor carta de presentació en aquests temps. O es renoven de cara a les eleccions espanyoles o desapareixeran del tot. Els ciutadans no s'han empassat que en dos mesos passessin de donar suport a Mas a retirar-li el suport i dir que ja no eren independentistes. La gent vol les idees clares. Li ha passat una cosa semblant a CSQEP. La indefinició els hi ha passat factura.

Qui podria votar en un referèndum acordat

L'Ara, veu majoria de vots

Deixaré de banda la polèmica sobre si el percentatge de vots a favor de la independència supera al que hi són contraris. És un debat provocat per la indefinició d'algunes formacions polítiques (com Catalunya Sí Que Es Pot o Unió), que no s'han definit clarament, en les eleccions del  #27S sobre la independència de Catalunya. És per aquest motiu que cada mitjà de comunicació - i segons els interessos que hi tingui- s'ha decantat per sumar-los als vots del NO (com fa El Periódico) o deixar-los en una tercera classificació (com fa el diari Ara).

El Periódico no veu majoria de vots

L'única manera en què no hi hagués hagut aquesta variada interpretació dels resultats, que es produeix ara, és fent un referèndum amb una pregunta clara i que no doni pas a cap dubte en la interpretació dels resultats. Una pregunta clara amb una resposta clara. El primer topall, com ja sabeu, és que això necessita l'aval del govern espanyol que no s'ha produït. Veurem si després de les eleccions espanyoles del desembre hi ha un canvi en aquest sentit.
Imaginem que sí, que el nou govern espanyol resultant dóna la opció de fer un referèndum acordat i vinculant. Des de Catalunya, aleshores, s'hauria d'establir una condició indispensable perquè el resultant no estigui esbiaixat: s'hauria de determinar qui tindria dret a vot en aquest referèndum. És evident que és un contrasentit que un català de 16 anys no pogués votar i en canvi una persona instal·lada a Catalunya en els últims tres mesos sí ho pogués fer. Per tant, seria condició innegociable la de demostrar un cert arrelament a Catalunya (ja sigui, per exemple, amb l'empadronament durant X temps) per exercir el dret a vot, en una votació tant important com és la de decidir sobre la independència d'un territori. Precisament, l'arrelament o el coneixement de l'idioma propi és el que demanen  la majoria de països per obtenir la nacionalitat. És un tema que encara no s'ha posat damunt la taula, suposo que perquè no s'ha arribat a aquest moment, però que s'haurà de tractar si arriba el cas. És evident que el 'problema catalán', com diuen a Madrid, no és nou. Però no és fàcil d'entendre si no es viu a Catalunya, com ho demostren constantment els mitjans de comunicació de fora el Principat.